05.12.2019 - 21:50
Perpinyà i altres ciutats de l’estat varen viure ahir una enorme mobilització contra la reforma del model de pensions que vol imposar Macron. Oficialment, la proposta es presenta com un intent de racionalitzar un sistema que ara té moltes particularitats, però la societat s’ha sentit amenaçada i hi ha reaccionat. Després de la mobilització de les Armilles Grogues, el moviment per les pensions ha obert un nou front polític contra el president de la República francesa. Un nou front que segurament marcarà de manera definitiva el seu mandat.
Tots estem acostumats a parlar amb normalitat de l’extrema dreta i l’extrema esquerra. En contraposició amb aquests dos conceptes, sembla que el centre no puga ser extremista. Aparentment, seria contradictori. Però la veritat és que a l’estat francès i a bona part d’Europa assistim a una maniobra política que alguns autors comencen a identificar amb l’expressió ‘extrem centre’. Es tractaria d’identificar la manera com, en un espai que no es pot homologar formalment amb els extremismes tradicionals, hi apareix una obsessió per reformar les institucions centrals de la vida política; unes reformes que els qui les propugnen entenen que cal imposar-les, amb independència de si la població les comprèn o no.
Emmanuel Macron va arribar a la presidència fent bandera de la necessitat de fer reformes en profunditat. I encara avui una part de la ciutadania hi dóna suport, sembla que valora Macron precisament per això. Però la majoria de la societat sembla haver desconnectat d’ell i el seu programa, fins i tot després d’haver intentat redibuixar-se, com ha fet en reacció a la crisi de les Armilles Grogues.
Però Macron, i com ell bona part dels dirigents europeus, ha entrat en una espiral de la qual és complicat escapar –fins i tot, en el cas que ho volgués fer. La concepció segons la qual és imprescindible reformar l’estat tal com l’hem concebut fins avui, perquè creuen que és insostenible, els porta a propiciar polítiques neoliberals, confonent-les amb l’única reforma possible. Per aquesta raó activen la noció de ‘populisme’ com un insult i un anatema contra els qui veuen altres eixides possibles. Però com que hi ha tantes coses en joc, aquests ‘extremistes de centre’ obliden que la discrepància política és un valor i, convençuts que tenen la veritat, precisament perquè no se situen aparentment als extrems, desencadenen una repressió autoritària que provoca una tensió social, allò de la polarització, que acaba esclatant de manera violenta.
A l’estat francès, avui s’ha convertit en normal que les manifestacions acaben en batalles campals. Batalles que, igual que passa al nostre país, acaben sovint amb ferits, amb persones que perden un ull, amb gas fet servir de manera massiva i amb periodistes agredits. Macron també ha incrementat la pressió sobre els mitjans –tot i que sense arribar, de moment, als extrems que es veuen a l’estat espanyol–, amb episodis impensables fins ara, com interpel·lacions a periodistes perquè revelen les seues fonts i accions judicials contra capçaleres.
I amb tot plegat, el format d’estat a què estàvem acostumats, aquell que feia de mitjancer més o menys honrat entre capital i treball i garantia el funcionament democràtic de la societat, sembla cada dia més allunyat. L’obsessió pel lliure mercat de l’extrem centre reclama la destrucció de les solidaritats col·lectives, o la seua reducció al mínim. Per això, la desocupació, les pensions i els serveis bàsics són qüestionats en nom d’una ‘eficàcia’ que, simplement, una bona part de la població no pot acceptar perquè la deixa a la intempèrie. I és per això que ix al carrer i esclata, vist que la política ja li ofereix poques maneres de canviar la societat, molts pocs conductes, o cap, a través dels quals fer-ho.
