Vaga amb desgana a la Guaiana

Avui, la Guaiana hauria de ser un territori immòbil. Una immobilitat aconseguida per la vaga general i amb el tancament físic dels carrers principals de les ciutats més importants del territori i, en primer lloc, de la capital, Kourou. I una immobilitat per a significar al govern francès que si no reacciona de debò l’etapa següent podria ser, molt precisament, el contrari de la immobilitat. La Guaiana es troba en una estranya situació de pre-insurecció general, amb una adhesió de la població que és gairebé unànime, però una adhesió aconseguida amb reticència. Com si en realitat gairebé ningú no tingués ganes de fer allò que fa: revoltar-se contra el tractament rebut des de França. La revolta neix de l’exasperació i de la desesperació però no té, ara per ara, cap component separatista clar. Els manifestants, al contrari, volen més França.

La Guaiana és aquest territori amazònic, entre el Brasil i Surinam, que pertany a França per antic dret de conquesta i del qual habitualment només es parla, a França, quan s’hi enlaira un coet, des del Centre Espacial. Confeti a l’escala americana però una mica més gran que Irlanda, amb dos-cents cinquanta mil habitants censats i un índex d’homicidis deu vegades superior a la mitjana francesa. Hi viuen indis, negres i blancs, per parlar segons el vocabulari clàssic del segle XX. Però encara avui una enorme majoria de francesos no saben que existeixen amerindis de nacionalitat francesa. S’hi parla, a més del francès que hi és l’única llengua oficial, una gran quantitat de llengües –ameríndies, de les famílies arawak, tup-guarani i carib–, crioll i llengües de la immigració de l’últim mig segle. Els salaris hi són notòriament més baixos que a França, excepte per als funcionaris, que cobren un sobresou del 40% en relació amb el sou de França, i els preus hi són notòriament més alts. És una mena de Far-West tropical, amb traficants de tota mena, cercadors d’or il·legals, xarxes mafioses d’immigració clandestina, rutes de la droga cap a França i un subdesenvolupament econòmic, cultural i estructural crònic i flagrant. Per això, la revolta, que va començar fa poques setmanes, afecta tots els grups ètnics, que es manifesten conjuntament, cosa que no s’havia vist mai. I afecta totes les capes de la societat, fins i tot els funcionaris que hi formen una casta a part, fins i tot les patronals.

I aquesta revolta, com totes les revoltes mediàtiques, té un símbol: un grup d’homes autoanomenats Cinc-Cents Germans. Una mena de milícia atípica, d’homes vestits de negre i de cara tapada amb un passamuntanyes, gairebé tots adeptes evidents i assidus de sales de musculació però que patrullen sense armes i amb l’afany no de substituir la policia sinó d’ajudar-la. I la policia manté amb ells una relació aparentment molt cordial. En realitat, una part d’aquests Cinc-Cents Germans són policies. Tenen en comú amb la resta de la població la indignació arran de la inèrcia del govern –aquests i tots els que l’han precedit d’ençà que la Guaiana és francesa. Per això la promesa sobtada del govern d’aplicar-hi un pla especial d’ajuda de mil milions d’euros sembla que no hagi fet ni fred ni calor als manifestants i als vaguistes. El col·lectiu que lidera la contestació, Pou la Gwiyann Dékolé –’Perquè la Guaiana s’Enlairi’– reclama un mínim de dos mil cent milions d’euros. Que París donés menys seria, per ells, una mostra de menyspreu.

François Hollande, fins ara, ha delegat prou lògicament la gestió de la crisi a la ministra d’Ultramar i sembla esperar que durant les poques setmanes que li queden a la presidència de la república no passi res de prou greu per a obligar-lo a intervenir-hi personalment. Les poblacions ultramarines tenen la reputació de ser més ferrenyes que les de la metròpoli i no seria la primera vegada que un enviat del govern francès acabaria refugiat a la prefectura, mentre una multitud de manifestants gens compassius l’impedeixen de sortir-ne. Aquestes coses passen als territoris oblidats quan la indiferència de les elits de la capital esdevé massa visible.