Vaccí Montaigne (i la vitalitat de l’assaig als Països Catalans)

L’any 2008, Edicions Proa va completar la publicació dels tres volums dels Assaigs de Michel de Montaigne, en traducció catalana “matisadament valenciana” de Vicent Alonso. Tot un monument literari fundacional de la cultura europea, en una versió valenciana que ha esdevingut canònica per aproximar-se a un autor que va influir decisivament en la cultura europea (la catalana inclosa). A redós d’aquella publicació, Isidor Cònsul va encarregar al periodista Ignasi Aragay, llavors cap de cultura del diari Avui i avui director adjunt de l’Ara, un Diccionari Montaigne que servís d’invitació a la lectura del savi del Perigord, per als qui no l’havien llegit, o bé de recull en forma d’aforisme de les principals ensenyances del pensador de la tolerància, per als qui n’eren devots.

Ara, gairebé tretze anys després de la seva publicació a Pòrtic, Ensiola, editorial mallorquina de la qual és director literari l’escriptor Guillem Frontera, recupera aquell volum ja introbable a les llibreries, sobre el pare d’un gènere literari que reviu malgrat tot, sovint als marges del sistema literari i els aparadors de les grans llibreries: l’assaig. Creador al segle XVI d’un estil i una veu, en diàleg fluctuant amb ell mateix per construir-se sobre el paper, mestre d’escèptics i amant de la llibertat individual en un context de pestes i guerres de religió, el senyor de la Muntanya va ser el model de Josep Pla i de Joan Fuster, que van reconstruir a Llofriu o a Sueca aquella torre de saviesa on es va tancar –o confinar– Montaigne a escriure, sota l’advocació dels clàssics grecs i llatins.

Són temps d’assaig

Avui, tenallats per noves pandèmies, crisis econòmiques i guerres als confins del nostre món que provoquen grans moviments de població, migracions i exilis cap a la nostra Europa, de temes no ens en faltarien per intentar conèixer-nos a la vella manera de Montaigne, és a dir, en relació amb els altres i el món. Potser per això, arreu dels Països Catalans, torna a treure el cap l’assagisme, el dietarisme, la no-ficció, la reflexió i l’anàlisi sobre qui som i on anem, com a vaccí contra els mals que ens assetgen.

Ho veiem, per exemple, en el volum País Valencià. Present i futur (Afers), coordinat per Gustau Muñoz i Vicent Olmos, amb texts de Miquel Nicolàs, Vicenç M. Rosselló i Verger, Vicent Flor, Ernest Reig, Violeta Tena Barreda, Antoni Rico García, Adolf Bertran, Antoni Martí Monterde, Lola Bañón Castellón, Xavier Aliaga i Anna Esteve. Reflexions sobre llengua, territori, societat, economia, cultura, política, comunicació, etc., feta des del País Valencià però amb voluntat de diàleg amb la resta de territoris dels Països Catalans. En aquest sentit, es pot dir que una de les preocupacions dels dos editors –vinculats al llarg de la seva trajectòria a les centenàries Publicacions de la Universitat de València– ha estat, i és avui dia encara, la fragmentació de l’espai cultural català, contra la qual lluiten amb tenacitat i constància.

De fet, tot i el bon moment que vivim en el camp de l’assaig i la no-ficció, en el qual, i sense vocació d’exhaustivitat, destaquen la referida Ensiola i Lleonard Muntaner a les Illes; Afers, 3i4 i Vincle al País Valencià; i Arcàdia, Pòrtic, Raig Verd, l’Avenç, Angle, Fonoll, Abadia de Montserrat, Pagès, Periscopi i Comanegra al Principat, una de les mancances és la dificultat de fer créixer el nombre de lectors. Un punt de falla que Muñoz i Olmos assenyalen, recordant una carta de l’escriptor i editor Joan Sales a Joan Fuster de 1965, i citada a la introducció del volum: “Els anys passen, hélas, i no avancem gaire. Es multipliquen els editors (i gran alegria en tenim), però no els lectors. Si aquells es multipliquen, aquests només se sumen, i encara molt lentament. Però no hem de perdre mai l’esperança sobrenatural que ens aguanta. D’ella vivim.” El fet és que tot i la persistència d’aquesta lenta suma de nous lectors, els qui s’han anat sumant no s’han perdut. I l’esperança, tampoc.

L’imprescindible

El Centre Cultural de la Beneficència es converteix aquest dissabte en l’escenari del Festivalet, un nou esdeveniment cultural que promet “musiqueta per a personetes”. Durant el matí s’han programat actuacions de La Habitación Roja, Delafé i Esther, especialment adreçades a la mainada, que es complementaran amb tallers i jocs.

El nom propi

L’actriu i dramaturga Bàrbara Mestanza ha guanyat el Torneig de Dramatúrgia Catalana que s’organitza cada any a redós del Temporada Alta, el festival teatral de Girona. Amb Niñata, que parla d’un incident amb un taxista que canvia la vida a la protagonista, Mestanza s’ha imposat a Bernat Molina, que va arribar a la final amb Sobre la terra mullada. En total s’han fet quatre combats i dues semifinals, d’un torneig que ha enfrontat vuit autors al llarg de set jornades, i que ha tingut el públic com a jurat.

L’efemèride

El 18 de desembre farà seixanta-cinc anys que va néixer a Mataró l’actor Jordi Bosch. La seva vocació teatral, iniciada a catorze anys als Pastorets de la Sala Cabanyes –d’on han sortit altres intèrprets mataronins com Joan Pera– i al teatre amateur de la ciutat, el va portar a debutar professionalment l’any 1981 amb Mort accidental d’un anarquista, de Dario Fo. Vinculat al Teatre Lliure, Bosch ha estat també un dels noms més coneguts del cinema i la televisió en català. Podeu llegir l’entrevista que li va fer Clara Ardèvol.

Caldrà estar-ne al cas

Aquest divendres la Fundació Joan Brossa, presidida per Vicenç Altaió, inaugura el nou Centre d’Arts Lliures a l’espai de la Seca, al barri del Born de Barcelona. El nou espai, dirigit col·legiadament per Marc Chornet i Maria Canelles, promet mantenir viu el llegat artístic de Joan Brossa, amb un clar compromís amb la creació i la reflexió contemporània, amb especial dedicació a l’educació, fusionant l’activitat teatral, el pensament poètic i les arts visuals. D’aquesta manera, el Centre d’Arts Lliures obrirà les portes amb l’exposició “Joan Brossa. La serp viva”, dirigida per David Bestué, i amb l’obra La setena porta, de la companyia els Pirates, capitanejats per Laura Aubert, responsable de la dramatúrgia a partir de texts de Brossa, i que continuaran amb el Laberint streptease, de Roberto G. Alonso, basat en un dels gèneres del cabaret que més estimava el poeta i creador.