28.04.2021 - 21:50
|
Actualització: 29.04.2021 - 07:41
Quan hom parla, o escriu, sobre els funcionaris d’un govern qualsevol i sobre com s’han de comportar, sempre hi ha unes regles que coincideixen, uns requisits generalment acceptats. Com ara que cal fer servir el càrrec en benefici de la comunitat i no en benefici propi. O que cal evitar els conflictes d’interessos i ser transparent en aquest terreny. O que cal respectar els principis democràtics i observar la llei –i la diferència no és petita, precisament, entre “observar” i “respectar”.
Hi ha un d’aquests requisits que en molts codis de conducta per als servidors públics, arreu del món, es redacta en uns termes semblants: cal mostrar respecte als ciutadans i evitar sempre aquelles actuacions que puguen fer pensar a una part de la població que l’estat va en contra seu. La lògica d’aquest argument és clara: a l’estat no li interessen més problemes que els que ja té i per això cal no exacerbar encara més les coses amb gests agressius. Cosa que no implica renunciar a res. Cal fer què calga fer però cal no travessar, a més, línies innecessàries que poden agreujar qualsevol situació.
Quant a això, a mi m’agrada evocar, com un cas molt extrem i exagerat, perquè realment ho era, la salutació oficial que els militars britànics feien als comandants de l’IRA detinguts o morts.
Hi ha mostres d’aquesta actuació encara fins als anys setanta, abans que la retòrica del “terrorisme” s’imposàs al món occidental. Ho prova aquesta fotografia que he pogut trobar de l’enterrament del cap del segon batalló de la brigada de Belfast, Charlie Hughes, enterrament durant el qual els soldats britànics van eixir dels vehicles i es van quadrar, com una mostra de respecte, al pas del taüt. Ep! D’un taüt que anava embolicat amb la bandera irlandesa i envoltat de militants armats de l’IRA. La fotografia és del 1971 i el peu de foto ja ajuda a entendre que el gest aleshores havia deixat de ser tan normal com ho havia estat anys abans…
Ja ho sé, és evident, que parle d’una altra època. Però això passava. I observeu també que el diari descriu Hughes com a “[soldat] voluntari” i no com a “terrorista”, que era una paraula que aleshores encara no havia envaït l’espai públic –Thatcher, que a l’infern sia, encara no era al poder– contaminant-ho tot i irracionalitzant qualsevol debat.
Saludar al pas del mort, encara que en aquest cas concret era un mort que no havien matat pas ells, entrava, en qualsevol cas, en aquella lògica sensata i raonable, prudent, de no ferir més que no calgués els sentiments de la població. Els soldats britànics ocupaven i ocupen encara el nord d’Irlanda i en fer-ho cometien crims per mantenir l’ocupació. Però sabien que calia no exacerbar més les coses fent gests agressius i fora de lloc, provocant a la ciutadania.
Avui tot això ha canviat, al Regne Unit i arreu del món. Però encara avui en les democràcies formals hi ha límits dels comportaments dels servidors públics, coses que no es poden fer sense que s’alcen les celles de qui ho mire. I és per aquest motiu que imatges com les que nosaltres vam veure i viure el Primer d’Octubre causen tant d’estupor quan les ensenyes a funcionaris de fora, d’uns altres estats.
Perquè, amb una mentalitat democràtica, es pot entendre que la policia espanyola i la Guàrdia Civil fessen allò que van fer el Primer d’Octubre. Costa molt d’entendre per la desproporció, però es pot entendre que aquella era la seua faena i responien a una decisió política.
Ara, allò que era completament fora de lloc van ser les altres imatges. Aquelles que tots recordem perfectament de policies i guàrdies civils cantant contra nosaltres, reclamant a crits que els deixassen agredir-nos, provocant els veïns, ficant-se amb la gent. Allò que es va anomenar l’aporellos. I si la salutació als voluntaris de l’IRA era l’extrem, a Europa, de la contenció emocional i la responsabilitat, l’aporellos ha estat l’extrem, a Europa, del descontrol i la pèrdua de legitimitat per l’odi expressat contra els ciutadans. Contra uns ciutadans que, en definitiva i mentre siguen membres del teu estat, tu tens l’obligació de servir.
Aquelles escenes forassenyades que tots tenim al cap, els autobusos amb banderes i crits d’odi, aquells hotels del Maresme on s’apilotaven amenaçadors i sense cap contenció a les portes reclamant d’intervenir o ruixant amb pixum des dels balcons, aquella mena d’escenes, van condemnar per sempre més els funcionaris de l’estat espanyol, concretament de la guàrdia civil i el cos de la policia espanyola, als ulls de la majoria de la població catalana. Perquè ens van posar davant la cara l’existència d’uns malànimes incapaços de comportar-se com qualsevol democràcia reclama a un servidor públic –i sí, evidentment que la BRIMO dels Mossos també s’afegí més tard a aquest desprestigi de la missió pública.
I si explique tot això avui és perquè crec que, serenament però sense gens de vergonya ni por, cal dir que és en aquest context concret que s’entén i es comprèn perfectament la reacció de disgust i malestar que tanta gent tenim arran de la polèmica sobre la vaccinació de guàrdies civils i policies espanyols. Polèmica que, a més i per si calia, és falsa i interessada. Perquè, tal com va explicar Josep Maria Argimon perfectament dimarts, es comença a vaccinar guàrdies civils i policies espanyols més tard per culpa de l’estat, que és incapaç d’organitzar-ho, i no per culpa de la Generalitat. I, a sobre, després, si s’atura la vaccinació quan ja havia començat és per una decisió del govern espanyol, no de la Generalitat, que decideix de suspendre la vaccinació amb AstraZeneca dels menors de seixanta anys.
Però ara no espereu que la coalició de facto dels ultres i l’esquerra requeté, tanto monta monta tanto, es detinguen a analitzar tot això i encara menys a entendre-ho. Seria demanar massa.
