Per què els vaccinats encomanen menys la covid-19?

Càrrega viral i capacitat d’encomanar

Fins ara, les tècniques moleculars de detecció d’ARN del virus mitjançant la tecnologia de RT-PCR i les proves de detecció de proteïnes i antígens virals són els principals mètodes de detecció del virus SARS-CoV-2. El principal objectiu és el diagnòstic de pacients infectats. Totes dues presenten limitacions i avantatges segons l’ús, la freqüència i l’estat del pacient, simptomàtic o asimptomàtic.

En relació amb la RT-PCR, hi ha publicacions que demostren que el valor Ct (llindar del cicle), o càrrega viral relativa, per si sol no pot predir la transmissibilitat del virus. Per una altra banda, segons les dades recents, les proves d’antígens poden presentar com a principal limitació l’alt percentatge de falsos negatius (que podria ser fins i tot més gran contra les variants del virus) durant el període d’incubació o estat pre-simptomàtic del pacient infectat.

Fa poc, en la revisió d’un estudi, s’ha analitzat si les tècniques de RT-PCR i les proves d’antígens poden predir la infectivitat del virus SARS-CoV-2. La conclusió diu que, de moment, cap d’aquestes tècniques per si soles no pot predir la capacitat de contagi del pacient. Per tant, caldria establir un context clínic associat als símptomes i el temps d’evolució per a informar sobre la interrupció de l’aïllament en pacients amb la covid-19.

A més, caldria desenvolupar un mètode sensible i ràpid per a detectar la presència de virus amb l’objectiu d’identificar els asimptomàtics i pre-simptomàtics, que poden tenir una càrrega viral baixa, però que encara poden encomanar-lo. S’han obtingut resultats preliminars esperançadors a partir de tècniques moleculars amb mostres de saliva.

Vaccins intramusculars i intranasals

Els vaccins actuals, d’administració intramuscular, actuen a escala sistèmica. Entrenen l’organisme i el doten d’instruccions perquè siguem capaços de generar defenses que ens protegeixin davant una possible i futura exposició al virus, una vegada ja ha penetrat a l’organisme. Són molt efectius per a evitar que emmalaltim encara que adquirim el virus; però no estan dissenyats per evitar que ens n’encomanem.

Els vaccins que s’administren via intranasal, com el que desenvolupa el CSIC, empren un mecanisme diferent. Aquests actuen en bona part prevenint la infecció, tot facilitant l’expressió d’un tipus concret d’anticossos anomenats IgA. Quan s’administra el vaccí per via nasal, just a la porta d’entrada del virus –la mucosa oral i respiratòria–, es generen aquests IgA que neutralitzen el patogen abans no entri al cos. Això n’evita la infecció.

Això no passa teòricament amb els vaccins intramusculars perquè actuen en un altre nivell.

Ens vindrien molt bé uns vaccins que bloquessin completament la infecció perquè, un cop vaccinats, no el poguéssim transmetre. Dit d’una altra manera, perquè deixéssim de ser contagiosos. Això, en major o menor mesura (amb moltes menys probabilitats que això passi si estem vaccinats que si no ho estem), sí que passa ara. A la Xina, l’empresa Cansino té publicats els resultats de l’assaig clínic de fase I del seu vaccí en aerosol de vector viral.

Però no hauríem de subestimar els vaccins actuals. Ja tenim dades preliminars que demostren que fins i tot els intramusculars generen aquests anticossos, els IgA, a la saliva i a la mucosa oral, encara que siguin més propis dels vaccins intranasals, més centrats a defensar-nos a la porta d’entrada del virus.

És cert que els vaccinats poden encomanar el virus igual que els no vaccinats?

Tot i que en un començament els vaccins disponibles no han estat dissenyats per prevenir d’encomanar el virus, ara sabem que tots tenen en certa manera aquesta capacitat després de la vaccinació completa.

En un estudi realitzat fa poc per l’Institut Pasteur, els investigadors han estimat que els no vaccinats tindrien un risc dotze vegades superior de transmetre el virus que aquells que sí que s’han vaccinat. En un altre estudi, fet als Estats Units amb dos-cents quatre sanitaris que atenien pacients amb covid a primera línia, els vaccins d’ARNm van ser altament efectius en prevenir la infecció per SARS-CoV-2. Només es van detectar cinc casos en persones completament vaccinades, que van mostrar una menor càrrega viral, menor magnitud dels símptomes i menor durada de la malaltia respecte dels parcialment vaccinats i dels no vaccinats.

En aquesta línia, segons un estudi de l’Imperial College de Londres (Regne Unit), en una situació de variant delta majoritària les persones completament vaccinades tindrien una reducció del 50% al 60% del risc d’encomanar-se’n (fins i tot de manera asimptomàtica) comparats amb els no vaccinats.

A l’estat espanyol, en un estudi fet amb personal sanitari i sociosanitari, els vaccinats van mostrar una reducció del risc d’encomanar-se’n entre el 80% i el 90%.

Així mateix, als Països Baixos, una investigació que analitza l’efectivitat dels vaccins per a evitar la transmissió entre vaccinats i contactes estrets a la llar, va concloure que aquests mostraven una efectivitat contra la transmissió del voltant del 70%.

És a dir, aquells qui estan completament vaccinats són menys contagiosos que aquells qui no es vaccinen, i a més, segons dades compartides fa uns dies, encara pendents de revisió, sembla que els vaccinats eliminen de l’organisme el virus de manera molt més ràpida que els no vaccinats. Això fins i tot en presència de la variant delta predominant.

En unes altres paraules, qui s’ha vaccinat és força menys contagiós per als altres que qui no ho ha fet i el virus és eliminat del seu cos més ràpidament. Fins i tot si s’ha encomanat de la variant delta.

Següents passos?

En veient els resultats observats, sembla clar que els vaccins actuals, tot i que no estaven pensats per això, són capaços d’evitar en cert grau la transmissió del virus entre vaccinats. Hi ha discrepàncies en les dades, segurament a causa de les diferències entre les poblacions que s’estudien, les variants circulants, la prevalença de vaccinació i més factors.

No se sap quins mecanismes concrets causen aquest fet. Un d’ells podria ser la presència d’IgA a la saliva i la mucosa oral després de l’administració, tot i que no podem estar-ne segurs. Falten dades per a assegurar-ho. En tot cas, que siguem capaços de disminuir la transmissió entre vaccinats ens ajudarà a controlar de manera més ràpida la pandèmia, sense detriment de l’acompliment d’unes altres mesures, com són l’ús de màscara als espais tancats, la ventilació i més mesures no farmacològiques.

No oblidem que les mesures que prenem tenen un caràcter additiu, és a dir, els efectes es van sumant. Tot i l’extraordinària utilitat dels vaccins com a eina de control de la pandèmia, el percentatge global de vaccinació encara ha de pujar més. Som en una etapa de la pandèmia en què la variant delta, molt més transmissible i amb una dominància dirigida sobretot per la disseminació des d’asimptomàtics i pre-simptomàtics, ens obliga a restar vigilants i proactius. Si volem eliminar aquesta pandèmia, hem de proporcionar accés als vaccins a països i zones sense aquesta possibilitat.

Antonio Gutiérrez Pizarraya és investigador, doctor i epidemiòleg. UGC Farmàcia. Hospital Universitari de Valme, Salut Pública d’Andalusia. María del Mar Tomás Carmona és doctora en medicina especialitzada en microbiologia a INIBIC-CHUAC, SERGAS Servei Gallec de Salut. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.