25.09.2023 - 21:40
Sydney Page · The Washington Post
Bela Englman va arribar al camp de concentració d’Auschwitz, a la Polònia ocupada, el 9 de juliol de 1944. Aquell dia mateix va ser assassinat a les cambres de gas, juntament amb la seva mare i la seva germana. Tenia tretze anys.
Els escassos familiars de Bela que van sobreviure a l’Holocaust, entre els quals tres germanes i un germà, no tenien cap mostra material de la seva existència: ni un certificat de naixement ni una fotografia que demostrés que havia estat viu. Tan sols en tenien records, sovint dolorosos.
Això va canviar fa un parell de mesos, quan un dels objectes d’infància d’en Bela va aparèixer sobtadament a la ciutat natal de la família, Bonyhad (Hongria). És un Llibre de l’Èxode en què es veu el seu nom estampat en tinta blava a dins, just al costat de la seva pulcra signatura.
Un col·leccionista hongarès de llibres antics, Zsolt Brauer, va comprar en una botiga de Bonyhad la capsa de llibres on trobà la relíquia. El fill del col·leccionista, Teofil Brauer, examinava el contingut de la capsa un dia de juny quan va veure el nom de Bela Englman, que reconegué perquè l’havia llegit poc abans en un llibre de memòries sobre l’Holocaust.
Les memòries, titulades La promesa de la Lily, van ser escrites per Lily Ebert, una supervivent de l’Holocaust de noranta-nou anys, i el seu besnet Dov Formen, de dinou. El llibre esmenta el germà petit d’Ebert, Bela Englman, i les terribles circumstàncies de la seva mort.
Ebert i Formen, que viuen a Londres, relaten les seves experiències sobre l’Holocaust a les xarxes socials d’ençà del 2021, i ja han acumulat més de 2,1 milions de seguidors a TikTok i gairebé mil milions de visites en totes les plataformes. Han publicat centenars de vídeos educatius sobre els horrors de l’Holocaust, com també alguns altres per a celebrar la vida i cultura jueves.
Van començar a publicar en les xarxes socials en un moment en què els índexs d’antisemitisme havien començat a augmentar a tot el món, a mesura que es reduïa la xifra de supervivents de l’Holocaust.
“Ens va semblar una qüestió d’urgència màxima”, diu Formen.
Teofil Brauer es va assabentar de la presència d’Ebert i Formen a les xarxes socials gràcies a una notícia en un diari local, i arran d’això va decidir de llegir-ne les memòries. Sorprès per la troballa, va posar-se en contacte amb Formen per dir-li que creia que havia descobert un Llibre de l’Èxode que havia pertangut al seu besoncle.
“Em va enviar una foto del llibre i de seguida vam saber que era d’en Bela –diu Formen–. Va ser un moment increïble.”
Quan va ensenyar a la seva besàvia la foto de la signatura d’en Bela, es va quedar completament esbalaïda. Mai no havia esperat de trobar una relíquia del seu germà. “És l’únic vincle que tinc amb el meu germà petit”, diu Ebert. “Estic molt emocionada per aquest llibre.”
La família es va posar en contacte amb el col·leccionista per veure quina era la millor manera de recuperar el llibre, i van decidir que era massa fràgil –i valuós– per a enviar-lo per correu postal. Així doncs, el 16 de juliol Formen i la seva mare van anar a Bonyhad, que té una població d’uns 14.000 habitants, per a recuperar el llibre, desgastat pel temps.
Tenir el llibre a les mans, diu Formen, “va ser extraordinari, i molt emotiu”. Va recórrer amb els dits els nombrosos gargots i dibuixos infantils gravats en totes les pàgines. Va contemplar amb tristesa el nom del seu besoncle, estampat –i escrit a mà– en uns quants punts del llibre.
La troballa va fer reflexionar Formen –que no és gaire més gran que en Bela quan va ser assassinat– sobre “el futur que [en Bela] hauria pogut tenir”. Fou un pensament molt dolorós.
“Estem molt contents d’haver pogut donar el llibre a la tia Lily”, digué Zsolt Brauer en un vídeo enregistrat durant la trobada. “Nosaltres també hem restat corpresos per la troballa.”
A banda recollir el llibre d’en Bela, Formen i la seva mare també van visitar l’indret on hi havia hagut la casa de la família Englman, com també la tomba del pare de Lilu Ebert, Ahron Englman.
“La meva besàvia sempre diu que el seu pare va tenir sort de morir abans de l’Holocaust hongarès”, diu Formen. Ahron Englman va morir de pneumònia el 1942. Dos anys després, la seva dona i cinc dels seus sis fills van ser deportats a Auschwitz.
L’altre fill, un home, va acabar esclavitzat en un camp de treball i va sobreviure. La mare d’Ebert, la Nina, juntament amb els seus germans Bela i Berta, van ser enviats directament a les cambres de gas. En canvi, la Lily i dues germanes més, la Renee i la Piri, van ser seleccionades per treballar al camp. Les tres germanes van ser traslladades uns quants mesos després a una fàbrica de municions a Altenburg (Alemanya), on van treballar fins que van ser alliberades, el 1945.
Acabada la guerra, Ebert es va traslladar a Suïssa amb les seves germanes supervivents. Més tard va anar a viure a Israel, on es va casar i va tenir tres fills; la família es va traslladar a Londres el 1967. Avui Ebert té deu néts i trenta-sis besnets, entre els quals Formen.
“Els nazis no van guanyar”, diu la supervivent de l’Holocasut.
Quan Formen va tornar a Londres amb el Llibre de l’Èxode d’en Bela a la mà, la seva besàvia era a l’hospital recuperant-se d’una fractura de maluc. De seguida d’arribar a la ciutat va anar directament a l’hospital per dur-li el llibre del seu germà. Quan el va veure, a Ebert se li ompliren els ulls de llàgrimes.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
