01.06.2018 - 22:00
De fet, avui volia escriure sobre un altre tema, però una notícia a VilaWeb ha fet que m’hi repensés. El titular que hi llegeixo diu: ‘La delegada del govern espanyol a les Illes porta als tribunals el català a la sanitat.’ Es veu que l’equivalent d’en Millo a les Illes ha presentat un recurs al Tribunal Superior de Justícia contra el decret que regula el coneixement del català a la sanitat. S’hi argumenta que el decret atempta contra el dret de protecció de la salut.
‘Atempta contra el dret de protecció de la salut’… Quina salut? La mental, també? I voleu dir que no té efectes més enllà? M’explico.
No hi ha gaires coses que m’incomodin més que anar al ginecòleg i que no m’entengui quan li parlo en català. El ginecòleg ens explora parts íntimes: ens posa un espèculumper a extreure mostres de la vagina, una qüestió de mera prevenció i per això les dones hi anem. Però, mig despullada (tot i la tela que et donen per mig tapar-te, vas amb el cul a l’aire), potes enlaire a la llitera, i que no t’entengui quan li parles… Doncs resulta molt desagradable. O quan et fa una exploració del pit. Te’l va palpant per mirar que no tinguis cap nòdul, que per això vas al ginecòleg. O quan et fan una mamografia, que t’agafa el pit i te’l col·loca a l’aparell que te l’aixafarà i et farà una mica de mal. En aquests contextos, m’incomoda parlar-li en català i que no m’entengui. Et sents desvalguda, impotent. Tens en exposició les parts més íntimes i a sobre no t’entén i es veu que ets tu qui t’has d’adaptar.
Però la incomoditat no queda restringida a la ginecologia. T’hi pots trobar igualment quan vas a un servei de dermatologia, urologia, radiologia, etc. Hi ha parts del cos que són ‘privades’ i resulta fins i tot violent que te les explorin sense que t’entenguin. Per no dir si vas al psiquiatre, li has d’explicar la ‘teva vida’ i que no t’entengui si li ho expliques en català.
El mes passat va morir la meva mare. Hem passat mesos i mesos anant i tornant de l’hospital. El tracte de metges i infermeres ha estat excel·lent. Els serveis, també: cirurgia, oncologia, radiologia, hematologia. De fet, la nostra sanitat pública és envejada en molts països occidentals que ens avancen en molts aspectes però no en aquest (penso, per exemple, en els EUA). Però arriba el dia crític, en què la mare se n’està anant, i se li adrecen en una llengua que no és la seva, donant per descomptat que és la cosa més natural del món. Doncs no, no resulta agradable. Et fa sentir estrany a casa teva.
Quan em parlen de llengua i sanitat m’indigno. Sempre vaig a la sanitat pública. És de la sanitat que em refio. Em refio dels seus professionals. Del servei en conjunt, perquè funciona malgrat que alguns volen fer creure que no. Amb tot, cal que la sanitat pública, precisament perquè és pública, tingui cura de la llengua. No és un tema menor. Que no sigui per aquest tema que la gent opti per la sanitat privada.
Entenc perfectament que el govern de les Illes s’hagi ‘indignat’, com diu el subtítol de VilaWeb. Determinats governants s’omplen la boca dient que s’ha de governar per a tothom (cosa que és una fal·làcia, però són ells qui ho diuen). I els qui parlem català habitualment no formem part del ‘tothom’?
No em resulta comprensible per què hi ha qui té una actitud i un comportament tan obtús quan, a l’estat espanyol, es tracta d’una llengua que no és l’espanyol. Les llengües són riquesa, coneixement, són un valor afegit. Se sap a bastament. Un dia vaig conèixer una feroesa que deia que ells tenien clar que eren pocs, que tenien un territori petit i que, precisament per això, tots els feroesos havien de parlar si més no quatre llengües perquè s’havien de relacionar amb altres territoris. Això és ser ‘ric’ de mentalitat.
I ara, ja a punt d’enviar l’article, llegeixo una altra notícia: hi ha un grup a l’estat espanyol que recull signatures contra el català com a llengua vehicular de l’ensenyament. Han tornat al segle XIX? El català a l’escola era l’altre tema que tenia pensat, un altre dia serà. I el tractarem perquè les dades els desmenteixen. Amb tot, aquest cop em quedo amb el més íntim.
Montserrat Cortès Colomé
Membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)
