Uxue Apaolaza, a la recerca del present obscur

Escriure durant i després de la lluita armada a Euskadi no és cap broma, no ho és enlloc. Nascuda el 1981 a Hernani, ciutat sotraguejada per les crisis industrials i econòmiques que l’han consumit des dels anys setanta, escenari durant anys de la droga més dura, laboratori de tantes guerres i lluites, el lloc que ha inspirat la novel·la que si res no hi posa remei serà el relat oficial dels anys de ploms bascos (no l’anomeno per no fer-ne més publicitat), Uxue Apaolaza tenia vint-i-nou anys quan les armes etarres van plegar. L’edat de la memòria conscient i, també, una frontera entre el saber i el no saber, entre voler recordar i voler oblidar. Això traspua el llibre que ara ens arriba (Godall Edicions, en excel·lent traducció de Pau Joan Hernàndez), Des que els nens diuen mentides.

Llicenciada en història, columnista a la premsa basca, aquest primer llibre, del 2005, va ser publicat quan les armes parlaven i l’autora tenia vint-i-quatre anys, escrit doncs al final de l’adolescència. Sis anys més tard, el 2011, quan les armes han emmudit, publica la novel·la Mea culpa (Elkar), que també estaria bé que alguna editorial ens la traduís. Interessa aquesta, diu la casa editora, ‘novel·la valenta en la seva provocació i honestament despullada, que posa el dit a diferents nafres de la nostra societat i que incomodarà el lector en la seva reflexió políticament incorrecta, que li provocarà una reflexió pròpia. O, igual que la protagonista, Lur, espantada pel pes de la implicació social de les decisions individuals, buscarà silenci, un lloc on pugui ser innocent…’ La innocència, la innocència. Aquest pes, transmès en els contes de la mateixa manera despullada, és el miratge que persegueix l’autora en la seva recerca del present obscur, quan tantes coses del passat i d’ara mateix dels personatges no poden ser anomenades, ni per ells ni per ella.

Però ser innocent avui és perillós: que ho diguin els emigrants que moren a la mar, innocents i sacrificats. I això no obstant, la innocència continua perseguint la imaginació literària. Potser perquè a Euskadi, en tots els llocs on ha acabat mal que bé una guerra, declarada o no, sense reconeixement explícit de les malvestats del poder més fort, la culpabilitat s’ensenyoreix de la imaginació i els seus fantasmes.  Hernani, a cinc quilòmetres de Donosti, que vaig visitar un dia fosc i plujós del 1980, encara em ronda alguna nit amb la brutícia descarnada del paisatge industrial obrer i la droga.

Des que els nens diuen mentides inclou contes i també instantànies, fotos escrites, panoràmiques que enfoquen el context dels relats que acompanyen. Apaolaza escriu en una de les millors tradicions narratives, la de no dir-ho tot i no pas per això embolcallar les frases i les imatges amb recursos poètics. És una decisió literària, artística, pertinent, ètica, potser la més poètica de totes. Per si en tenia cap dubte, resulta que aquest dijous mateix llegeixo que la Societat de Ciències Aranzadi, institució de referència, va lliurar dimecres a l’Ajuntament d’Hernani l’informe Vulneraciones de derechos humanos por motivación política sucedidas en Hernani entre 1960 y 2018. No podrem superar res del que ens ha passat si no ho reconeixem, ve a dir sobretot l’informe.

El llibre que ara tinc a les mans no va de la lluita armada, potser va sobretot del que l’envoltava: crisi industrial aferrissada, deler de droga i sexe dur, anestèsia comunitària i familiar. Dones fora de norma i homes perduts, necessàriament, atesa la persistència del món mascle basc, que és molta i ve emparada per les mares de tantíssimes generacions. Apaolaza em remet a Itxaro Borda, escriptora i cartera, creadora de la detectiva Zuberoa, rural, bisexual i amb problemes de comunicació. Però la Borda farà enguany els seixanta, i és d’Iparralde, a l’altra banda, la seva experiència històrica és tota una altra. Uxue Apaolaza ha de bregar amb un món similar i ben distint. ‘Activista de la meva soledat’, es reclama un dels seus personatges.

Mentre que la més gran, de formació francesa, ha bregat per dir les coses pel seu nom, l’humor i el surrealisme –de la vida quotidiana i de la militància etarra i sobretot el surrealisme de la història, més si ets una dona basca–, la jove afronta com parlar d’allò que la pròpia societat no pot encara anomenar. Totes dues esdevenen així universals, si és que l’adjectiu ens serveix. A mi sí, em serveix.

Llegir Uxue Apaolaza és llegir el present obscur. Les persones que veu cada dia, se li acut a un altre dels seus personatges, són ‘mig vives’, ‘mig mortes’. Quines mentides diuen els nens? El títol del llibre no és el de cap dels relats sinó del conjunt, la panoràmica que l’autora traça. Les criatures sempre en diuen, de mentides, val més que en diguin: exerceixen així el dret de la imaginació de pensar el món, de fugir-ne, de construir-lo. Aquest llibre va del que ha passat des que l’autora té memòria i ús de raó, des de petita, des que deia mentides i en deia la seva colla d’innocents. Un gran llibre. ‘Volia escriure una novel·la americana de por’, es titula un dels relats. No cal, escrivint novel·les i contes bascos n’hi ha prou i força.