11.11.2022 - 21:40
Vint anys després de la catàstrofe del petrolier Prestige a les costes gallegues i del sorgiment de la Plataforma Nunca Máis, una de les seves portaveus, la cantant Uxía, recorda per a Nós Diario –i que ara també publiquem a VilaWeb– aquells moments i què han significat amb el pas del temps. Les experiències personals es barregen aquests dies amb els records d’uns mesos que ja formen part de la història de la Galícia contemporània, protagonitzats per un dels moviments socials de protesta més multitudinaris.
—Han passat vint anys. Amb aquesta distància temporal, com recordeu la reacció de la societat gallega a l’enfonsament del Prestige i a les seves conseqüències?
—Vint anys són un bon moment per a recapitular i reflexionar. Saber com hem arribat fins ací i quin pòsit ha deixat aquest moviment social. Sens dubte va ser el més obert, inclusiu i transversal de la nostra història recent. En tinc moltes imatges al cap. La part que m’ha quedat més gravada a la memòria és la solidaritat sense límits que hi va haver. Després, la resposta de la societat a la gestió pèssima del govern que hi havia en aquell moment. També recordo la incertesa, la por i la ràbia de no saber ben bé què fer fins que no va aparèixer la Plataforma Nunca Máis, el paraigua sota el qual ens vam aixoplugar tots. Crec que va ser fonamental que es creés i tot allò que va passar. No ho podem oblidar. No hi ha res com respondre de manera unida a una gestió nefasta. La reacció ciutadana va ser un exemple de dignitat.
—Com va néixer, la Plataforma Nunca Máis?
—Va ser una experiència interessant per la seva pluralitat. Hi era representada bona part de la societat gallega per mitjà de diferents associacions i col·lectius, amb la gent de la mar organitzada i el món de l’ensenyament, de la salut i fins i tot de la comunitat científica. Va ser un exemple de com es pot crear alguna cosa d’una manera transversal i oberta. Hauríem de prendre’n nota i pensar que les coses es poden capgirar col·lectivament. Hi vaig aprendre molt. No sentia gens ni mica que fes una feina contra corrent, tot el contrari. Però no va ser fàcil de respondre a tanta incompetència. Recordo que vam tenir jornades de reflexió llargues, de reunions de la gestora i del seu braç cultural, Burla Negra. Estic molt orgullosa d’aquell moment i dels companys que vaig anar coneixent. Sobretot de la gent de la mar. No és casualitat que ara visqui a l’illa d’Arousa. Per mi va ser un exemple d’allò que vindria. Van tenir una manera comuna de fer-hi front.
—El món de la cultura va donar la cara i va fer de portaveu.
—Vam fer de portaveus. Crec que vam bastir un discurs sòlid, amb molt d’assessorament de la comunitat científica, del sector marítim… Vam comunicar allò que tothom sentia. Era un discurs que la gent podia entendre, ecològic i poètic. Va deixar empremta. No era el discurs habitual per a comunicar aquesta mena de situacions. Tothom ho entenia, i per això va ser important. La gent de comunicació també es va entregar en cos i ànima, i va deixar moltes hores de son pel camí. Per exemple, recordo Rocío Castro, que va ser una de les persones que ens van assessorar i van buscar forats en què ens escoltessin per traslladar-hi l’absència d’explicació d’allò que passava. I dir que ens mentien. Era una cosa física, el chapapote, que fins i tot negaven que existís. Una animalada. Vam aprendre que no tot allò que diuen els mitjans de comunicació és veritat. La manipulació és una manera que no s’expliqui la realitat. Érem conscients que érem un col·lectiu molt gran i molt plural. Dúiem la bandera de Nunca Máis amb molt d’orgull i, al marge dels partidismes, representàvem tothom. Era un símbol d’unió del poble contra la desídia, l’immobilisme, el silenci i la mentida. És un bon moment per a celebrar els vint anys. D’adonar-nos que, si ens mobilitzem, podem canviar el rumb de les coses. Pensar en un món millor i més just. Tot plegat va tenir un gran impacte en la consciència ecològica, encara que no ens ho pensem. Vull destacar-ne la part positiva.
—Hi havia res més, a part de la protesta ecologista?
—Sens dubte. Era qüestió de defensar la nostra dignitat contra aquella gestió pèssima. Plovia sobre mullat. El govern ens havia de defensar però estàvem sols. Per això, la manifestació del primer de desembre va ser unitària i potent. No els interessaven ni la mar ni nosaltres. Va ser una defensa molt emocionant dels nostres drets. Va transcendir molt. Va sortir als mitjans de comunicació de tot el món, amb una gran manifestació a Madrid i al parlament gallec mateix. Va ser una lluita molt aferrissada i la vam lliurar sense pensar en les conseqüències.
—Què heu trobat a faltar, aquests anys?
—L’única cosa que em sap greu és que no s’hagi recollit tot plegat en un lloc físic, per fer valdre allò que es va fer i per explicar-ho generació rere generació i no solament ara que en fa vint anys. Si aquesta celebració serveix de res, serà per a reunir tot aquest material i fer valdre aquell moment. Per a enorgullir-nos d’allò que va passar al marge de la deriva política i partidista. És hora d’aixecar aquesta bandera amb orgull i de pensar en uns altres fronts, com ara els mitjans públics, la sanitat pública i la memòria històrica.
