Utòpic? Reflexioni per què

Hi ha llibres de les ensenyances de l’edat que quan l’autor deixa aquest món et tornen vius com la primera vegada. Començava a estudiar periodisme, en uns anys que la facultat, engegada del no-res el 1971, en aquells estranys temps tardofranquistes, va començar a canviar de nom i acabaves sent llicenciada en ciències (!) de la informació. No me’n considero cap científica, de la cosa, i ara. Em limito a respectar les regles de l’ofici i de la seva redacció i escriptura, he fet poca ràdio i només una tímida provatura televisiva. Les regles i les excepcions, que tot va junt. Si no hi ha excepció, la regla només és autoritat imposada. També hi vaig aprendre un concepte nou: l’esfera pública, que aplega els mitjans i les seves interrelacions socials i polítiques. Interrelacions provocades pels canvis de tota mena que els mitjans coneixen des de la segona revolució industrial, la tecnològica, engegada els anys 50-60 passats.

Dos llibres ens ho van ensenyar a uns quants, de dos autors polifacètics, versàtils, activistes polítics, humoristes i pioners en diversos gèneres i camps que també eren poetes i això compta, perquè el poeta té el do de la visió de conjunt i de les relacions. En tradueixo els títols: Informe sobre la informació (1963, Fontanella), de Manuel Vázquez Montalbán, i Elements per a una teoria de la comunicació (1971, Anagrama 1972), de Hans Magnus Enzensberger, que ens acaba de deixar a noranta-tres anys.

El llibre de MVM és un bon i assolit intent, lúcid i pedagògic, de reflexió de conjunt sobre el periodisme fins aquell moment, escrit a la presó de Lleida en condicions difícils de documentació i de tot. El de HME obria més encara l’anàlisi tecnològica de manera enlluernadora.

Directe i precís, HME engegava amb una citació de la Teoria de la Ràdio de Brecht: “Si vostè considera això utòpic, li prego que reflexioni per què és utòpic.” Passaves la pàgina i el llibre començava: “Amb el desenvolupament dels mitjans electrònics, la indústria elaboradora de la consciència s’ha convertit en precursora del desenvolupament socioeconòmic en les societats amb un grau avançat d’industrialització. S’infiltra en tots els altres sectors de la producció, es fa càrrec d’un nombre més i més gran de funcions directives i de control, i determina la norma de la tecnologia del moment.” Tot seguit, ‘una relació incompleta de les innovacions produïdes durant els últims vint anys’, des dels anys cinquanta: satèl·lits de comunicacions, televisió en color, televisió per cable i amb cassets, cintes de vídeo, gravadors de vídeo i de so de vídeo, el làser, processos electroestàtics de reproducció i electrònics d’impressió, etc., etc. Imagineu-vos-ho ara. La pregunta de Brecht i els arguments d’Enzensberger continuen oberts. La indústria elaboradora de la consciència, tinguem-ho clar. Més i més potent avui que llavors, que ja ho era tant.

Enzensberger (1929-2022) deixa una obra ingent, una setantena de títols, de tot ordre, escrits amb la llibertat que dóna respectar els gèneres poètics, literaris i assagístics i alhora ampliar-ne els límits, ben segur que l’excepció confirma i enriqueix la regla, perquè la inclou, mentre que no és així a la inversa. Dues obres majors més són perles de la biblioteca de casa, a la mateixa editorial Anagrama, que em plau de traduir-ne els títols: El curt estiu de l’anarquia. Vida i mort de Buenaventura Durruti (1972) i un dels seus volums de memòria personal (tots els seus llibres ho són, en veritat), Assaigs sobre les discòrdies (2016), sobre el dret i la pràctica de dissentir i de dir en veu ben alta, com un Chomsky europeu de dúctil escriptura i comunicació fluida amb el lector, que per a continuar sent humans de ple dret tenim el deure de posar en qüestió la màquina de fabricació del consens social i polític que ens envolta i sovint tenalla. “Si vostè considera això utòpic, li prego que reflexioni per què és utòpic.”