La utilitat de les llengües “inútils”

Hi ha un prejudici estès que considera que hi ha llengües “útils” i llengües “inútils”. Es basa en una mirada esbiaixada sobre què són i quin valor tenen les llengües i assumeix amb naturalitat que hi ha llengües que no fan cap falta, que són un destorb i, al capdavall, que el més normal és que es vagin extingint.

En aquest article vull parlar d’un episodi històric corprenedor en el qual diverses llengües en ple procés d’extermini van ser utilitzades com a instruments al servei d’una causa que no tenia res a veure amb la seva supervivència. Em refereixo al cas dels indis nord-americans que van fer de code talkers (o parlants de codi) en les dues guerres mundials. El cas s’emmarca en les necessitats lingüístiques dels serveis d’intel·ligència i militars, a les ordres dels poders dels estats. Aquests serveis ben sovint han de menester persones capaces de parlar o entendre individus de llengües poc conegudes, i necessiten també comunicar-se internament de manera que els seus missatges siguin secrets per a l’enemic. L’objectiu final d’aquests serveis, en aquests casos i altres, no són les llengües com a fins, sinó com a simples mitjans.

El cas dels code talkers és colpidor. Diverses llengües indígenes nord-americanes van ser utilitzades com a codis secrets a la Primera Guerra Mundial i a la Segona a fi que l’enemic no pogués desxifrar les comunicacions de l’exèrcit americà. Aquí parlarem del cas de l’idioma navaho a la Segona Guerra Mundial, però també se’n van fer servir d’altres. A la Primera Guerra Mundial, el cherokee i el choctaw. A la Segona Guerra Mundial, el cree, el meskwaki, el chippewa, el comanxe, el hopi, el lakota, el tlingit, l’oneida i, sobretot, el navaho, que constitueix el cas més conegut i que és el que té una comunitat de parlants més nodrida, actualment d’unes cent cinquanta mil persones.

Però… què i qui van ser els code talkers? Van ser individus indígenes nord-americans allistats a l’exèrcit americà que, amb els aparells de telefonia i de ràdio de l’època, van transmetre missatges de guerra decisius perquè les tropes americanes afinessin els seus objectius, defensessin posicions atacades, enviessin reforços on calien, actuessin per salvar vides en perill… En el cas dels navahos a la Segona Guerra Mundial, se’n van reclutar vint-i-nou per crear el codi secret que prendria com a base la seva llengua. Fet això, es va establir una escola de code talkers per la qual van passar més de quatre-cents indis navahos. La producció audiovisual Navajo Code Talkers of World War II (2018) recull la història i els testimonis de sis d’aquests indis.

L’èpica de la història dels code talkers navahos va arribar al cinema comercial en la pel·lícula de gènere bèl·lic Windtalkers, de John Woo (2002), amb Nicolas Cage com a protagonista i Adam Beach com a principal parlant de codi. Es tracta d’una pel·lícula basada en fets reals, que focalitza la batalla de Saipan, al Pacífic, a la Segona Guerra Mundial.

Aturem-nos un moment en els motius pels quals es van fer servir les llengües dels indis americans com a codis secrets. D’una banda, eren llengües naturals que ja existien (que no havien de ser creades pels serveis de criptografia), les quals eren en general molt poc conegudes fora de les reserves índies, fet que les convertia en menys vulnerables al desxiframent de l’enemic.

D’altra banda, les llengües dels indis americans eren considerades difícils. La dificultat de les llengües és un prejudici lingüístic clàssic que ben sovint acaba justificant la no necessitat d’aprendre-les i la impossibilitat de normalitzar-ne l’ús. Totes les llengües, com és ben sabut, són igualment fàcils per a un infant en l’etapa primerenca de la seva vida. És cert, amb tot, que les llengües poden ser més complexes en uns aspectes concrets i menys en uns altres, però també ho és que totes tenen una complexitat global molt similar, perquè les complexitats en alguns aspectes es compensen amb les simplicitats en d’altres.

Havent dit això, se sol reconèixer que el navaho presenta un grau elevat de complexitat en algunes qüestions. Segons Enrique Bernárdez, molts lingüistes tenen el navaho per una de les llengües més complexes morfològicament i sintàcticament del món. Aquest autor destaca especialment la complexitat del verb navaho: “[…] Per conjugar un verb mai n’hi haurà prou amb saber-se totes les variants de les arrels dels verbs, els centenars de prefixos de diversa mena, els de persona, etcètera. Hi ha tal quantitat de canvis i fusions dels prefixos que a la pràctica haurà d’aprendre la conjugació de cada verb com si es tractés de paraules diferents; i en un mateix verb, de vegades resulta difícil reconèixer l’arrel, de manera que el nombre de “paraules” que cal conservar a la memòria és astronòmic” (¿Qué son las lenguas?, 1999: 296). Altres llengües com l’inuit, el quítxua, el basc o el turc presenten també verbs que es despleguen en un nombre molt gran de solucions formals, fet que les fa complexes en aquest aspecte particular.

Com van fer servir els code talkers les seves llengües? D’una banda, les van fer servir directament. En aquests casos el codi secret eren les mateixes llengües índies, que els japonesos no van poder comprendre (el navaho i el japonès tenien tan sols algun punt de contacte estructural, com l’ordre de la frase: subjecte-objecte-verb). Quan els ginys de guerra o altres realitats militars no es podien expressar en navaho, senzillament perquè l’idioma no tenia paraules específiques per fer-ho, els parlants de codi van aplicar solucions creatives. El navaho no tenia una paraula per anomenar un submarí i va fer servir la forma besh-lo, que significava ‘peix metàl·lic’, o va utilitzar dah-he-tih-hi (‘colibrí’) per referir-se a un avió de guerra.

D’una altra banda, els indis navahos van crear un codi secret que tenia com a punt de partida el navaho i com a punt d’arribada la llengua anglesa. Així, per posar un exemple, si els marines navahos havien de fer referència en els seus missatges radiofònics secrets a una bomba (bomb), el codi navaho podia encadenar paraules com les següents: shush (‘bear’) tlo-chin (‘onion’) na-as-tso-si (‘mouse’) toish-jeh (‘barrel’). Les inicials dels mots en anglès que corresponen a la traducció de les paraules en navaho formen la paraula bomb. Els japonesos tampoc no van poder desxifrar mai els missatges que feien servir aquest codi més elaborat.

El que és més paradoxal del fenomen dels parlants de codi indis és que s’avinguessin a fer servir les seves llengües. La guerra entre les nacions índies i els Estats Units era antiga i sagnant: els navahos, en concret, havien estat obligats a abandonar les seves terres el 1863 en la denigrant “llarga marxa” des de les seves muntanyes sagrades cap a una zona erma, marxa en la qual van morir centenars d’indis. Les llengües indígenes, a més, patien un procés deliberat de liquidació. A partir de 1883, l’Oficina d’Afers Indis dels EUA havia decidit aplicar mesures que atemptaven directament contra la cultura dels indis americans: es prohibien les pràctiques religioses dels indis, les seves llengües (i es feia obligatori l’anglès), la poligàmia, s’obligava els homes indis a tallar-se els cabells… Una de les pràctiques per a “introduir els indis a la civilització” va ser enviar els nens indis, amb permís o no dels seus pares, a internats situats a centenars de quilòmetres de les reserves on estaven reclosos, de vegades per períodes de mesos o anys (Gregorio Doval, Breve historia de los indios norteamericanos: 325). En aquests centres la canalla no podia parlar la seva llengua (se’ls posava sabó a la boca, si ho feien), ni fer res que tingués relació amb la seva cultura, com ara portar la indumentària habitual de les tribus. Aquest sistema va funcionar fins cap al 1930, moment en què es van començar a construir escoles a les reserves, però els internats no van desaparèixer del tot fins als anys setanta del segle XX. Quan retornaven a casa, aquells nens “robats” havien perdut l’idioma, el llegat cultural del seu poble, els seus vincles i els seus referents.

És torbador, doncs, que allò “inútil”, aquelles llengües menyspreades dels “salvatges” que el govern maldava per liquidar en un procés brutal d’assimilació, esdevingués, de cop, sense cap escrúpol, útil. Diversos testimonis dels code talkers navahos expliquen l’enorme contradicció que van viure per aquell motiu. En la producció audiovisual d’aquests testimonis, citada més amunt, els sentim com afirmen: “Tu no podies parlar navaho a classe” (18:06); “Quan vaig anar a l’escola em van dir que no parlés la meva llengua i quan jo la parlava solien castigar-me” (24:58); “Tretze anys més tard em van dir que fes servir la meva llengua, i jo els vaig preguntar: com podeu voler això, si em vau dir que l’oblidés?” (25:23). La resposta va ser clara: “Us necessitem per la vostra llengua”.

No és fàcil entendre per què els indis es van posar al servei de l’estat que els anorreava. No van semblar importar-los els greuges i les humiliacions rebuts, que es van continuar produint en temps de guerres i quan es van haver acabat. Potser es van allistar a les guerres mundials per defensar les seves nacions, que concebien com països dins un altre país? Potser els va guiar un ingenu patriotisme nord-americà, tot i que en estats com Arizona, Nou Mèxic o Utah els indis no van aconseguir la ciutadania fins a mitjan segle XX? Van veure que allistar-se era l’oportunitat d’abandonar la vida de misèria dels seus confinaments? Van buscar en la guerra recobrar el respecte perdut? Hi van veure la possibilitat de donar sortida a l’herència d’unes tradicions guerreres subjugades? Van actuar sota l’efecte de la disciplina militar i l’adoctrinament rebuts als internats?

El relat oficial ens mostra els indis com uns abnegats servidors de la pàtria. El final de Windtalkers és, en aquest sentit, ben significatiu. Yahzee (el principal code talker navaho) retorna als Estats Units en acabar-se la guerra i, amb la seva dona i el seu fill, dalt d’una muntanya d’Arizona, celebra un ritual navaho per a homenatjar la memòria i l’esperit del sergent nord-americà Joe Enders, que en el film “ha hagut de matar” l’altre code talker navaho protagonista, per poder salvar el codi secret de caure en mans nipones. El relat oficial, amplificat per Hollywood, ens parla de voluntat de servei, sacrifici, harmonia i perdó.

El reconeixement oficial dels code talkers als EUA va ser molt tardà, la seva missió com a tals va ser un afer secret fins al 1968, any que va ser desclassificada. Fins aleshores els indis havien tingut prohibit explicar res, ni tan sols als familiars, relacionat amb la seva funció de parlants de codi. El reconeixement polític d’aquells homes no va arribar fins a començaments del segle XXI: l’any 2000 el congrés dels EUA va honorar els code talkers navahos amb les medalles d’or i de plata, i el 2008 es va fer el reconeixement oficial de tots els indis americans que havien servit com a code talkers durant la Primera Guerra Mundial i la Segona.

Al revers de les medalles que van rebre els indis navahos, s’hi llegia: “Amb la llengua navaho van vèncer l’enemic”. Eren les paraules solemnes d’agraïment dels Estats Units, el principal enemic de la llengua navaho i de les altres llengües indígenes nord-americanes.

Enric Serra, membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades