07.01.2020 - 21:50
Si hem d’expressar desitjos en començar un nou any, per què no ho fem sense limitacions? Al capdavall, desitjar surt de franc. Així doncs, en el terreny cultural m’he proposat de demanar que abandonem la concepció utilitarista de l’art. Així, a l’engròs i sense desgana, que si no demanem el sol no arribarem ni a la lluna.
Fem net d’aquesta idea de l’art mercantilista, funcional, hedonista, que arrosseguem des de temps immemorials. Ja n’hi ha prou d’avantposar l’entreteniment a l’esforç intel·lectual. Perquè un comença afirmant que quan va al cinema o al teatre s’ho vol passar bé; o denuncia que en els museus d’art contemporani no s’entén res; o reivindica que la música ha de poder ser fàcil, ballable i que la dita clàssica és pur avorriment; o que la literatura t’ha d’enganxar a la primera frase, els llibres han de ser curts i amens… Ja n’hi ha prou: es comença per aquí i s’acaba amb una mol·lície generalitzada, ens convertim en una mena de zombis que desistim de tenir un paper actiu en la cultura.
Zombis, sí. Que ens ho donin tot ben mastegat, si no digerit o fins i tot excretat. Que no hàgim de pensar per voluntat pròpia i encara menys enfrontar-nos a tota mena d’obres literàries, visuals o escèniques que siguin un repte, que no s’emparin en idees preconcebudes i víctors de la multitud. Que la dictadura del mercat ens permeti de divagar per totes les indústries culturals com a ectoplasmes sense enteniment. Que amb la cultura actuem com amb la política: convertits en peons d’uns sinistres personatges que fan veure que treballen per nosaltres tot i que és evident que de nosaltres només volen un vot per a empoltronir-se fins a l’eternitat.
Prou! Jo us proposo que comencem aquest 2020 capgirant-ho tot. I sospito que si comencem a esforçar-nos com a usuaris de la cultura, si decidim de deixar de ser zombis babaus, bèsties de càrrega inconscients, tota la resta caurà pel seu pes. El primer pas serà admetre que, en l’art, no hi ha dogmes de fe ni dictàmens ni jurisprudència: només hi ha l’obra i tu. Que tot pot ser si tu ho decideixes, sense fer cas de directors de museus, professors d’universitat (glups) i savis impostats. I sense fer menys cas encara d’allò que diuen les llistes de vendes.
«Conec la utilitat de la inutilitat.
I tinc la riquesa de no voler ser ric.»
Ho deia Joan Brossa. Apliquem-ho ràpidament a la cultura; tard o d’hora la política professional es veurà afectada pel virus del no: sense dirigents, sense posicions col·lectives maldestres. ‘Sigues lliure i després ja demanaràs la llibertat’, va escriure o diuen que va escriure Fernando Pessoa, un altre inútil deliciós, un altre que no volia ser ric, perquè ja ho era, però d’una altra manera.
No sé si m’explico. Tampoc no sé si en aquest primer article de l’any vull explicar-me massa o massa poc. És per això que delego les meves paraules en les dels altres que, ja fa anys, van decidir que no s’adreçarien als seus receptors com si fossin zombis, sinó com a persones intel·ligents. Un altre: Eugène Ionesco. Ell, a banda obres de teatre que fugen de la lògica, que consagren l’espectador com un ésser necessàriament vigilant, mai com un ximple adotzenat, va escriure una frase que, com Brossa, reivindicava la necessitat de la inutilitat: ‘Si és absolutament necessari que l’art o el teatre serveixin per a alguna cosa, serà per a ensenyar a la gent que hi ha activitats que no serveixen per a res i que és indispensable que n’hi hagi.’
Quanta raó! No podrem canviar tota la ignomínia que ens envolta si no entenem que nosaltres formem part de l’anomalia. Perquè barallar-se per mitjà de les xarxes socials per les posicions polítiques d’un partit que dóna suport a la investidura d’un individu que pocs dies enrere deia tot el contrari d’allò que ara expressa no és més que una inutilitat inútil; i defensar abrandadament els que han manat fa més de trenta anys a Catalunya sense tenir-nos en compte, també.
Aquestes inutilitats són nocives i ja fa massa que duren. Aboquem-nos, doncs, a les inutilitats útils, a les que ens faran protagonistes reals d’uns moments de les nostres vides: mentre ens sentim perduts enmig d’una exposició que no entenem, perquè hi haurà un dia que sabrem que hi ha coses que no cal entendre-les, que són i prou; mentre veiem una pel·lícula o una obra de teatre que no ens explica cap història, però que reclama de nosaltres que superem la posició de l’espectador mesell; mentre llegim un llibre que no va enlloc i aquest no lloc és el lloc més meravellós on podríem ser.
No m’explico? No m’enteneu? Jo tampoc no m’entenc manta vegada. Però si hem de capgirar-ho tot, comencem meditant amb una frase curta i contundent del gran Carles Hac Mor: ‘La perfecció és feixista.’ Ara hi rumiaré.
