L’ús de la llengua és un fet polític; en l’àmbit cultural, més i tot

Som subjectes polítics, tothora. I, en conseqüència, la llengua en què ens expressem forma part de les eleccions que fem per presentar-nos en societat. Forma part de la màscara amb què volem que se’ns reconegui: ens vestim d’una manera determinada; portem el cabells llargs o curts, tenyits o naturals, amb formes sinuoses o llisos; ens reconeixem en el nostre cos o fem dietes per a sentir-nos més còmodes… Tot són eleccions culturals. I la llengua amb què ens presentem als altres n’és una d’important. Podem parlar una llengua (o unes llengües) a casa, però si, després, professionalment, n’excloem una estem fent una elecció, que és cultural i política alhora.

Fa temps que es detecta en el món de les arts visuals catalanes una deixadesa respecte del català. Em sembla que és en el món cultural en general, però no trepitjaré marjades que no conec del tot. Ho vaig explicar fa uns quants mesos en aquest article. I fa gràcia –o no– que alguns que van llegir-me vinguessin a dir que la meva visió era provinciana, o de poble. I jo responc: si ser cosmopolita i modern vol dir renunciar al català com a llengua de cultura, no com a llengua privada, prefereixo ser de poble.

Hi insistiré: que cadascú parli a casa seva les llengües que li pertoquin, això és lògic, però si quan et presentes al món amb el teu treball ho fas tot en anglès i/o en espanyol, prens partit per un estat de les coses que va més enllà de la teva activitat professional. I, aleshores, el de poble ets tu, oi que m’explico? Perquè mirar-se el llombrígol i pensar que tot allò de casa és bo resulta negativament localista; però és pitjor a l’inrevés, quan només fas cas dels de fora, t’obres al món professionalment només amb llengües majoritàries i deixes entendre que la cultura de proximitat no t’interessa gens.

Em fa mal veure quantes i quants artistes presenten la seva obra (per mitjà de les seves webs) excloent-ne el català. O tot en anglès, o en bilingüisme imperial (si m’ho deixeu expressar així), o tot en espanyol. O els títols de les exposicions en anglès, per semblar més moderns. O els comunicats per les xarxes també sense el català (encara que, veient la seva llista de contactes, moltes vegades això esdevingui una impostura). O les conferències de premsa en espanyol, “perquè tothom els pugui entendre”, com si fóssim en un poble de Castella i Lleó. O perquè el director de la institució no fa servir mai la llengua catalana i, aleshores, tothom s’empelta de l’espanyol. Ja ho deia fa molts anys Joan Brossa en un poema titulat “Mutació”:

“Enraonen en català, però a la més
mínima ocasión lo dejan delante
de un interlocutor de habla castellana.”

I tot això, per a què? Se suposa que per a fer arribar la seva obra a més gent. Se suposa, ben mirat, que per a fer arribar la seva obra a més gent que (deuen pensar) és tan ruca –encara que sigui instruïda, si li interessen els afers artístics– que no és capaç d’entendre o de traduir el català; encara més: donant per fet que aquestes persones instruïdes no podrien sentir una complicitat extrema amb algú que treballa en un sistema cultural perifèric i que, valentament, ho fa també (almenys també) en una llengua minoritària, però que no vol deixar de ser llengua de cultura.

Els artistes de tota la història han treballat en un obrador i, després, han obert la botiga per a vendre allò que han creat. Però ara sembla que alguns pensin més en la botiga que en l’obrador o el taller. I després es queixen que els consellers de cultura exigeixin que els museus tinguin molts visitants. “La cultura no es pot mesurar per quantitats”, em sembla que els sento dir. I tenen raó, però de vegades la seva pràctica botiguera, les seves estratègies comercials, van pel mateix camí. Fan servir exclusivament llengües imperials i, sovint, també toquen temes aparentment globals perquè no els puguin acusar de localisme o d’ultralocalisme. Tan instructiu que és, culturalment parlant, explicar les coses pròximes per a fer-les dialogar amb les d’altres llocs i ultrallocs. Al capdavall, la cultura global és una enganyifa, és dirigida pels de sempre i des dels llocs de sempre.

Tant se val si us penseu que aquest és un article supremacista o de poble (al meu poble, per cert, hi viuen persones molt sàvies). Jo el que sé és que durant la dictadura la gent de la cultura que ens va precedir va fer servir el català com a eina política. I no hi ha cap raó, cap ni una, que permeti de pensar que la llengua catalana no ho continua essent, una eina política, una eina cultural, si és que aquesta diferenciació es pot fer. No és veritat que la presumpta democràcia en què vivim hagi afavorit la presència del català: a la universitat hi ha milers de professors que mai no han pronunciat una paraula en català; a l’ensenyament secundari hi ha moltes zones on només s’ha fet servir el català per a cursar la llengua catalana (riu-te’n, del 25%). I això vol dir que hem impedit que molts alumnes comprovessin que el català és una llengua per a transmetre coneixement, capaç d’explicar absolutament totes les matèries que s’expliquen als centres educatius. I, posteriorment, en tots els sectors de la ciència i de les arts.

I ara, per acabar, vull explicar el meu cas; no perquè sigui exemple de res, pobre de mi, sinó perquè no sóc l’únic. He tingut el privilegi de publicar llibres i articles en diversos idiomes que no són només el català i l’espanyol; i he tingut la sort que centres d’art internacionals m’encarreguessin feines. Però mai no he ocultat que el meu obrador i la meva botiga s’expressaven primer de tot en català. Perquè no he volgut ocultar mai que la llengua amb què dic “t’estimo” o amb què crido “llibertat” és la mateixa amb què puc escriure un article sobre art, un poema, una novel·la… O un text a Facebook, Instagram o Twitter.