Us heu preguntat on som avui, econòmicament parlant?

Després d’haver vist tantes xifres i tantes opinions, moltes de les quals contradictòries, una pregunta que tots ens fem és la d’on som, econòmicament parlant. Anem bé? O no tan bé com diuen? Potser anem malament? Sempre pensant en un pas més enllà de la situació personal, és clar. Si alguna cosa hem de tenir clar és que els diferents cicles que travessa l’economia, mai afecten a tots per igual. I, per això, cal fer una mirada que abasti el màxim de territori possible i amb objectivitat. I aquest diagnòstic no sempre és fàcil de dur a terme i algun dia en parlarem. Però anem a l’ara, a l’avui. On som?

Em centraré en tres publicacions rebudes aquests darrers deu dies. Abans-d’ahir, es va fer públic l’indicador Cepyme del segon trimestre, sobre la situació de les pimes a tot l’estat espanyol, que fa servir quinze variables sensibles en la conjuntura de les petites i mitjanes empreses. En síntesi, l’indicador ve marcat per les tendències contraposades que hi ha a l’economia espanyola, i continua assenyalant un estancament per quart trimestre consecutiu. Les vendes milloren, tot i que suaument, i els costos, si bé moderen el ritme d’increment, continuen pressionant els marges. Així i tot, afirma que l’ocupació de les pimes evoluciona de manera acceptable, atès el context.

Com a fet més immediat, la forta pujada dels tipus d’interès multiplica l’esforç financer de les pimes, en un context de crèdit bancari més escàs, que deriva en una restricció del crèdit comercial (proveïdors). I assenyala que l’expectativa generalitzada és que la segona meitat de l’any es faci més evident la desacceleració econòmica que ja ha començat. Per això, sembla molt probable que les variables principals de la conjuntura empitjorin per a les pimes.

Vet aquí una visió de la realitat que em sembla força encertada, en uns moments de desconcert. Per exemple, en el segon cas que proposem, si ens fixem en el titular de la nota del Banc d’Espanya de la setmana passada, podríem fer una lectura equivocada, perquè deia: “Els resultats i la rendibilitat de les empreses no financeres de la mostra trimestral de Central de Balanços es van incrementar el primer semestre del 2023, si bé els resultats van créixer a un ritme més reduït que en el mateix període del 2022.” És a dir, donava entenent que hi ha una desacceleració però que es manté una evolució positiva dels beneficis.

Si anem una mica més enllà del titular, la nota ho confirma quan comunica que els resultats van créixer del 18% de mitjana. Malgrat tot, deia que hi havia sectors dins la indústria i els serveis que s’allunyaven de la mitjana, amb descensos importants. Sobre les caigudes en aquests dos darrers agregats, deia: “Estan molt condicionats pel comportament negatiu d’algunes grans empreses que pertanyen, en el cas de la indústria, al subsector de refinació de petroli i, en el cas de la branca de comerç i hoteleria, a l’activitat de comercialització de carburants.” Crec que la conclusió queda una mica allunyada de la realitat pel biaix emprat en la mostra del Banc d’Espanya, atès que hi ha un pes molt important de les grans firmes, cosa que no reflecteix la realitat del teixit empresarial que tenim, farcit de petites empreses. I tampoc no queda gens clar què passa fora del món dels carburants… Però sí que podríem dir que quadra amb l’opinió de la Cepyme que l’alentiment de l’activitat és un fet.

Ara bé, sobre la base d’aquestes dues apreciacions de la realitat, fonamentades en col·lectius molt diferents, tampoc no gosaria anar més enllà i dir que els grans van bé i els petits, no. És una generalització que no em val, ni crec que s’ajusti a la realitat. Hi ha pimes que funcionen molt bé i grans empreses a les quals ja els agradaria poder dir que van tan bé. El conjunt és difícil de subdividir en unitats d’anàlisi petites, segons la grandària, el sector, l’obertura a l’exterior… I la veritat és que les estatístiques de què disposem no acaben d’ajudar en aquest aspecte que és tan elemental com cabdal.

I anem al tercer punt d’aproximació que ens permeti d’acostar-nos a la realitat. Avui hem sabut les opinions dels directors de compres, corresponents al setembre, arran de l’índex dels PMI que fa S&P. Val a dir que, aquest mes, els comentaris sobre l’economia espanyola respiren un aire menys pessimista que els mesos anteriors. Segons el director, “les darreres xifres de l’índex PMI compost proporcionen a Espanya bons arguments per a donar suport a la seva reputació de ser una de les economies més resistents de la zona euro durant aquests temps inestables”. El cas és que, al setembre, l’índex PMI compost va tornar a créixer, després d’haver caigut per sota del nivell anomenat “d’absència de canvis”, és a dir, en què ni puja, ni baixa.

De seguida afegeix que això no vol dir que l’estat espanyol experimenti un auge clar en la seva activitat, però indica que es posiciona bé davant els seus homòlegs de la zona euro. “El nostre model d’estimació en temps real, que té en compte les darreres xifres del PMI i més estatístiques, preveu un creixement del 0,1% en el PIB del tercer trimestre. I, per tot l’any, el PIB hauria de créixer d’un 2%”, afegeix. Val a dir que la xifra de creixement que preveu per al trimestre es correspon exactament amb la taxa trimestral que va actualitzar ahir l’AIReF, institució que, en aquests moments, assenyala un creixement interanual de l’1,7%.

Recordem, per cert, que ambdues xifres estan per sota de les revisions a l’alça fetes pels analistes privats i públics darrerament. Per exemple, el ritme del 0,1% del tercer trimestre significaria un alentiment molt important respecte a la velocitat del segon, que l’INE acaba de situar en el 0,5%, però molt més en consonància amb allò que passa a la resta de la zona euro. I quant al creixement del 2% per a tot l’any, tampoc quadra amb les alces de les previsions que darrerament han fet moltes institucions i que el situen al voltant del 2,3% o 2,4%.

Finalment, no vull deixar passar per alt el punt més positiu de l’informe dels PMI, el que es refereix a la indústria. I no es tracta que digui que va molt bé, sinó, senzillament, que va menys malament… El director de la publicació afirma: “La producció del sector manufacturer espanyol va tornar a disminuir al setembre, però aquesta vegada no cau a tanta velocitat. Això es deu a la resiliència de les firmes, especialment arran del fet que els seus principals socis d’exportació (França, Alemanya i Itàlia) travessen sengles obstacles.” Seguidament, recorda que la demanda de productes elaborats procedents de l’estat espanyol continua baixant, però que “el salt registrat per l’índex de noves comandes sembla que assenyala que la caiguda de la demanda es va moderant”. I diu que “les xifres de l’índex PMI mostren que aquest canvi és impulsat en gran manera per les comandes de l’estranger”. En conseqüència, “tot aquest panorama concorda amb la nostra percepció que la desacceleració manufacturera global està per tocar fons”.

Per mi, la darrera frase és la que obre més l’aixeta de l’esperança en un canvi positiu en el món de la indústria. Recordem que el juliol era el quart mes consecutiu a la baixa de l’índex de producció industrial, respecte de l’any passat. Demà sabrem el d’agost. Veurem si s’afegeix a la llista de baixades o canvia el rumb. De moment, les opinions dels directors de compres sobre la marxa de l’activitat són menys negatives que uns mesos enrere, i això és bo.

No és fàcil de traçar una línia comuna de tendència dels tres informes que hem comentat. Però sembla que hi ha un cert acord que som en una fase d’alentiment del creixement de les principals variables de l’activitat, a les quals ahir es va afegir l’ocupació, però amb símptomes de redreçament en un temps prudencial. No cal dir que l’evolució de l’activitat a Europa té la darrera paraula.