‘Us han capgirat la vida’, carta de Xevi Xirgo a Carles Puigdemont

Com m’agradaria, Carles, poder tornar a veure’t passejant amb les filles per la rambla de Girona; com m’agradaria poder veure’t assegut al camp i animant aquest Girona FC que tant t’apassiona, i com m’agradaria poder reprendre a casa teva alguna d’aquelles sobretaules en què la política era sempre present. Com m’agradaria, Carles, que no t’haguessin capgirat la vida com te l’han capgirada. Però ho han fet. Te l’han capgirada perquè vas ser coherent, perquè vas fer allò que la majoria de catalans et demanaven i perquè vas fer com pensaves que havies de fer. Vas convocar el referèndum del primer d’octubre conscient de tots els riscs, dels riscs personals que ara tu i uns quants pagueu; del risc encara ben present que un dia, tan necessitats de tornar a la normalitat com alguns volen que estiguéssim, algú no tingui la temptació de dissimular les seves mancances assenyalant-te injustament com el motor d’una aventura arriscada, sense èxit, i massa precipitada.

Però no és cert. El cert és, president, que mai en la història recent d’aquest país havíem arribat tan lluny. Sense l’1-O, sense aquell ‘així no’ i sense la declaració d’independència, per accidentada i frustrada que fos, no seríem on som. I milers, milions de catalans, ara no seríem republicans i no ens comportaríem com a tals. Perquè això, pensar i fer com a republicans, (encara) no ens ho poden pas prohibir. No hi ha passos enrere, president. Has posat en un atzucac l’estat espanyol i per això t’han capgirat la vida. Però ets tossut i te’n sortiràs. Te n’has sortit demostrant que tenies raó amb l’exili i que no es tractava de fugir sinó d’implicar-hi la política i la justícia europea; i ara te’n sortiràs demostrant un altre cop que cal superar definitivament la política de partits.

Però t’han capgirat la vida. La teva, la del teu govern i la de totes les seves famílies. I això, a banda d’injust, és inhumà. Em costa, coneixent-te, i coneixent molts dels exiliats i empresonats, i ara també les famílies, de fer vida normal. No puc, Carles. No puc, president. Em costa. Perquè si han capgirat les vostres vides també han capgirat les nostres. Vivim en un trasbals constant, en una anormalitat permanent. I si alguna cosa ens consola és veure la teva fortalesa, la teva tenacitat i la teva consistència. Com mantens el rumb estable i ferm fins i tot quan els teus en dubten. En solitari, si cal, com el capità del vaixell, com tu has estat sempre: un solitari. No ha de ser fàcil, quan t’han capgirat la vida. I quina sort, penso, que tinguis (que tinguem) en Jami a prop, fent-te costat. Perquè, en el fons, en Jami ho ha sacrificat tot per fer de nosaltres, per fer allò que tots nosaltres voldríem fer, que és acompanyar-te en el dia a dia.

Pateixo per tu, Carles. Ja ho saps. Pateixo per tu, per la teva família i per tots els qui són a l’exili o a la presó. Perquè tenim davant un estat rabiüt, venjatiu, que no sap que en realitat lluita contra si mateix, contra la seva capacitat de regenerar-se. Però estic convençut, veient com fas, que ho tenim guanyat. Que el teu sacrifici, el de tots plegats, no serà en va. I que més aviat que no pas tard, per més Llarenes que hi hagi, et tornarem a veure passejant amb la família per la rambla i animant el Girona. I que les sobretaules ja no hauran de ser lluny de casa. No pot ser de cap altra manera.

Cuida’t,

Xevi Xirgo