La batalla d’Urquinaona i el manual de resistència

El 16 de setembre, en un article que va cridar l’atenció de la corresponsal de Quartz News, vaig escriure que els catalans podien aprendre dels estudiants d’Hong Kong a enfrontar-se a la policia del govern autònom. Encara no havia passat un mes que els joves catalans provocaven la comparació entre Barcelona i Hong Kong als mitjans internacionals. Entre el 15 i el 18 d’octubre, la policia del ministre Grande-Marlaska es veié desbordada, desorientada i desmoralitzada per la combativitat dels joves. Necessità el suport de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra per a aguantar tres dies d’enfrontaments, fins que el 18 perdé el control de l’escenari a la plaça d’Urquinaona. Llavors es parlà de policies amagats al fons dels vehicles, d’agents moralment més que físicament impactats per la combativitat dels CDR. Es feren comparacions amb el Vietnam extrapolades del cinema, amb Francis Coppola mediatitzant la violència de la jornada a la pantalla del cervell. Tan ultrada fou la violència dels qui duien aitals referents al cap que moltes veus, la meva inclosa, demanaren la dimissió del conseller d’interior com a mesura de contenció del desprestigi del president Torra. Altrament, ell i el seu govern esdevenien còmplices de la brutalitat de la pròpia policia.

Una policia que en les tasques repressives actua amb extrema violència i que continuarà fent-ho mentre estigui intervinguda per l’estat. És així perquè la violència és l’arrel de l’estat i quan l’estat es radicalitza, cerca instintivament la humida foscor de les arrels. És d’allà que rebrota el feixisme, que d’origen ja era un retorn als solcs de la història, com ho proclamava la pel·lícula del falangista José Antonio Nieves Conde amb guió del també falangista Eugenio Montes i la col·laboració de l’igualment feixista Gonzalo Torrente Ballester. L’estat és violència cristal·litzada i el feixisme nostàlgia de prendre-la a glopades, d’engolir-la a doll. L’estat es forjà amb violència, s’expandí amb violència i s’aguanta amb una violència consueta, invisible mentre hom no la qüestiona, apocalíptica quan hom la discuteix. Llavors puja de les arrels i ateny les branques més extremes: la policia i l’exèrcit d’antuvi i tot seguit els tribunals, que, lluny de servir la deessa cega, sacrifiquen a un ídol d’inusitada crueltat. Amb la consciència incapacitada per a impartir justícia, els jutges ni s’adonen de la seva condició d’instruments d’un poder arcaic, que amb el pretext de la legalitat s’empara del present. Però la legalitat que administren no és sinó l’actualització de la subjecció pel foc i l’espasa que devasta Espanya d’ençà de temps immemorials.     

Què hi ha d’estrany que els representants de l’estat, des del tribunal suprem al monarca, subscriguin ‘l’aporellos’ ni que sigui amb el relatiu decòrum de la solemnitat? La violència no sols ataca la part física de les persones; també les deshumanitza, i això tant val per a les víctimes com per als agressors. Algú ha dit que censurar la conducta inhumana de la policia és tan absurd com criticar un robot, però aquesta remarca és la més inhumana de les crítiques. El paper instrumental de la policia, com de qualsevol altre funcionari, no hauria de fer perdre de vista que dintre de l’uniforme hi ha un ésser responsable dels seus actes. Atribuir-li la inconsciència de la màquina equival a tractar-lo com ell tracta les víctimes: com a mers obstacles a arranar. El policia que, emportat per la rauxa, no veu davant seu res més que objectes a esclafar, esdevé ell mateix l’objecte d’una voluntat que avui se’n serveix i demà se’n desprendrà quan no l’hagi de menester. El seu drama és que la consciència li neixi quan la musculatura li decau i les cames li fan figa.

Però qui podria enraonar-hi? La mateixa força que administren destrueix el llenguatge. Si algú se’ls acosta amb raons, la resposta és reflexa. A l’entrada del míting de Pedro Sánchez a Viladecans, un jove que preguntava al mosso de guàrdia quan defensarien la gent patí un intent de segrest per policies no identificats. La violència destrueix la comunicació; per això la incomunicació a què se sotmet els detinguts és una modalitat no menor de violència. La violència transforma éssers comunicatius en coses que, malgrat una possible loquacitat, no reaccionen a les idees, de la mateixa manera que el cel no respon a les pregàries fent que plogui. Fou la violència, dissimulada primer però més perceptible a mesura que avançava el judici, que féu que Manuel Marchena hostilitzés les defenses i fins els testimonis en un procés tan transparent com afirmen els que aplaudeixen la condemna, però no pas en el sentit que presumeixen. La violència és incompatible amb les paraules; per això Sánchez no agafa el telèfon al president de la Generalitat. D’altra banda, què podria dir que aportés un mínim valor comunicatiu qui sols sap repetir mecànicament ‘diàleg dintre de la constitució’? Què és això sinó violentar la raó dialògica en nom de la racionalitat del llenguatge?

Sánchez no és pas menys responsable de la violència que qualsevol dels policies que l’executen. Ho és molt més. El seu capteniment té conseqüències infinitament més greus que no els cops que pugui donar una massa de carn de la qual han evacuat el pensament. Si es nega a agafar-li la trucada a Torra és perquè, vist a distància imperial, Torra no és ningú. Ni és de la mateixa espècie política ni gaudeix del privilegi de la racionalitat que precipitaria el diàleg entre iguals. Torra, pel poder concentrat al quilòmetre zero, és un insecte a punt de ser esclafat. Això a Espanya no és discutible, no pas perquè Sánchez hagi arribat a aquesta conclusió reflexionant sobre el paper que la història ha atorgat a Torra, sinó perquè el d’ell és encarnar la relació de forces en un conflicte secular. I ho fa amb una inconsciència que supera de llarg la de Rajoy. Sánchez és segurament el més sorprès d’haver d’emprar la força que l’estat delega en ell i que abans ja havia convertit Felipe González en terrorista d’estat.

A la dialèctica de les porres i els jutjats l’independentisme hi ha oposat una arma d’efectes retardats: la bellesa. Amb coreografies d’una gran disciplina formal tots els Onze de Setembre, hissant l’estelada a llocs inaccessibles de l’orografia del país, posant les notes del ‘Cant dels Ocells’ dins el silenci que es congria de sobte enmig de la repressió, amb actuacions espectaculars dels bombers, tractorades de pagesos i iniciatives de tantes agrupacions com fan l’ordit de la societat civil, la bellesa ha estat un desafiament a l’odi i un refús de la violència, una subversió que l’estat ni sap ni pot reprimir.

La bellesa demana de ser contemplada per tal d’assimilar-ne la càrrega ètica. Alguns n’han denunciat el ‘llirisme’ sense esperar que aquesta dimensió moral emergeixi en tota la seva magnitud política. Paciència no vol pas dir passivitat. Entre el 2012 i el 2017, l’independentisme fou propositiu; això li donà un clar avantatge davant un estat mancat de solucions creatives. Des de mitjan octubre que torna a ser-ho. Però l’estímul de les passades jornades, explicades en termes guerrers, posa en risc la victòria d’aquell altre octubre de fa dos anys, quan gent de tota edat, condició, origen i veïnatge fou capaç de mesurar la força de l’estat millor que no la mesurà el govern. I tot i copsar-ne l’abast, sabé no respectar-la.

L’estat, en canvi, és incapaç de no reverir la força, perquè existeix en ella i per ella. Sense principis alternatius en què fundar-se, l’estat sols pot agrir no ja les relacions entre els pobles que l’integren sinó fins les que manté amb els altres estats. Les amenaces d’aquests darrers dies a Bèlgica i al Regne Units no són sinó l’expressió frustrada d’una força que, en aquest nivell de la política, Espanya ja fa segles que exhaurí. I així com en els moments de crisi recorre d’esma a la violència estructural, ara també necessita la violència per a estructurar el seu relat. D’aquí ve la construcció voluntariosa d’una causa de terrorisme allà on no hi ha res més que dissidència i on la desobediència no ha estat res més que  l’expressió d’una exigència de virtut pública superior.

Encetar ara camins de violència seria contribuir al relat que l’estat busca amb un fanal a plena llum del dia. L’independentisme guanya quan és capaç d’aportar lectures diferents de la història oficial i de contradir les anàlisis dels còmplices, sovint de bona fe, que a l’estat li procura la força de les coses. Sempre en tindrà, de còmplices, en un món on la força té la darrera paraula, però on de vegades la paraula altera la relació de forces. Quan la paraula vessa objectivitat, els qui la defensen contra la barbàrie acaben vencent les reticències dels qui, ensinistrats en el respecte a l’estat, n’ignoren la violència. Als israelites els calgué una jornada extraordinàriament llarga amb el sol aturat per a enderrocar els murs de Jericó. Sense el sobrenatural concurs de l’astre, que no és res més que la transcripció de la infatigable voluntat de lluitar en un temps detingut, mai no haurien pres la ciutat ni fet història.