12.09.2023 - 21:40
Us he de donar una bona notícia!
Us en recordeu de l’exposició “55 urnes per la llibertat”? Un projecte que va sorgir del Comitè de Solidaritat Catalana – Catalunya nord, que van comissariar Fina Duran i Esteve Sabench i que consistia en l’encàrrec a cinquanta-cinc artistes dels Països Catalans que interpretessin un objecte, una urna, arran de la repressió del Primer d’Octubre. Aquí hi ha un factor substantiu: no es tractava de fer una reivindicació de l’independentisme (alguns dels artistes crec que no ho són o no ho eren, d’independentistes, però són inqüestionablement demòcrates), sinó de llegir des del món de les arts visuals un procés democràtic amb una altíssima participació (de vegades ens n’oblidem, de la força d’aquell dia) i de la subsegüent repressió policíaca, judicial, carcerària…
L’exposició va rodar molt: Brussel·les, Perpinyà, Barcelona, Girona, Vilanova i la Geltrú, Olot, Tortosa, Calella, Vic, Lleida, Sant Cebrià, Cadaqués, Reus i, si no m’erro, Tarragona. I per allà on passava hi havia gent enfurismada: els constitucionalistes, també autoproclamats equidistants. Molts d’aquells són els que ara parlen de negociar una amnistia per no perdre el poder. Els qui van rebre hòsties o han patit judicis i empresonaments són uns titelles en mans d’unes companyies de teatre, allà i aquí, de pèssima categoria. Em sap greu, camarades.
Torno a l’exposició. La seva última itinerància va ser l’octubre del 2021. Des d’aleshores que els promotors de la iniciativa han buscat qui volgués acollir les cinquanta-cinc urnes, és a dir, les cinquanta-cinc obres d’art. La sorpresa ha estat que aquests darrers mesos tothom mirava cap a una altra banda. Cap museu d’art català no ha volgut incorporar aquest patrimoni a les seves col·leccions. Perquè les obres eren de mala qualitat? De cap de les maneres. Els museus catalans són plens d’obres que hi són, no per raons estètiques, sinó per les influències del poder i les modes que segueixen els seus patronats. Més aviat és que les obres d’aquella exposició molesten; perquè l’art compromès no s’estila, agraden més les cuites metafísiques que les reivindicacions; i més encara si es fa servir el pamflet, aquesta forma tan digna d’acarar els problemes des de l’art, tan digna pel cap baix com els artistes que busquen més esforç en el públic. Però hi ha una raó encara més substancial: aquelles obres d’art molesten perquè les urnes del Primer d’Octubre són un objecte que recorda el fracàs i l’engany de la política institucional, la d’uns i la d’uns altres.
A més, exigents com són en la seva feina, la Fina i l’Esteve, els comissaris, volien que les cinquanta-cinc peces es mantinguessin juntes. Per no permetre que algun museu es quedés alguna urna solta, la d’alguna patum del món de l’art, i així es netegés la consciència. Per no permetre, també, que la força inqüestionable del conjunt s’esberlés. És la teoria del puzle de l’escriptor Georges Perec: deia que en un puzle, una peça solta no té cap valor; que una peça enganxada amb una altra, tampoc; que les peces d’un puzle només tenen sentit quan has aconseguit reunir-les totes entre elles. Aquesta teoria s’hauria d’aplicar sovint en el món de l’art: les bones exposicions (temporals i permanents) són, no aquelles que mostren un parell o tres d’obres bones, sinó les que plantegen un diàleg –o un debat– entre el conjunt.
L’Esteve i la Fina ho explicaven molt bé: “Hem exposat a les màximes autoritats de la Generalitat que les obres de l’exposició ‘55 urnes per la llibertat’ no es podien escampar, i hem volgut destacar la importància de guardar l’exposició sencera per fer entendre que el conjunt és un patrimoni comú i històric.” I se n’han sortit! Aquesta és la bona notícia que us volia transmetre: el Museu d’Història de Catalunya ha admès la cessió de les obres de l’exposició “55 urnes per la llibertat” durant quinze anys, prorrogables deu anys més, i han acceptat també la condició que, tan aviat com estiguin preparats els nous espais del museu, s’exposin de manera rotatòria a les sales del museu. Ha costat, però els amics se n’han sortit. I que sigui un museu d’història, en comptes d’un museu d’art, gairebé diria que és millor: primer, perquè la distinció entre document i obra d’art és obsoleta (tot objecte artístic és un testimoni del seu temps i, viceversa, els museus d’història són curulls de documents i objectes que són, també, art); i segon, perquè tinc la impressió que els museus que no són d’art ens permeten fugir d’aquells consensos de bones maneres i presumpte glamur que tan sovint arrossega el món de l’art.
PS: Tot aquest projecte va sorgir arran de la repressió de la maquinària espanyolista. Ara planen entre molts de nosaltres sensacions de tristesa, d’impotència i/o de ràbia: els qui vam anar a votar aquell primer d’octubre, els qui van portar les urnes, els qui van constituir les meses, els qui van resoldre els problemes de connexió, els qui van amagar les urnes quan arribaven les forces de l’ordre (quina ximpleria: en tot cas, forces del desordre i la violència)… Però aquesta exposició i el llibre que l’acompanyava mantenen viva la flama d’una revolta democràtica (votar mai no pot ser símptoma de terrorisme, rucs) que encara no s’ha acabat, tot i que molts ho vulguin, inclosos els qui ens governen. Les rebel·lions no s’apaguen tan fàcilment, sempre queden troncs (o obres d’art) que mantenen la brasa incandescent.
