11.03.2019 - 21:50
El conseller de Cultura, Lluís Puig, va difondre ahir una imatge, la primera imatge pública, de les urnes del pla B del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre de 2017. Com expliquem en aquest article, aquell dia hi havia preparats tres jocs d’urnes que sumaven en total trenta mil unitats. La policia espanyola va ser incapaç de trobar-ne cap ni una.
Algú pot demanar per què ara apareixen aquestes segones urnes i quin significat tenen. El missatge, a parer meu, és ben nítid. Que apareguen enmig del judici de Madrid és una manera de deixar clar a l’estat espanyol que el Principat està disposat a tornar-ho a fer, tantes voltes com siga necessari. I poques maneres hi ha més clares de mostrar aquesta determinació que ensenyant un altre dels jocs que podrien permetre, demà mateix, de fer un altre referèndum d’autodeterminació a Catalunya.
Espanya comet molts errors en aquest judici, com és fàcil de comprovar. Però el més gran de tots és el d’imaginar que podrà sotmetre la voluntat democràtica del poble de Catalunya fent servir la repressió.
El Primer d’Octubre el Principat ja va demostrar la ferma voluntat d’autodeterminar-se i va guanyar. Els fets posteriors els discutirem durant molts anys, però no el significat d’allò que va passar el Primer d’Octubre. Joe Brew ha demostrat a bastament que el relat de la violència amb què ara volen condemnar el govern de Catalunya i el parlament és una fabricació posterior als fets, perquè ningú no la va saber veure mentre passava. L’única violència del Primer d’Octubre va ser la que va exercir la policia espanyola i la Guàrdia Civil, una violència que, en el fons, és una gran mostra d’impotència.
Perquè l’estat espanyol va jugar desesperadament l’octubre del 2017, decidit a fer qualsevol cosa per aturar la república, qualsevol cosa tant si era legal com si no, tant si era acceptable com si no. Ara som al mig del judici i les estratègies de defensa condicionen, lògicament, què es diu i com es diu. Ja en parlarem quan tot això s’acabe. Però els detalls que emergeixen ja ens expliquen prou coses importants. La més important és que el referèndum i la proclamació de la independència eren fets creïbles. Absolutament creïbles.
Potser hi ha independentistes que ja no ho creuen, això, però l’estat espanyol ho continua creient. I és tan sols per aquest motiu que pren el risc de fer un judici com aquest, formalment ridícul i insostenible. Només així s’explica que sacrifiquen tota la seua credibilitat internacional i la de les seues institucions: es pensen que aplicant la força bruta en el grau màxim ens frenaran, que no ho tornarem a fer. Es pensen que assumint el cost més gran de desprestigi i violant les regles democràtiques més elementals nosaltres, els ciutadans de Catalunya, veurem clar que no ens hi podem enfrontar i que hem d’assumir la condició de subordinats que haurien volgut que no s’hagués trencat mai.
Però aquest pla té un defecte greu. Què passa si ells condemnen el govern en el judici però el país reacciona amb un nou Primer d’Octubre? De què serviria aleshores tota la seua violència actual? I quina manera millor tindríem mai de demostrar, i de demostrar al món, que no servirà de res la seua violència, que la seua venjança no ens frenarà.
No dic necessàriament –i espere que s’entenga– que ara s’haja de fer un nou referèndum, ni que s’haja de fer el primer d’octubre vinent. Però em demane en veu alta quina reacció despullaria millor la seua impotència que tornar a fer circular les urnes, que tornar-les a omplir amb milions de vots, que tornar a demostrar-los la determinació popular de ser lliures. Quina impugnació més poderosa a la farsa jurídica no seria. Quin colp més fort a la poca credibilitat que manté l’estat espanyol.
Per això la presència d’aquestes noves urnes s’explica, em sembla a mi, tota sola: cal que vegen ben clar que les tindrem a mà sempre que les necessitem. El judici no els servirà de res.