Les urnes hi seran, sempre que siga necessari

De nou estic completament d’acord amb la visió esperançadora d’en Vicent. La bifurcació mental, política, social, entre les dues societats, la catalana i l’espanyola no deix d’incrementar-se. El judici és una mostra més, meridiana, de la mentalitat castellana de prioritzar l’obediència al rei , enfrontada a la mentalitat catalana de prioritzar la veu del poble -dels representants del poble-
Allò que al llibre “Barcelona” de l’escriptor R.Hugues, tan bé s’explicava en el capítol “If not, not”. (“Si no, no”, fent referència a la coda que els consellers replicaven davant del rei, per deixar clar que si el rei no complia el respecte de les institucions, els consellers no obeirien els pactes amb el rei. Res de submissió, res de súbdits submissos) I això no ho entenen, no ho volen entendre, i no poden acceptar-ho els espanyols. Perquè la imatge que el mirall que Catalunya representa, ells surten deformes. Ja s’ho faran. El divorci és definitiu.

Dit tot això, també cal preveure que el timing de la separació pot ser llarg i molt dolorós. Finalment, posem una mica d’aigua al vi. “El judici no els servirà de res”. No, per revertir el camí bifurcat. Sí, per tornar els nostres líders prudents, tan prudents que hi hagi el risc que la prudència ens faci a tots plegats traidors a l’esperit de la tardor de 2017. Encara no hem guanyat res. El rival és ferotge. I l’àrbitre -la abans civilitzada Europa-, no passa pel millor moment d’imparcialitat.

Al capdevall, i en relació a d’altres lluites, com ara el sufragisme femení (amb morts), la independència d’Irlanda, d’Eslovència, (amb morts),de les repúbliques bàltiques (amb implosió de l’estat matriu), de la lluita dels afroamericans (amb morts i sense victòria completa), la vergonya esclavista del Daesh (amb morts i esclavitud sexual dels kurds i de les minories cristianes), de la professió periodística arreu (amb morts a Rússia, Mèxic, Aràbia Saudí, Malta, Eslovàquia, etcètera), dels emigrants a Europa (amb morts al Mediterrà i als camps de refugiats), en relació a aquestes i d’altres lluites, els catalans encara no hem patit prou. Mireu l’epígraf “món” als diaris anglosaxons. Catalunya, el procés català, només hi apareix de tant en tant.

Ells tenen uns ostatges. Però el Poble Català continua decidit (i ara més que fa un any i més que en fa dos o tres) a deixar enrere la gàbia. L’aparició de les urnes deixa al descobert que “els altres” ni tan sols tenen ara mateix una idea de a què s’enfronten. Ja es va dir fa molt temps. No hi ha prou presons per a tancar a tants milions de catalans. I segona: Hem perdut la por. Fins i tot la por, hem perdut. Per això ara ho podem tot. Ells han demanat molts favors ; favors que hauran de pagar aviat. I ningú els farà cap rebaixa. D’ací que la por haja canviat de ban. Si no estigueren espantats, no gesticularien tant ni cridarien tant, tampoc. I, per acabar, un vaticini. Aviat els començaran a questionar a casa seua, també. Caldria saber quants madrilenys hi van a la manifestació del dia 16.

Sí, Partal, tota la raó: a Catalunya s’ha fet una passa claríssima i irreversible. El tribunal castellano-espanyol del T.S. intenta inflar de solemnitat i amenaça severíssima el Judici, per tal d’intentar de nou la por i l’acceptació d’un protagonisme històric de segona categoria. Però a hores d’ara, encara que fatigats per tanta emoció i els daltibaixos de la vida, ningú es creu que el Principat de Catalunya tornarà a una situació anterior al referèndum. Íntimament sabem que siga de la manera que siga –com han fet fins ara els amos de la nostra terra–, s’utilitze el mètode que s’utilitze, més ràpid o més lent, més dolorós o més a les bones, l’alliberament de Catalunya és un fet, tot i que embolicat en un vel que caurà a terra com una dent infantil de llet. Les coses són com són, i ja comencem a dir-les sense embuts, claríssimes.

1) hem de guanyar les 4 eleccions per golejada. Ni un sol vot indepe es pot quedar a casa. Encara que sigui amb una pinça al nas.
2) oi que és la gent la que paga els sous als polítics? doncs que facin la seva feina
3) no puc entendre com els comandaments policials de l’Estat parlen tranquil·lament del “pla B” que van decidir posar en marxa, passant dels Mossos, i ningú no pregunta qui va decidir, d’on va sortir, si la magistrda en sabia res i estava o no d’acord i en què consistia aquest “pla B”.
4) el tema de les urnes és una altra clatellada a l’Estat. No se’ls hi van escapar 10.000 urnes, sinó 30.000. I ningú no ha dimitit.
5) el nou desafiament de l’Estat té data de caducitat de 48 hores. Treure estelades i llaços grocs dels edificis de la generalitat. Primera autèntica prova de foc pel president Torra.
6) depén del que faci el president Torra, els ciutadans tindrem més clar quin ha de ser el nostre punt de no retorn, i en quins terminis temporals.
7) depén del que diguin els partits sobre el que faci el president Torra també tindrem més clar a qui votar ara mateix.

Reblant amb comentaris anteriors, el 28A tenim una oportunitat molt bona de fer l’estat ingovernable. El fet que les CUP no s’hi presentin deixa orfes molts vots que tindran a mal votar ERC o JxCat. Vaig mirar d’engrescar gent per muntar un partit polític que els pogués representar i alhora bloquejar tant com es pugui a Madrid, però la rebuda va ser entre tébia i freda (gràcies a la dotzena que us hi vau interessar). El temps apreta, i per als desencantats com jo veig encara una opció en els Pirates (https://pirates.cat/ca/). Si aconsegueixen els avals per a presentar-se, és clar. Particularment, els penso avalar, però encara no se si els votaré al final. Si algú de Vilaweb llegeix aquests comentaris, agraïria que els dediquessiu algun article abans de la campanya electoral. Qui no vota, no es compta, i aquí hem de comptar tots. Ja ho sabeu que, a ulls de molts, la “majoria silenciosa” és unionista.

Sembla ser que, com diu l’editorial, i com sabem molts, el referèndum i la proclamació de la independència eren perfectament creïbles…, per tothom menys pels que l’havien de fer oficialment efectiva i van enganyar, i segueixen enganyant, al poble que els va fer confiança.
Vergonya senyors, vergonya és el que no teniu, ni decència ni cap respecte pels que van creure en vosaltres!
I alguns encara segueixen esperant que hi confiem de nou, posant-se al capdavant de totes les llistes possibles!
Espero que no tornem a caure en el parany de votar a segons quina genteta que demostra que només els importa la seva secta en forma de partit polític!

Completament d’acord, Vicent. Sé que amb els polítics que hi ha ara al Parlament difícilment hi podrem comptar. Però si vam fer un munt de consultes populars entre 2009 i 2011 (més totes les manis i “performances” que vam fer després, més quedar-nos a dormir als col·legis electorals la matinada de l’1-O, etc.), ara també podem actuar des del carrer. Tot el que ens cal és convèncer a les cancelleries europees (a la Comissió no ens estimen) que “patrocinin” aquest referèndum establint-ne les normes, fent d’observadors i, si tot es fa bé, donant-li validesa. De fet, amb els paperots que porta fent l’estat espanyol aquests darrers anys, segur que hi ha països europeus disposats a estar darrere nostre, simplement perquè veuen que som gent seriosa i podem pagar deute. I no crec que sigui molt suposar si li demanem a Waterloo (l’única part de la política catalana que funciona) que es mogui, informats que al Principat la gent ens estem movent.

L’1 d’octubre fou el resultat de la connivència de poble, societat civil (anc, òmnium, però també milers d’entitats) i partits.

Ara això no existeix: molta part del poble està cansada o decebuda, o té por (la repressió funciona, ens agradi o no), les entitats de la societat civil no saben molt bé què fer, i els partits estan massa ocupats barallant-se o pendents dels presoners polítics.

Apart és clar que Espanya ja ens ha pres la mida i guanyi qui guanyi ens podem esperar una forta repressió preventiva. Ja estan avisats i ja ens tenen apamats.

Per això un nou referèndum és impossible. Ni Espanya està en descomposició, ni caurà el règim en poc temps, ni nosaltres ens en sortirem amb manifestacions massives. Ni que siguin a Madrid.

Diguem-ho d’una vegada: fa molta ràbia i tristesa, però han guanyat emprant allò que ells saben fer anar bé: la repressió i la violència. Per tornar a intentar-ho ens cal temps, entusiasme, oblidar estratègies cainites i partidostes, organització i cap fred, molt fred. Una nova generació de polítics i de líders i un recanvi generacional (la mitjana d’edat a les manifestacions deu ser de 45 anys).

I, sobretot, molta, moltíssima mala bava.

La independència NO arribarà amb um nou referèndum. Ni acordat ni no acordat. És una via que ja hem seguit dos cops de manera exemplar i és obvi que no condueix a res. I també ho és que Espanya ja té experiència en impedir-los i no canviarà. Perquè no ho ha fet en 500 anys i no en té cap intenció.

Em sap greu però avui no puc estar majoritàriament d’acord amb l article.
Pel que fa a la crida que es fa cap al vot del 28 A personalment no el donaré a uns partits , per més independentistes que s anomenin , que han mentit i continuen mentint al seu electorat i que utilitzen els sentiments per esgarrapar vots.
Potser seria la ocasió per fer los hi saber.
Pels que creuen que la CUP deixa orfes de vot a alguns dir los que continuen essent els únics coherents amb les seves idees.
En fi només és la meva opinió

Em sorprèn aquesta espècie de desesperació d’alguns impacients que cada dos per tres ho donen tot per perdut. A veure. Algú s’imagina que pensaria Europa si el govern Alemany estigués jutjant al seu Land de Baden-Württemberg -el seu land més ric-, perquè ha fet un referèndum cansat de l’espoli constant per part del govern central i dels seus constants insults i menyspreus? No ens semblaria que l’estat Alemany s’està equivocant i que està en decadència? No pensaríem que li seria extremament difícil per no dir impossible governar un país en contra de la seva màquina de fer bitllets? No pensaríem que és una vergonya que un estat que proclama ser democràtic condemni a tot el govern del Land a 25 anys o més per haver demanat al poble què volia? Valorant un futur a curt i mitjà termini, qui creuríem que té més possibilitats de guanyar la partida? En un món on els que manen han volgut que l’únic poder real resideixi en els diners, qui depèn econòmicament de qui entre Espanya i Catalunya? Quina part d’Espanya és l’única que pot tornar els diners prestats que li corresponen del deute? Quina part d’Espanya és la més preuada per tot el continent per a establir-hi les millors empreses? Davant d’això i de tantes altres coses, el nostre enemic té alguna cosa més que força bruta, bestialitat i endeutament? NO! Doncs perquè patiu tant? No veieu que només és qüestió de temps?

Sí, estic d’acord amb la perspicàcia i evidència amb que respon Víctor Serra, referèndums permanents, allò d’Ernest Renan de “la nació com un plebiscit quotidià”, votant independentisme a totes les eleccions; amb tots els respectes, altra cosa és regalar-nos el vot, els escons i la poltrona als nostres adversaris acarnissats que ens tracten com enemics a abatre, aplicant el dret de l’enemic de Carl Schmitt… No entenc que hi hagen “independentistes” que advoquen, irresponsablement, per l’abstenció davant l’oportunitat dels referèndums quotidians, em sembla una gran rucada per desfer el plebiscit nacional de Catalunya i els Països Catalans, con un terrós de sucre, i fer que el nacionalisme espanyolista de l’estat esdevinga guanyador… Per això, amb tots els respectes, no entenc que les companyes i companys de la CUP es desentenguen d’algunes de les votacions (referèndums) i no donen suport, d’una manera o d’altra, al vot independentista per a les eleccions estatals o europees, per visualitzar una imatge o fotografia, més contundent de la voluntat política i nacional de Catalunya i els Països Catalans davant Europa i el món… Hi ha una dita en el català del País Valencià que potser ho explica: “Tant et vull que et trac un ull”!!! Això mateix!

L’OPORTUNITAT NO ENS LA PODEN PRENDRE

És una bona metàfora. A l’estat espanyol, però, l’hem de derrotar, no només desprestigiant-lo posant en dubte la seva credibilitat, Ara ja no els importa el fangar on s’ha posat. La credibilitat l’ha perdut tota per molts catalans i cada cop per més ciutadans a Europa.

L’urna s’ha convertit en l’objecte material de la voluntat popular. Encara més, la humiliació infringida a l’Estat ha sigut posar dia i hora al referèndum. Un desafiament calculat (votarem!) i a la llum del dia.

Si el judici als independentistes és per escarmentar-nos, l’èxit de l’1-O és per dir-los de què som capaços de fer i que ho podem tornar a fer. Els milers d’urnes són eines impossibles d’impedir com la voluntat de la majoria de la ciutadania. Encara que el cor de ploraneres no paren de proclamar la nostra impotència enfront del poder de repressió d’Espanya; i que els polítics (empresonats!) ens han traït. En canvi, els d’ideologia pura, “coherents revolucionaris” però que refusen tota responsabilitat, i que, a fe cega per a molts, ens han de conduir al paradís republicà…

Malgrat tot això, seguim!

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

M’agrada moltíssim l’editorial d’avui (gràcies Vicent) sobretot per una idea que desmunta el relat que ens estan intentant inculcar (fins i tot, vull pensar que inconscientment, els nostres propis polítics), literal: “… el referèndum i la proclamació de la independència eren fets creïbles. Absolutament creïbles.” Es així!; un company de feina estava ostensiblement neguitós, i en només dos dies va canviar tots els seus estalvis d’entitat bancària. Ens estan volent fer creure que tot va ser una “performance” per forçar l’estat a negociar, i que ningú al govern de Catalunya volia de veritat proclamar la independència. No dubto que aquesta intencionalitat fos subconscientment molt majoritaria, malauradament (amb nobles excepcions com our Clara), però A MADRID –concepte– SÍ QUE S’HO VAN CREURE, i d’aquí ve que després d’haver marejat la perdiu durant mesos, en poquíssims dies engeguessin de cop tota la maquinaria per implantar el 155, com a últim recurs desesperat. La posterior hiperjudicialització del tot plegat és una cosa que se’ls va escapar de les mans al “gobierno”, n’estic segur, i un cop engegada la maquinària judicial, no hi ha “gobierno”, del color que sigui, que tingui collons de parar-ho, perquè la judicatura és la cavalleria del deep-state, i els “gobiernos” son només titelles d’aquest deep-state, … i el monarca … deixem-ho córrer.
I la pilota més intensa del joc, del set, del partit, va durar molt poc: “si et fas enrere del 155, em faig enrere de la proclamació i convoco eleccions”… Qui va convèncer Puigdemont de no convocar eleccions (que jo tampoc les volia, evidentment) i en canvi procedir a una pseudo-fake-proclamació de fireta, encara no ho sabem, però ja ho sabrem, literal Partal again: “Ara som al mig del judici i les estratègies de defensa condicionen, lògicament, què es diu i com es diu. Ja en parlarem quan tot això s’acabe.” Sembla copy-pastejat de Puigdemont: “Quan ja hi hagi sentencia, tot-hom explicarà el que hagi d’explicar”. Però no només s’ho van creure a Madrid-concepte-, La Vanguardia va fer dies després, un extens reportatge (crec que preparat principalment per en Juliana), sobre els països que sottovoce ja s’havien posicionat sobre el reconeixement a Catalunya; i La Vanguardia reconeixia que n’hi havia alguns que ens haguessin reconegut si haguéssim aguantat el tipus. Pues eso.

Torno a cridar al vot a aquells que volen deixar espai perquè s’instal·li per 4 anys la dreta extrema i la extrema dreta, és a dir la terrible opció, com ha passat a Andalusia, que la extrema dreta sigui àrbitre d’un país del qual encara no hem marxat.
ENCARA NO HEM MARXAT, repeteixo perquè algun purista ideològic ho tingui clar.

Lamento, i molt, que la CUP hagi deixat aquests espai pel 28A, fent que molts dels seus votants es trobin ara indecisos.
És un gravíssim error i fa pensar que l’aura d’honestedat i coherència de la qual s’envolten no sigui més aviat fanatisme ideològic d’uns quants que controlen les seves “democràtiques” assemblees.
Com a mínim els demano que si no es presenten, facin campanya pel vot, i el vot a un partit independentista, sempre serà molt millor que deixar l’espai per a PP-PSOE-C’S o la extrema dreta. Treballeu perquè es voti.

Pel que fa a tenir les urnes per a un nou referèndum, no estic d’acord, no cal ni crec que la espanya del borbó s’hi avingui. Estic més amb el que diuen altres subscriptors: cadascun dels processos electorals que vingui ha de ser vist en clau refrendaria, i per tant cal votar sempre i massivament.
No hem de permetre que els unionistes contin com a contraris els vots no emesos o els blancs.!!!
Guardem les urnes per les primeres eleccions constituents catalanes.

Per tant als desencantats que promouen no votar els dic que, si es que no estan actuant com a talps de l’unionisme, que votin, votin sempre en clau refrendaria, sense esquerra ni dreta, només independentisme, per a evitar la manipulació dels % que fan els unionistes.

Ja comentava l’altre dia que a les properes eleccions, les coses es veuran més clares. I no diguem ja si l’eurodiputat Puigdemont amb immunitat parlamentaria, torna a casa, va i ve i fa la feina que els pobres empresonats no poden fer.

A nosaltres, no-ens-autura, no-ens-paralitza-no-ens-fa-recular ningú¡¡¡

Els que saquejen les arques de l’estat espanyol, els nostres diners que hi posem, saben de sobres que nosaltres serem un país (riute’n de Luxemburg) modern, just, ric, i amb molts socis, algún de la banda est de la mediterrànea. I ells, un desert, simplement un desert amb capital a madrid, plena de restaurnats i hotels i prostíbuls, completament buits.

Estic molt content de que tornem a veure’ns capaços de posar-nos xulos. Això vol dir que ja passem de llarg del 50%, que ja ens veiem capaços de controlar els llocs bàsics del territori, que sabem com frenarem o farem cas omís del proper i més dur 155, que el Baix i la petroquímica pararan dirigits pels seus sindicalistes i que els mossos es quadraran davant del President i no de la Delegada del Gobierno o del TSJC.

Mireu que mentre defenseu el cel, no perdeu la terra (Valeri Màxim)

Siento dar la nota discordante. No lo hago por llevar la contraria, ni tan siquiera lo hago porque esté convencido al 100% de lo que digo (¿Quién lo está?), lo hago porque es importante que todos tengamos nuestra mosca cojonera personal que nos haga reflexionar, un poco más. Yo tengo las mías (amigos españoles que son unionistas a ultranza, amigos vascos que son autonomistas a ultranza y me encantaría tener una mosca cojonera intependentista catalana).

Por supuesto, podríamos volver a votar. Incluso podríamos institucionalizar esto de “votar la independencia”. Podríamos hacerlo todos los años y, podríamos sortear el feroz peso de la ley de la Corte del Reino, al que por lo visto tanto miedo tienen algunos (¿la mayoría?) de nuestros dirigentes políticos, con fórmulas del tipo: el próximo 1-0 en todos los pueblos y ciudades de Catalunya vamos a votar mediante el acto simbólico de introducir un lazo amarillo en una urna o un lazo de cualquier otro color para quienes no guste el lazo amarillo. No haría falta ni hacer campañas, ni enviar sobres de propaganda, ni carteles, ni cuñas publicitarias, ni tan siquiera urnas fabricadas en China trayéndolas a escondidas por montes y caminos, nada, absolutamente nada, tan sólo institucionalizar que una vez al año organizamos una votación simbólica sin ninguna trascendencia ni política, ni jurídica. Tan sólo porque nos da la gana de expresarnos festivamente y, eso sí, institucionalizarlo de tal manera que todos los años Europa y el Mundo supiera que el 1-0 los catalanes, todos los años, piden de manera festiva y multitudinaria independencia. No habría detenidos, no habría daños colaterales, todo sería perfectamente festivo. Es más tras la votación podríamos disfrutar de una comida popular sin que ningún agente armado nos aguara la fiesta sin gas pimienta u de otro tipo.

Mientras llegamos a institucionalizar esta acción, que a mí me parece que tiene su interés, una constatación: el problema inmediato del independentismo es que no hay líderes con una hoja de ruta clara, es más, hay líderes políticos que se torpedean unos a otros no por razones de hoja de ruta sino por cuotas de mercado.

¡ Menos mal que queda el Poble !

Bravo Partal!! Sí això de les segones urnes, i les terceres, és un cop molt dur per a España. I de fet estic d’acord totalment: el present” judici” no és res més que una gran demostració de impotència. IMPOTÈNCIA, la mateixa que varen demostrar atonyinant gent l’1-O, gent que senzillament volia votar, que sí o que no. Aquesta és la paraula clau: IMPOTÈNCIA! Si es creuen que ens espantaran amb presons, judicis i cops, ho tenen clar. A la fi com molt bé dius, el judici no haurà servit de res! I aviat hoi veurem…De moment l’independentisme català a forçat tres eleccions generals en una mateixa legislatura, i a fet fora dos presidents de gobierno, dos. El seu fracàs és cada cop més a prop. Però el seu odi cec i la seva ràbia ens garanteix, això sí, que res serà facil, i que caldrà decisió i cap clar. I si cal farem un altre joc de urnes, el quart, i no pararem mai, MAI!