Urkullu diu adeu i s’obre el duel de dos desconeguts per l’hegemonia

“He treballat tan bé com he sabut”, va dir dijous el president basc, Íñigo Urkullu. Era la conferència de premsa posterior al consell executiu, en què va anunciar que les eleccions basques serien el 21 d’abril. Urkullu feia balanç després de tres legislatures al capdavant del govern. Es diu que hauria volgut provar d’encapçalar-ne una quarta, però el PNB va decidir, implacable, que el desgast que arrossegava aconsellava de fer un canvi generacional: Imanol Pradales. La notícia es va filtrar a la premsa abans no poguessin escenificar el relleu, com una evidència de les tensions entre el govern i el partit que Urkullu no ha volgut confirmar mai. “Sóc un home de partit”, va insistir també dijous, quan ja havia anunciat la data electoral. Després de la decisió dràstica del PNB, Arnaldo Otegi va renunciar a presentar-se a les eleccions perquè el cap de llista fos Pello Otxandiano. Dos candidats gairebé desconeguts per a la major part dels votants es disputarien la presidència del futur govern. Però el doble moviment de peces a l’escaquer electoral no va fer afanyar Urkullu per anunciar la data de les eleccions, malgrat la pressió constant. Es va guardar la data fins a l’últim moment possible.

Dimarts s’ha de dissoldre el parlament i començarà el compte enrere dels cinquanta-quatre dies establerts per llei. La major part de partits donaven per segura la data. Els condicionants del calendari no donaven per a més si Urkullu no volia fer-les coincidir amb les europees, cosa que desviaria el focus d’una campanya que la majoria volia centrada en el País Basc. Però el president va dir que ni tan sols l’havia compartida abans amb el PNB. De fet, va explicar que tampoc no la va revelar dilluns en una reunió que va tenir a Ajuria Enea amb el president del PNB, Andoni Ortuzar, i amb el secretari general del PSE-EE, Eneko Andueza, per a acomiadar la coalició de govern. Abans de disparar definitivament el tret de sortida electoral, Urkullu pretenia d’acabar de complir el programa legislatiu pactat amb els socialistes, i hauria volgut tancar les darreres transferències autonòmiques compromeses amb el PSOE. Divendres, sense anar més lluny, anunciaven l’acord per al traspàs de rodalia. Els manquen l’homologació dels títols universitaris i l’acollida i el finançament en matèria d’immigració, però podrien arribar amb el govern en funcions.

Urkullu pretén d’anar-se’n amb la legislatura tan endreçada com sigui possible, però el PNB no té assegurat que Pradales pugui succeir-lo. Els sondatges coincideixen a predir un ascens d’EH Bildu, que per primera vegada té possibilitats reals d’encapçalar el govern basc. La majoria dels sondatges apunten que el PNB serà primer, però tan sols amb 1 escó o 2 de diferència respecte de l’esquerra abertzale, i el baròmetre del febrer d’IKerfel per al Gabinet de Prospecció Sociològica de la Presidència basca apuntava un empat a 27 escons (és a dir, 4 menys per al PNB i 6 més per a EH Bildu), 11 per als socialistes, 6 per al PP, 2 per a Sumar, 1 per a Elkarrekin Podemos i 1 per a Vox. Pradales i Otxandiano també empaten quan es demana als votants qui volen que sigui el pròxim president.

De manera que la clau no serà qui sigui primer sinó, sobretot, amb qui pactaran els socialistes. No hi ha res escrit, però tot apunta que el PNB i el PSE provaran de reeditar la coalició. Fa dotze anys que governen plegats: els primers quatre, de fora del govern, i els darrers vuit, de dins. Però és que ja havien governat plegats abans, entre el 1987 i el 1998, a banda dels acords en diputacions forals i ajuntaments. Els sondatges apunten gairebé un empat entre aquesta opció i una coalició abertzale com a pactes preferits pels votants. De fet, aquesta és l’alternativa que planteja Bildu: un acord amb el PNB per a impulsar el sobiranisme. Que sigui una possibilitat no descartada per ningú, malgrat les dificultats d’una operació d’aquestes característiques per les motxilles de tots dos partits, ha fet que el PSE l’hagi convertida en el seu missatge de pre-campanya. “En algun moment s’uniran pel dret de decidir”, ha advertit Andueza, que pretén d’erigir-se en l’opció de vot útil per evitar que la política basca torni a girar entorn del dret d’autodeterminació, aparcat pel PNB com a prioritat política d’ençà dels anys de Juan José Ibarretxe.

Una cosa sembla clara, segons els sondatges: un pacte amb el PNB és l’opció que triaria la majoria de votants de l’esquerra abertzale (el 32,5%). I, en segona opció, amb un 16,8%, preferiria un acord d’esquerres amb Elkarrekin Podemos, tot esperant que s’aclareixi què faran Podem i Sumar. Tan sols un 9,1% dels votants de Bildu voldria un pacte amb el PSE, segons un sondatge d’EITB Focus fet a final de gener. Això és clau, perquè els mateixos votants de l’esquerra abertzale complicarien a Bildu de provar de tancar un pacte postelectoral amb els socialistes encara que fos aritmèticament viable. Andueza també nega que pugui passar, entre més raons, per la càrrega simbòlica que tindria per al PSE i el PSOE pactar-hi, segurament les mateixes –a la inversa– per les quals les bases de l’esquerra abertzale també s’hi oposarien.

És evident que la tria d’Otxandiano és també la materialització d’una opció d’EH Bildu per a desvincular el seu candidat del passat d’ETA. Però aquestes eleccions arriben massa d’hora per executar un tomb així, malgrat el precedent de l’Ajuntament de Pamplona i dels pactes de governabilitat de Bildu amb el PSOE al congrés espanyol. D’una altra banda, tan sols un 6% dels votants socialistes voldria un pacte amb l’esquerra abertzale. La gran majoria, un 50,5%, preferiria de repetir amb el PNB. Els jeltzale tenen els electors més dividits, tot i que la preferència és clara. El 42,7% preferiria un nou pacte amb els socialistes, però un gens negligible 23,2% voldria entendre’s amb Bildu.

Totes les campanyes electorals poden ser clau. Però la de les eleccions basques ho serà especialment per a decantar els votants. Si EH Bildu manté la tendència a l’alça, pot guanyar per primera vegada unes eleccions al País Basc. Fa tres legislatures que són segona força i aquest podria ser l’assalt definitiu a l’hegemonia històrica dels jeltzale, més enllà de si aconsegueixen governar o no.