De ‘Bola de Drac’ als influenciadors: com la llengua ha canviat de referents

Fa una setmana, va fer trenta anys de l’estrena a TV3 de ‘Bola de drac‘, la sèrie de dibuixos animats que va traçar el mapa referencial audiovisual de tota una generació. La defensa de la televisió catalana com a eina de normalització lingüística massiva va ser un filó d’or: no tan sols oferia per primera vegada un mirall a les generacions de nens i joves catalanoparlants, els quals sentien el català a la pantalla. També va ser la prova irrefutable que, si es tenia cura de la televisió, era una eina idònia per a arrossegar castellanoparlants al català. Son Goku va començar la volada de les sèries japoneses: ‘Sakura, la caçadora de cartes‘, ‘El doctor Slump‘, ‘Doraemon‘, ‘Inuyasha‘, ‘El detectiu Conan‘, ‘La màgica Doremi‘. Amb més magnetisme o menys, una rere l’altra van mantenir la dinàmica.

Però ara no. L’escanyament i el setge de la dreta espanyolista no són els únics factors que expliquen per què la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha abandonat l’opció de les sèries juvenils i ha clausurat el canal 3XL, ha fet minoritari el Súper3 i ha renunciat a comprar sèries valentes. També hi ha contribuït l’abandonament de les institucions i, tal vegada, de la casa. Sigui com sigui, TV3 ha perdut molta pistonada en la persuasió del públic juvenil i, de retruc, la pot perdre la llengua. La situació seria dramàtica si aquest retrocés no hagués vingut acompanyat d’un canvi de paradigma en el consum audiovisual amb l’aparició de les xarxes socials, que és on els joves que fa trenta anys haguessin quedat embabaiats amb el follet Tortuga trien i consulten ara els seus referents.

Ha estat un transvasament absolut. Els instagramers són ara ‘com els referents que hi havia abans a la televisió, els presentadors de programes que tenien els seus ideals i la seva manera de pensar i parlar; tot això transformat, democratitzat i ofert a la majoria de la població’ a fi de fer riure, compartir i entretenir. Qui ens ho diu és en Miquel, el jove que hi havia rere la pàgina de mems més cèlebre de l’Instagram català, el Racó de l’Hipòlit. 237 mil seguidors que es van quedar orfes el 19 de gener, quan en Miquel va decidir que tancava el compte, ‘després de gairebé tres anys penjant coses diàriament’: ‘Sento que quan vaig començar feia una cosa que no feia ningú més.’ Ara les xarxes són plenes de pàgines en català que pengen acudits de la mateixa mena.

 

View this post on Instagram

 

Avui dia 19 de gener del 2020 us dic adéu a tots vosaltres. Després de gairebé 3 anys penjant coses diàriament ha arribat l’hora de tancar aquesta etapa. Sento que quan vaig començar feia una cosa que ningú més feia i de manera diferent, però ara que ja no tinc ni la motivació ni les ganes, no vull que aquest compte es converteixi en un més. Crec que el millor que puc fer és parar ara i deixar-ho en bon moment. No estic trist ni deprimit ni em passa res dolent, al contrari, estic en un dels millors moments de la vida i és precisament per això que he vist que he de fer el canvi. Vull donar les gràcies a tots i cada un de vosaltres, des de la gent que va seguir quan tenia la foto d’en Pujol fins la que em va seguir fa 2 dies, per les oportunitats que m’heu donat, per seguir i recolzar una de les millors comunitats que he vist mai i per entendre el meu humor. Estic content d’haver pogut conèixer a tota la gent que he conegut i haver tingut l’oportunitat d’haver fet feliç a tanta gent. La pàgina quedarà intacta, no la tancaré, no la vendré ni canviaré de nom així sempre que vulgueu podreu visitar-la o insultar-me als comentaris. Doncs res, de part de l’Hipòlit, o ara ja puc dir Miquel, m’acomiado de tots vosaltres. Tingueu una bona vida i espero que us vagi tot bé. Que Mr. Wonderful aquest final per haver sigut un fill de puta durant aquests 3 últims anys no? Bon vent i barca nova!

A post shared by El racó de l’Hipòlit (@elracodelhipolit) on Jan 19, 2020 at 11:46am PST

En la mateixa línia opina Juliana Canet, una de les cares juvenils amb més de ressò a Youtube i Instagram. Va començar penjant-hi vídeos comentant la quotidianitat (el batxillerat, Netflix, les tafaneries, programes de televisió) i ha acabat amb una col·laboració al programa ‘Tot es mou’ de TV3 i un programa a Catalunya Ràdio, ‘Adolescents iCat’. Ens diu: ‘És important que hi hagi referents en català a les xarxes socials perquè no es mori la llengua: si tots els referents que tenen els nostres joves a les xarxes i als seus llocs d’oci són en castellà, parlaran en castellà.’ I també parla de les xarxes socials com allò que era ‘la nostra televisió’. I una cosa semblant diu la Sílvia P. Sesé, a Youtube Miss Tagless, una creadora de contingut amb més de tretze mil subscriptors. ‘A la meva àvia li ho explico dient que els grans youtubers i instagramers són allò que per a ella era la Sara Montiel, persones a qui no coneixes però admires’, amb l’afegit que ara ‘les tens a un clic’ i veus què fan i com viuen.

El rumb lent del català

Catalunya ha estat pionera en l’àmbit digital, i ara hi va quedant desfasada. El problema de la llengua i una concepció errònia de la recepta per a l’èxit hi tenen molt a veure. Tots tres fan la mateixa diagnosi, clara i diàfana: la majoria de gent que vol fer coses a les xarxes, les comença en castellà perquè es pensa que tindrà més ressò, però s’equivoca. Canet explica: ‘La majoria de la gent ho fa amb perspectiva de negoci i per això s’hi llança en castellà, perquè es pensa que així s’enriqueix més.’ En Miquel del Racó de l’Hipòlit ho comparteix: ‘Costa començar perquè la gent, quan vol fer una cosa, la vol fer a gran escala, i no sap que fent-la de manera reduïda també pot tenir molt d’èxit. Jo encara em sorprenc que hagi arribat a 237.000 seguidors, em pensava que era un públic inexistent.’

‘Durant massa temps hem estat avergonyits de la nostra llengua i el contingut que hem consumit era majoritàriament en castellà, per això molta gent recorda les grans pel·lícules de la seva infantesa’ en una llengua que no és la seva. ‘No hi ha falta de demanda, hi ha falta de normalització. A mi se’m coneix perquè ho faig en valencià. La Leopolda Olda, per exemple, no és que tinga seguidors perquè ho faça en català, és que té seguidors tot i fer-ho en català’, és a dir, no triomfa perquè sedueixi bé un públic petit: triomfa perquè és contingut de qualitat, i ‘cal acostumar la gent’ que hi ha contingut de qualitat en català.

Així i tot, aquests darrers temps sembla que, per efecte dòmino, hi ha un cert impuls, gairebé voluntariós, per a generar creadors de continguts. En Miquel ho situa fa vora dos anys, i diu que va ser una mica espontani. ‘Jo estic segur que va néixer des de l’humor: a Twitter molta gent va començar alhora que jo. La generació que mirava “Polònia” i que ho ha volgut recrear amb les xarxes socials, que són el mitjà que, com dèiem, ha substituït la televisió.’

‘Per què ho fas en català?’

A tots tres els han demanat sovint per què fan els vídeos en català. En Miquel sempre respon igual: ‘Si va funcionar és perquè era en català, no hi havia cap pàgina de mems en català i per això era diferent’. La Juliana, igual. ‘M’ho demanen a totes les entrevistes. La gent se’n sorprèn molt, però quan comences a fer qualsevol cosa és natural fer-la en la teva llengua. Quan m’hi vaig posar, vaig fer-ho en català sense pensar-hi, perquè és la meva llengua. Si parlo català a tot arreu, per què hauria de canviar d’idioma a internet?’ I retrata la trampa d’un èxit postís. ‘Fer-ho en català, des del punt de vista del negoci, té molt més potencial que no fer-ho en castellà, perquè en castellà hi ha més competència i costa més de fer-se un lloc. Quan vaig començar, en català érem tres friquis, i vaig omplir un buit i per això vaig triomfar.’ La versió de Miss Tagless és pràcticament calcada. Al començament, el petit cercle que la seguia l’animava a fer-ho en castellà. ‘De cop i volta, amb el meu primer vídeo que va tenir èxit, em vaig adonar que l’havia tingut per això, perquè jo estava tan indignada que m’havia de sortir natural i el vaig fer en la meua llengua, i la gent me’l va aplaudir precisament per això.’ I rebla que si ho hagués de fer per tenir més públic ho hauria fet en xinès, però ara potser no tindria tant d’èxit.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Juliana Canet (@julianacanet) on Feb 17, 2020 at 7:46am PST

L’empenta que falta

Aquí sí que discrepen, qüestió d’enfocament. Al Racó de l’Hipòlit, l’opció és empènyer els influenciadors catalans que publiquen en castellà perquè reverteixin la diferenciació, i sembla, diu, que s’obren escletxes, tot i que de manera una mica folklòrica. ‘Comença a haver-hi influenciadors espanyols que no fan coses en català però donen suport a la comunitat, de vegades piulen coses en català, per exemple, però jo crec que això de veure el català a les xarxes es va escampant.’ Canet és més pessimista i diu que, al final, qui vulgui crear ho haurà de fer ‘per amor a l’art’, creant una xarxa i nous referents: ‘Però és molt difícil, jo estic molt desanimada amb aquest tema’. És Sesé qui més concreta, i parla del projecte ‘L’aixeta’, una mena de plataforma de micromecenatge, ‘un Patreon a la catalana’. Qui creï contingut (vídeos, contes, cançons, poemes…) s’hi pot obrir un perfil i el proporciona als subscriptors, que paguen una quota força minsa per poder-hi accedir.

Una iniciativa semblant és Youtubers.cat, una plataforma gestionada íntegrament per Albert Àlvarez, un voluntari que es dedica a agrupar-hi els vídeos de youtubers en català, perquè Youtube no permet de filtrar en funció de la llengua. Ell ha muntat un mecanisme perquè al portal es vagin actualitzant els vídeos que cada creador puja a la xarxa. El requisit és que els vídeos tinguin un 90% de català. ‘Hem de potenciar el català a la xarxa com sigui, per això mantinc la web i per això jo mateix, que també sóc youtuber, faig els vídeos en català.’ Ha parlat amb la Plataforma per la Llengua, però ningú de cap institució no s’hi ha posat mai en contacte ni ha emprès cap iniciativa semblant. De tota manera, té esperança: ‘Quan vaig començar no em pensava gens que ningú superaria mai els milers de subscriptors en català, i mira ara.’ I diu que l’error és no haver fet entendre, precisament, que fer els vídeos en castellà no és més garantia d’èxit, sinó més aviat al contrari.

Un grup de gent ens ha explicat que mira de donar forma a una acceleradora de continguts audiovisuals en català a Youtube, tot basant-se en una idea que, fa uns mesos, explicava Arnau Rius, en un article anomenat ‘Emergència nacional: tres propostes per a un canvi de paradigma audiovisual en català per a infants i joves‘ on assenyalava que un dels murs que barren el pas als qui s’inicien en l’elaboració de vídeos per a fer-los en català és la dificultat de monetitzar-ho. Per guanyar-hi diners, deia, ‘has de generar una quantitat de visites brutal’. Constata com els joves catalans adopten per norma general el castellà per fer-se youtubers, però fins i tot els qui aconsegueixen certa notorietat no n’obtenen beneficis. ‘Amb aquest panorama, un sistema de monetització basat en visites que exigís un nombre de visualitzacions molt més baix del que estableix el circuit normal governat per Google i Facebook podria funcionar.’ De moment, sembla clar que si el català se salva a les xarxes és per voluntarisme o, com ens deia Juliana Canet, per amor a l’art.