El glamur de les universitats

El dia 5 proppassat, La Vanguardia publicava un article del seu corresponsal a Nova York sobre l’escàndol que ha esquitxat algunes universitats americanes, entre les quals Stanford.  Una família xinesa havia pagat 6,5 milions de dòlars a una agència per fer entrar la seva filla a la universitat de manera fraudulenta. Aquest cas és el més sonat a causa del preu que es va pagar, però no és pas l’únic, ni de bon tros. Unes setmanes abans, una investigació federal havia destapat una xarxa de corrupció basada en un ‘servei d’assessorament’ que, en canvi de diners, millorava la nota en els exàmens de selectivitat (els SAT i els ACT) i comprava les admissions a les universitats. La tarifa variava segons les possibilitats i les pretensions del client. Per fer-vos-en una idea, el preu d’alterar el resultat de l’examen de selectivitat oscil·lava entre 15.000 i 75.000 dòlars per examen. L’admissió a la universitat es gestionava a través dels departaments d’esports que, per bé o per mal, tenen una influència desproporcionada en les oficines d’admissions. A Stanford el contacte era l’entrenador de l’equip de vela, que, convenientment untat, havia recomanat dos estudiants suposadament estel·lars en aquest esport, per bé que en realitat no hi tenien cap experiència. Un tercer cas de Stanford té relació amb una donació, aparentment posterior a l’admissió de l’estudiant, mitjançant una fundació. Aquest ha estat el sistema emprat generalment. La part lucrativa de l’operació la gestionava una pretesa entitat amb finalitats caritatives i els pagaments es disfressaven de donacions per a ‘programes educatius i d’enriquiment personal de joves desfavorits’. Els ‘donants’ fins i tot rebien quitances que els permetien de deduir el pagament de la declaració de la renda. Els suborns tenen un valor global de 25 milions de dòlars i afecten, a més de Stanford, universitats com Yale, Georgetown, la del Sud de Califòrnia (USC), Berkeley, UCLA, Wake Forest i la Universitat de Texas a Austin, entre més.

L’escàndol ha estat majúscul, no sols pel prestigi de les institucions afectades sinó també per la condició privilegiada de les famílies, que inclouen alts executius i propietaris d’empresa, gerents de gabinets internacionals d’advocacia, de fons d’inversió, dissenyadors i actrius. L’afer no sols ha mostrat descarnadament la manca d’escrúpols de les elits que exploten el sistema amb l’excés dels qui tenint-ho tot no en tenen mai prou; també ha fet un mal irreparable al dogma d’igualtat d’oportunitat. L’evidència que els privilegiats poden vulnerar les regles per no perdre ni un mil·límetre d’avantatge origina desconfiança cap a la universitat com a jutge imparcial del mèrit i com a regulador de la mobilitat social. Aquesta desconfiança encara és superada per la desmoralització que implica comprar l’accés a una titulació que té enormes conseqüències socials, i poder fer-ho a desgrat de la capacitat intel·lectual i preparació acadèmica de l’aspirant.

Tot i que el fiscal general dels Estats Units, Andrew E. Lelling, va exonerar les universitats afectades i que aquestes s’han afanyat a acomiadar els treballadors implicats i a expulsar els estudiants afavorits amb engany, alguns dels quals ignorants de la maniobra, no és gens sorprenent que el cinisme s’escampi. Car les administracions han reaccionat als casos destapats per la investigació del govern, però no han deixat d’acceptar donacions que, ni que sigui indirectament, es poden relacionar amb la presència actual o futura de plançons de les famílies donants. Tampoc no s’ha modificat la pràctica de considerar un trumfo l’habilitat esportiva o alguna característica acadèmicament irrellevant, com ara pertànyer a una determinada nissaga, grup ètnic, preferència sexual o procedència geogràfica. A la pràctica aquestes consideracions sociològiques relativitzen el mèrit personal amb el criteri elàstic i intrínsecament manipulable de la diversitat. Com era previsible, aquest aspecte també ha estat potinejat per William Singer, el cervell que hi ha darrere el frau de les admissions. Falsificant l’etnicitat i detalls biogràfics dels candidats per a fer-los més ‘competitius’, Singer feia de manera barroera allò que les universitats fan amb bona consciència. Aplicar criteris de ‘diversitat’ permet d’avantatjar ad hoc o en el millor dels casos amb percentatges estatístics característiques que no depenen de l’esforç ni de la capacitat natural de les persones.     

Però si l’escàndol d’una cinquantena de famílies enxampades en l’acte de trampejar en un dels darrers baluards de la democràcia ha obert una esquerda en el mite de la universitat com a santuari del mèrit, la venalitat del sistema es fa encara més evident en un fenomen no tan espectacular però molt més estès i al capdavall més desmoralitzador. Em refereixo a l’existència d’una puixant economia submergida de l’engany i la martingala. Una epidèmia de deshonestedat que mou centenars de milers de dòlars i dóna feina a un exèrcit de ‘negres’ a l’ombra que redacten els treballs de curs i les tesis doctorals per als alumnes ganduls o sobrecarregats de feina. D’estudiants de lloguer, o més exactament professionals de l’engany, se’n troben fàcilment a internet en pàgines d’ofertes com la popular Craigslist. I no són pas desenes, com els pares ansiosos de procurar una institució de primera categoria per als fills, sinó desenes de milers de persones que recorren a aquests serveis per obtenir la certificació indispensable per a una feina o una promoció, per a superar assignatures difícils o simplement per a estalviar-se la lectura, la recerca i l’estudi. I no són sols ofertes d’espontanis; hi ha agències dedicades a l’engany, algunes amb força treballadors i infrastructura virtual. N’hi ha de molt sofisticades, fins al punt no ja de vendre treballs fets a mida, cosa habitual d’uns quants anys ençà, sinó de fer els tests, els exàmens i gairebé el curs sencer per a gent matriculada en l’educació a distància. Les afectades no són sols les universitats virtuals; també n’hi ha entre les més prestigioses. Algunes d’aquestes empreses clandestines, amb noms tan explícits com NoNeedtoStudy.com, presumeixen d’haver fet cursos sencers per a estudiants matriculats a universitats com Duke, Michigan State i fins i tot Harvard.

A internet hi ha tot un continent subreptici de serveis acadèmics amb gradacions de qualitat i de cost. Se’n serveixen una munió d’estudiants per als quals l’educació ha esdevingut un tràmit i no pas una finalitat. Els cursos en línia són, per raons evidents, els més tocats per aquesta modalitat de l’engany. En tot això hi ha una certa justícia, perquè els ‘estudiants’ corresponen amb un estudi virtual a la virtualitat de l’educació que els transmeten a distància. Es pot dir que l’explotació és recíproca: les universitats ofereixen una docència al ‘núvol’ i els estudiants hi responen amb un estudi igualment boirós. Uns i altres operen amb la lògica del profit i no amb la de la formació. El preu de la falsificació depèn de la universitat, seguint el criteri que el nivell d’execució de la feina correspon al nivell de la institució. O potser al valor relatiu dels títols. Es donen facilitats: la prestació pot pagar-se a terminis. Algunes d’aquestes empreses operen amb absoluta discreció, cosa que fa impossible de rastrejar la identitat dels clients. Les universitats, per la seva banda, no s’esforcen gaire a investigar i perseguir aquesta economia parasitària que corca la missió educativa actuant sobre el principal instrument de control de l’aprenentatge.

Sembla que finalment s’ha arribat al tomb dialèctic que profetitzava el marxisme. El desenvolupament de les forces productives ha acabat portant la subversió al cor del sistema. Augmentant any rere any el cost de l’educació fins a fer-la inassequible a la majoria, les universitats han acabat convertint-la en un gran negoci. Però una vegada reduïda a una operació financera, l’educació esdevé una inversió de caràcter econòmic i no pas una finalitat en si mateixa. Llavors l’estudi esdevé un tràmit dispensable. Allò que compta són els crèdits i no pas la manera d’obtenir-los. Per garantir la integritat acadèmica caldria modificar l’avaluació, prioritzant el rendiment presencial dels estudiants. Però fins i tot les universitats que disposen d’un campus físic haurien de revisar moltes coses per remuntar el pendent pel qual els estudiants acaben degradant-se en clients i les universitats en empreses. I més que clients, en futurs patrocinadors, als quals és imperatiu d’acontentar per a eixamplar i potenciar la xarxa d’influència institucional.  

Sense arribar a l’extrem de fundar universitats especialitzades en màsters per a les elits dels partits polítics, el país que presumeix de tenir les millors universitats del món pot vanagloriar-se de ser capdavanter en la mercantilització del saber. Sense ser-ne conscients encara, però intuint-ho en l’onada d’immoralitat que buida de sentit la valoració de l’esforç i redueix l’ensenyament a una qüestió de satisfacció clientelar, les universitats contribueixen com qui més a destruir el sentit mil·lenari de l’educació. L’ascesi que havia de capacitar l’individu per extreure valors de dintre d’un mateix, d’acord amb l’etimologia de la paraula llatina educere i de la idea socràtica del saber, ha acabat sotmesa a la lògica extractiva en el pitjor sentit. I les conseqüències no podien ser més desoladores. D’una banda, l’aparició d’un proletariat d’instructors sobreexplotats en qualitat d’adjunts, complementats per un exèrcit subterrani d’obrers en qui deleguen la feina els estudiants refractaris a fer-la. D’una altra, una generació estufada amb unes credencials inflacionàries i com més va més buides de contingut. El cinisme que necessàriament cova aquesta generació farà estralls en una societat que fins ara havia progressat a cavall de l’honradesa i de la confiança. Per força n’ha de fer també en l’estimació pròpia dels qui, preferint el simulacre a la substància, siguin incapaços d’avantposar l’ennobliment a la vanitat.