Universitat de València: tres candidatures per a un sol rectorat

El 22 de febrer hi haurà eleccions a la Universitat de València. Tres candidatures es disputen l’accés al rectorat: Mavi Mestre, catedràtica de psicologia bàsica i que fins ara ha estat vice-rectora d’Ordenació Acadèmica, Professorat i Sostenibilitat; María Antonia García Bernau, catedràtica d’economia financera i comptabilitat; i Vicent Martínez, catedràtic d’astronomia.

—Podríeu resumir en una definició general i en tres propostes concretes la vostra candidatura?
—Mavi Mestre: Som una candidatura per una universitat pública, democràtica i oberta a la societat. Pensem que totes les accions que fem són de cara a la societat, i la societat ha de formar part de la universitat. I en eixe sentir hi entra tot: la docència, la investigació, la cultura. La ciutat de València va crear la universitat i la universitat ara dinamitza també la ciutat. I no sols la ciutat: també l’àrea metropolitana. I més enllà. Tres propostes? Doncs jo diria, com a tret transversal, la manera de gestionar: un estil de govern fonamentat en el diàleg, la participació i el consens. Una altra, els valors: considerem que han de ser en la base de tot: d’igualtat, diversitat, sostenibilitat. Han d’impregnar tota la formació, la recerca i els serveis que prestem a la societat. La tercera? Una docència capdavantera i una cultura que defense el nostre patrimoni i la nostra llengua.
—M. Antonia García: La nostra candidatura treballa per un model d’universitat en què la política universitària siga la bandera. I per això som una candidatura acadèmica, de persones que tenim experiència en la gestió però que no en som professionals. Mesures estrella? La primera, el relleu generacional, amb propostes concretes tant per a PAS [personal d’administració i serveis] com per a PDI [personal docent i investigador]; i la creació de la casa de l’estudiant com a espai de convivència.

—Vicent Martínez: La definició general de la candidatura n’és l’eslògan: el canvi segur. Necessitem canviar el rumb de la nau. Ja ho volíem fer fa quatre anys i estiguérem a punt. Ara ho aconseguirem. L’altre aspecte important és ‘la universitat que t’escolta’. Volem ser una universitat pròxima i que escolte els estudiants, el professorat, el personal d’administració i serveis; i que responga. Quins són els nostres objectius? Canviar el paper que té la universitat en la societat, donant la possibilitat que els nostres estudiants i professors estiguen orgullosos de la seua institució. I això implica que no tractem el professorat amb polítiques neoliberals, sinó tal com aquesta universitat ha estat sempre: una universitat progressista, valenciana i compromesa amb les persones. L’altra qüestió: que posem l’èmfasi en allò que és característic nostre, una docència de qualitat, que cal millorar, en valencià, en castellà i en anglès, també en altres idiomes. I, sobretot: hem de fer que la nostra presència internacional siga més potent. Tant en la captació de talent de fora com d’estudiants. I saber-los integrar.

—Es diu que les universitats es ressenten d’un cert tancament en elles mateixes. Com penseu que es podria corregir aquesta situació o aquesta percepció?
—Mavi Mestre: Crec que no hi ha tancament en nosaltres mateixos. Si més no, a la Universitat de València. De fet, es donen oportunitats a les persones que s’han format en la nostra universitat i que l’han triada per a fer carrera acadèmica, a les més ben preparades. I això ens millora.
—M. Antonia García: Crec que hi ha una concepció un poc exagerada respecte de l’endogàmia universitària: els professors són formats a les nostres universitats, passen les seues acreditacions, els seus concursos i més. Però, en qualsevol cas, jo vull obrir la universitat, vull atraure talent i vull que les coses canvien: vull els millors professors, formar els millors alumnes i que estudiants d’altres països es peguen per venir ací.
—Vicent Martínez: De vegades la universitat no vol arreplegar la torxa que la societat li porta. En aquest moment, crec que la societat en molts aspectes és més progressista que la universitat. De fet, ja ho deia Ramón y Cajal: un cirurgià, per molt bo que siga, no es pot operar a ell mateix. Per tant, la universitat necessita que la societat li done pautes, que ens explique què hem de fer, possiblement mitjançant el Consell Social, però també altres tipus d’organismes. I, sobretot, cal tenir clars els objectius: més enllà de les paraules boniques (‘excel·lència’, ‘qualitat’…), tot això s’ha de transformar en dades. Per ser competent en el marc del sistema universitari europeu, s’ha de canviar molt: s’han de rebre molts estudiants de fora, i integrar-los. S’ha d’atraure talent. S’ha de fer una recerca competitiva. I això implica canviar un poc els nostres comportaments. En alguna mesura sí que s’ha estat endogàmic.

—Quina solució proposeu per a la situació del personal associat?
—Mavi Mestre: Aquest tema afecta totes les universitats públiques. No sols del País Valencià: totes. És un problema derivat de la taxa de reposició que ens va imposar el govern de l’estat l’any 2012, que ha impedit que puguem traure a concurs unes altres menes de places. L’única figura de contractes laborals temporals que hi ha en la LOU és la del professorat associat, un professorat a temps parcial. Les solucions, per tant, han de venir des del marc legislatiu. I en eixe sentit negociem un conveni col·lectiu amb la Conselleria d’Educació, que permetrà d’incrementar les retribucions del professorat associat i, fins i tot, regular una altra figura, ja redactada, la del professor per a substitucions (que ja la tenen en algunes comunitats autònomes), que permetrà de contractar professorat a temps complet per a cobrir baixes, vacants. Per tant, entenc perfectament la seua situació, perquè l’he viscuda, però hem de continuar treballant per eixe conveni col·lectiu, que està molt avançat i que ens donarà el marc legal per a canviar la situació. A més a més, com a Universitat de València tenim un pla d’estabilització del professorat associat: nosaltres, de fet, proposem de flexibilitzar i millorar eixe programa d’estabilització.
—M. Antonia García: No s’hauria d’haver arribat a aquesta situació. Ara, vist el moment en què ens trobem, s’han de distingir dins d’aquest col·lectiu els diferents subcol·lectius: hi ha persones que corresponen al perfil de professor associat, que és un professional de prestigi reconegut, però també hi ha persones que treballen en laboratoris o persones que volen fer una carrera acadèmica. Per tant, la nostra mesura serà molt clara: distingir entre els diversos col·lectius i anar a parlar amb la Generalitat per a proposar noves figures contractuals que puguem aplicar a part d’aquest col·lectiu.
—Vicent Martínez: És una situació complicada, perquè és una bola de neu que ha anat creixent. No tenim mesures màgiques. Sí que podem, per exemple, intentar igualar el salari al màxim amb el que hi ha en altres universitats, perquè ara no paguem el mateix. Però això no soluciona el problema. S’han d’identificar els professors associats que realment ho són vocacionalment i que són contractats per a fer tasques com a especialistes de prestigi, i distingir-los dels qui fan una tasca de docència estructural. I en aquest segon cas, fer un pla de viabilitat i estabilització d’acord amb la seua acreditació i la seua vàlua. Que serà progressiu.

—L’infrafinançament de les institucions valencianes també afecta les universitats, òbviament. Com penseu que  s’ha de concretar, des de la universitat, l’esforç comú per a millorar aquesta situació?
—Mavi Mestre: Nosaltres, des de la Universitat de València, hem reivindicat més finançament per a la nostra comunitat autònoma, perquè si no rep més diners difícilment pot donar-ne més a les universitats i als altres ens públics. Però pensem que és necessari negociar amb la Generalitat un nou pla de finançament: amb el del 2010-2017, que no es va arribar a aplicar, estem en una situació pèssima. Perquè no es reconeix l’especificitat de la nostra universitat. Per exemple, pel que fa a patrimoni que tenim, amb alguns edificis històrics, les necessitats d’infrastructures, amb la diversitat dels tres campus… tot això no ha estat reconegut. Necessitem un pla de finançament que arreplegue el perfil diferenciat que tenim: no sols pel fet de ser la més gran, amb més estudiants i capdavantera en investigació, sinó per eixos altres indicadors també.

—M. Antonia García: Crec que, a la Generalitat, s’hi ha d’anar amb exigències, no s’hi pot anar com si t’hi prengueres un cafè. S’hi ha d’anar amb posicions clares, amb xifres i sabent què es diu. Tinc formació en economia, evidentment, i puc assegurar que si sóc la rectora de la Universitat de València no em faltaran arguments.
—Vicent Martínez: Aquesta qüestió és fonamental. Hi ha d’haver una solidaritat total amb el Govern del Botànic, és una realitat que s’ha de reivindicar: estem en una situació d’infrafinançament i la universitat també ha de fer el seu paper. Aprofitant, per exemple, els espais on arriba directament, al Ministeri d’Educació, d’Economia, per fer-los veure que això és insostenible. Això és un càstig polític. I s’ha de dir. I s’ha de corregir. Hem d’estar units amb la societat civil.

—Parlem dels estudiants: com s’arriba a l’equilibri necessari entre l’estudi i la participació activa en la vida universitària?
—Mavi Mestre: Som conscients, i n’hem parlat amb els estudiants, que hi ha poca implicació. És importat que tinguen més presència en els òrgans de govern. I afavorir i impulsar l’associacionisme, i donar suport als projectes que siguen d’interès per a la comunitat universitària.
—M. Antonia García: Els anys d’estudi són molt més que les aules: són formació, però també fer-se major, definir-se com a persona. I per a això s’ha de participar en els òrgans, i per a participar en els òrgans s’han de tenir espais de convivència. Si no ens reunim, si no convivim, és impossible d’incrementar la participació de l’estudiant. No serveix de res dir que hi ha d’haver un suport a les associacions estudiantils, perquè la majoria d’estudiants no estan en associacions, i la participació ha d’arribar a tots.
—Vicent Martínez: Cal que els estudiants se senten escoltats, que quan plantegen qüestions, a la universitat, al degà, vegen que aprofiten, que la seua opinió compta, i que reben resposta. Ara, efectivament, són molt allunyats de la institució universitària, perquè la veuen com un monstre que no respon a allò que reclamen, i que, per exemple, les seues opinions a les enquestes d’avaluació no serveixen per a millorar la docència. Han de ser incorporats a la vida universitària, també amb espais on puguen desenvolupar les seues afeccions, com fan les universitats anglosaxones amb les Student’s Union, per exemple.

—Continuareu aplicant el pla d’increment de docència en valencià fins a assolir la igualtat lingüística?
—Mavi Mestre: Ja l’apliquem. I ha tingut molt bons resultats: en cinc anys, hem passat d’un 28% a un 40% de docència en valencià. Considerem, i així ho portem en el programa, que l’aplicació del pla d’increment no pot ser a demanda, pendent de si hi ha o no demanda explícita de docència en valencià. És una qüestió de política, de defensar i reforçar la nostra llengua. S’ha d’aplicar perquè les dues llengües tinguen la mateixa presència. Tenim constatat que el 95% del nostre alumnat ve d’ací, i, per tant, tenen perfectament competència lingüística per a la docència en valencià. I nosaltres tenim eixa responsabilitat com a universitat. Ara hem de desenvolupar un pla de multilingüisme perquè volem arribar a les tres llengües, com a mínim: valencià, castellà i anglès.
—M. Antonia García: La nostra posició és de mantenir el valencià i el castellà com a llengües oficials d’aquesta universitat i, per tant, amb el compromís per part de tothom que en determinat període de temps parlen i entenguen les dues llengües. Som una universitat on volem parlar moltes llengües i, per tant, establirem mecanismes perquè les competències lingüístiques s’incrementen de manera considerable.
—Vicent Martínez: La nostra política és augmentar la docència en valencià i, sobretot, augmentar-ne també la qualitat. Perquè fa falta. I s’han de dir les coses pel seu nom: quan tenim professorat que d’alguna manera assoleix l’acreditació però que es desprèn de la voluntat de parlar mai més eixa llengua que ha après, és que no fem les coses bé. Pense que l’enfocament ha de ser diferent. Nosaltres faríem una política molt més efectiva.