El fenomen cinematogràfic de Marvel també s’explica en català

El fenomen del cinema de superherois té tants seguidors com gent que el menysté, però és indiscutible que els darrers anys han estat tota innovació en la història del cinema, especialment els films de la franquícia de Marvel. Mai no s’havia integrat una narrativa serial, per capítols, d’una manera tan extensa en el cinema, fins a arribar al fet d’haver desenvolupat una saga que va començar el 2008 i que, fins ara, ja té 33 films i 9 sèries de televisió a Disney+. Tot plegat combinant gèneres, tons i desenes de personatges. És l’anomenat Univers Cinematogràfic de Marvel, que explica una mateixa trama de fons, però si volguéssim fer una mirada àmplia a tots els continguts audiovisuals basats en els còmics de Marvel trobaríem un oceà desendreçat de productes de qualitat i pressuposts molt dispars. Qui hi ha posat ordre és el crític de cinema Pep Prieto amb la guia Tot Marvel (Columna edicions), un repàs cronològic a còpia de ressenyes en català de tots els films i sèries d’ençà del 1944 acompanyades per il·lustracions d’Àlex Santaló.

Prieto, que reconeix que és un amant dels còmics de superherois des de ben petit, explica a VilaWeb que va identificar un buit al mercat en català que expliqués el fenomen Marvel en tota l’amplitud. “L’objectiu era posar ordre a tot el que s’ha estrenat fins ara per ajudar a entendre el present i el futur de l’univers Marvel”, diu. I no és poca cosa. Com dèiem, l’Univers Cinematogràfic de Marvel va marcar intensament la indústria del cinema durant la darrera dècada, i arribà a col·locar al capdamunt del rànquing històric de recaptacions Avengers: Endgame (2019), que tancava l’arc narratiu obert el 2008 amb Iron Man. Ara, com més va més es complica la trama, i als espectadors que no segueixen cada estrena religiosament els és més difícil de situar totes les peces del trencaclosques.

El llibre se centra en les cinc fases fins ara explorades per l’Univers Cinematogràfic de Marvel, però també ressenya els films de gran pressupost a partir de Blade (1998) –incloses les sagues dels X-Men i Spider-man, entre més–, les sèries de Netflix, ABC i Hulu, i la nova franquícia de Sony Pictures de secundaris de Spider-man. “Hi ha molt d’equívoc, i és normal que la gent es despisti, entre què és Univers Cinematogràfic de Marvel i què no ho és”, diu Prieto, que explica que abans que Marvel constituís els seus estudis de cinema –integrats en el gegant de Disney–, durant anys va cedir els drets dels seus personatges a productores diverses, cosa que li’n va fer perdre el control. La concentració empresarial d’aquests darrers anys, amb l’absorció de Disney tant de Marvel com de 20th Century Fox –que tenia alguns dels drets de personatges tan icònics com els X-Men o els Fantastic Four– ha permès d’incorporar-los a les trames compartides de l’Univers Cinematogràfic de Marvel. “Hi ha hagut una explosió de productes que l’espectador pot no entendre d’on ve, i hem intentat de posar-hi ordre”, diu.

Prieto ens descobreix que la primera adaptació al cinema d’un còmic de Marvel es remunta al 1944, al tram final de la Segona Guerra Mundial. Una coincidència gens casual perquè qui va aparèixer en pantalla fou el Captain America, un personatge que es va estrenar en paper el 1941 clavant un cop de puny a la cara d’Adolf Hitler. Va aparèixer a la pantalla com un híbrid entre una sèrie i el cinema, perquè els quinze episodis que se’n van produir es projectaven en cinema com a complement dels films d’estrena. En aquesta història, el Captain America, interpretat per Dick Purcell, és reclutat pel president dels Estats Units perquè investigui uns assassinats. Els quinze episodis es poden trobar a YouTube:

També ens explica com el cineasta George Lucas es va estavellar a la taquilla el 1986 amb Howard the Duck, una adaptació d’un personatge poc popular en forma d’ànec que arriba a la Terra, i rememora l’èxit de les sèries de televisió dels anys setanta basades en Hulk, o el poc encert d’un telefilm del 1978 sobre el Dr. Strange. “Durant molts anys, qui anava al capdavant del cinema era DC” –la gran competència de Marvel, amb personatges il·lustres com Batman i Superman–, “que sempre ha estat més hàbil”, diu Prieto. Ell considera que Marvel no va començar a fer les coses bé fins a Blade, estrenat el 1998. “Fa només vint-i-cinc anys, que no són tants.”

És per això que el llibre comença les ressenyes individuals de cada film i sèrie a partir de Blade, de què diu que “ha guanyat amb el pas del temps perquè ha acabat sent més influent i arriscada del que semblava en el seu dia”. Va donar pas a films icònics de la dècada dels 2000 com ara la saga X-Men, els films de Spider-man protagonitzats per Tobey Maguire i dirigits per Sam Raimi, el Daredevil de Ben Affleck, el Hulk d’Eric Bana o l’adaptació de The Punisher abans que el personatge aparegués a les sèries de Marvel de Netflix. Un camí amb alts i baixos fins a arribar a Iron Man i The incredible Hulk, els primers compassos que van obrir l’Univers Cinematogràfic de Marvel i que ja van introduir dos elements que serien característics dels projectes que vindrien: escenes clau per a la trama futura projectades després dels crèdits i la interconnexió amb personatges d’altres films de Marvel que anticipaven una posada en comú com va passar a Avengers (2012).

Quinze anys després, Marvel ha entrat en crisi?

Amb un calendari de films anunciats fins el 2027, pel cap baix, el llibre havia de posar punt final en algun moment i arriba fins a les estrenes del film Guardians of the Galaxy Vol. 3 i la sèrie Secret invasion. N’ha restat fora, doncs, The Marvels, estrenada al novembre i que ha estat la patacada de taquilla més grossa de tot l’Univers Cinematogràfic de Marvel. Amb una inversió de vora 280 milions de dòlars, només n’ha recaptats uns 197 arreu del món, una xifra clarament insuficient per a una saga que ha acostumat els productors a xifres rècords que havien arribat a superar els 1.000 milions de dòlars.

“Una de les causes que hagi recaptat tant menys que les altres pel·lícules és que introdueix dos personatges que provenen de dues sèries de Disney+, que potser l’espectador no ha vist”, explica Prieto. El problema és que no ha estat tan sols una ensopegada, sinó que enguany mateix l’estrena d’Ant-Man and the Wasp: Quantumania ja va deixar una mica freds tant la taquilla com la crítica, tot i que presentava un personatge que havia de ser central durant els films següents, i que s’afegeix a la sensació dels seguidors que cada cop s’obren més trames i es presenten més personatges sense que sembli que tot plegat hagi de menar enlloc. I amb l’afegit que, com més films i sèries s’estrenen, més difícil es fa per als seguidors d’estar al corrent de tot allò que passa.

“El que fan és molt arriscat, però a vegades surt molt bé perquè, de cop i volta, un personatge aparentment secundari els vola tot sol. Tenim l’exemple de Loki, que era un personatge merament secundari de Thor, va ser el dolent d’Avengers i ara és el protagonista d’una de les millors sèries que ha fet Marvel. Tenen molta habilitat per a treure petroli de fenòmens tangencials”, destaca Prieto. Per contra, hi ha vegades que la fórmula falla, com ha passat a The Marvels, que no ha captivat prou públic.

Per Prieto, malgrat algun daltabaix recent, no es pot considerar que Marvel estigui en crisi. I recorda que enguany s’ha estrenat Guardians of the Galaxy Vol.3, que és el quart film que més diners ha recaptat en tot l’any arreu del món, tan sols darrere gegants com Barbie, The Super Mario Bros. Movie i Oppenheimer: “Marvel no és una marca en crisi. És cert que té un problema de ritme; li costa més arribar als clímaxs que abans perquè ara té més sèries i més personatges i vol explicar més coses. Però parlar de crisi em sembla agosarat.”

Val a dir, també, que aquests darrers anys els productors de Marvel han hagut de reorientar el transatlàntic després del final d’etapa que va significar Avengers: Endgame, on alguns dels personatges principals es van acomiadar, amb imprevists que n’han afectat la producció, com ara la pandèmia de la covid, la mort de Chadwick Boseman, l’actor que interpretava Black Panther, la vaga d’actors i guionistes i, més recentment, l’escàndol judicial sobre possibles maltractaments de Jonathan Majors, l’actor a qui havien confiat un paper central en la trama actual.

“A més, han malacostumat l’espectador”, afegeix Prieto. “Un viatge emocional com el d’Avengers: Endgame és molt difícil d’aconseguir, potser l’únic que ha pogut reproduir-lo és Spider-Man No way home. Però, és clar, no pots viure permanentment de viatges emocionals”, diu.

Un 2024 sense gaires estrenes

La vaga de Hollywood ha trastocat els calendaris dels estudis i ha fet ajornar moltes de les estrenes de l’any vinent, un context del qual no s’ha escapat l’Univers Cinematogràfic de Marvel. Dels films pròpiament lligats a la trama compartida només arribarà al cinema Deadpool 3, el 26 de juliol, perquè The Thunderbolts i Captain America: Brave new world s’han ajornat al 2025. “Tenen un any que se’ls farà molt llarg i després d’Echo –sèrie que s’estrenarà a Disney+ el 10 de gener– estarem molts mesos sense Marvel. És un problema per a ells, perquè baixa la tensió narrativa, però tenen el calendari a favor, perquè un cop arriba Captain America: Brave new world tot allò que ve després és molt engrescador per als seguidors.”

Com a complement, els afeccionats tindran els films produïts per Sony sobre personatges secundaris de Spider-Man, que no segueixen la mateixa trama que els de l’Univers Cinematogràfic de Marvel. Madame Web s’estrenarà el 14 de febrer; Kraven the Hunter, el 30 d’agost; i la tercera part de Venom, encara sense títol anunciat, el 8 de novembre.