10.09.2020 - 21:50
La diada de l’Onze de Setembre d’enguany serà particularment estranya. La pandèmia del coronavirus trencarà un cicle de grans manifestacions que començà el 2012 i que ha tingut un llarg recorregut, ininterromput fins ara. Tot fa pensar que avui, malgrat tot, podríem assistir encara a la més gran manifestació feta a Europa durant la covid-19. Però, malgrat la importància que tindria això, és evident que, en qualsevol cas, aquesta diada d’avui, la del 2020, serà una diada estranya.
Una diada estranya, també, pel moment polític. Al gener el president Quim Torra va anunciar que el govern de coalició entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana no donava més de si i tots vam assumir que ara, al setembre, o bé hi hauria campanya electoral o fins i tot ja seríem enmig de la negociació per a formar un nou govern, fruit del resultat de les urnes. La pandèmia sobretot, però també els interessos polítics de grup, ha fet que la data s’haja desplaçat. Tanmateix, la previsible inhabilitació del president de la Generalitat de segur que forçarà unes eleccions, que podrien arribar a final d’any o començament del 2021. De manera que aquesta és, fet i fet, una altra diada pre-electoral.
Passe què passe en aquestes eleccions, serà important. I per això el curs polític que comença avui ho és. Personalment, tinc la sensació que les votacions, a la llarga i malgrat què puga semblar, no seran el fet més transcendental que passarà aquests mesos per al procés cap a la independència.
Del 2014 al 2017 tots vam viure una fase del procés independentista marcada per una enorme unitat política i social, que va donar fruits esplèndids: el referèndum d’autodeterminació i la proclamació de la república independent de Catalunya. Però, immediatament després, vam entrar en una fase nova, marcada per la repressió i per l’extrema divisió política i partidista. I crec que ara, d’ençà de fa unes setmanes, comencem a entrar acceleradament en una fase nova, en la qual el desenllaç del pròxim procés electoral podria ser molt determinant però no definitiu.
Si del 2014 al 2017 vam viure un procés de creixement a partir de la unitat i la defensa de la unilateralitat i del 2017 al 2020 hem viscut un procés de resistència a la repressió i divisió política, tinc la sensació que a partir d’ara, i especialment a partir de les eleccions, entrarem en una fase d’aclariment, segurament accelerat, que serà molt important.
Perquè entre el 2017 i el 2020 no hem sabut veure –i faig autocrítica abans que ningú– que el somni que l’independentisme avançàs unit, un somni que era alimentat pels èxits de la fase anterior, era certament irreal. No hi ha gens de voluntat, en aquest aspecte. Però, a més, ens ha costat molt de veure, m’ha costat molt de veure, que allò que al principi identificàvem sobretot com un trencament partidista en realitat era una cosa molt més profunda. I ara ja és ben evident.
La diferència en la reacció al 155, optant per la presó o optant per l’exili, va dibuixar dues estratègies incompatibles entre si. Però com que hi havia gent dels dos partits grans en totes dues situacions es feia difícil de veure-ho. O potser calia temps. Temps perquè dins de cada partit la situació es decantàs de manera definitiva per les conseqüències de l’una opció o de l’altra. Resumint-ho molt, tot acaba centrant-se en la consideració que es té de què és Espanya. Per als uns la proclamació del 10 i el 27 de setembre simplement impedeix ja de considerar-nos-en part. Per als altres, amb allò no n’hi hagué prou i cal cercar encara, una altra vegada, alguna mena d’entesa.
Amb els anys, cada volta més de pressa, aquesta divisió estratègica original, més enllà de les paraules i els eslògans electorals, es va fent visible i es va agrupant entorn de les dues grans sigles del moviment, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. Aquest és el punt on som ara.
No és, doncs, que no hi haja llista única ni unitat electoral ni res d’això. És que tampoc hi ha, ni hi haurà, aquest succedani que es va crear com a justificació de la desbandada de Junts pel Sí i que en dèiem ‘unitat estratègica’. L’independentisme no pot construir cap unitat estratègica sobre la base de dues estratègies tan divergents. I no passa res, ni això ens hauria d’espantar de cap manera. Hi ha i hi haurà unitat tàctica, això sí. A curt termini es formaran governs independentistes si tàcticament convé als dos grans. O al tres, quatre, cinc, sis o set partits independentistes que trauen el cap. Però no podem aspirar seriosament a res més. Els camins són bifurcats, tant que no hi ha passeres.
Unitat tàctica, doncs. I vot per a decidir col·lectivament quina estratègia és la bona. I per això com més aclarides i ben dibuixades siguen les dues tàctiques principals millor, perquè al final els ciutadans podran votar amb més coneixement de causa i prioritzar o l’una o l’altra. Podrà decidir, en definitiva. I permetrà així, a partir de la seua decisió, avançar, cosa que aquests tres anys ha estat molt i molt difícil.
Ignore si amb aquestes eleccions n’hi haurà prou o si caldrà esperar-ne unes altres perquè una força política independentista, siga quina siga, es distancie prou de la resta. Se’n distancie prou per a poder posar en pràctica el seu projecte de manera legítima i sense discussions ni entrebancs dels altres. El procés avançarà, continua avançant, facen què facen els partits, sobretot per la creixent pressió judicial d’Europa i per l’esforç del carrer. Però és evident que ara cal aclarir si volem avançar cap a la república d’una manera o d’una altra –i això també vol dir, és clar, aclarir si en realitat es pot arribar a la república de totes dues maneres, per tots dos camins, o si tan sols hi ha una via i l’altra és, simplement, un error.
