Unitat popular vs. cesarisme

Diumenge passat, Oriol Junqueras va publicar a La Vanguardia un article que semblava una rèplica –així ho presentava el diari– del de Carles Puigdemont del diumenge anterior. Però era més que això: era, de fet, l’entrada en lliça sense pal·liatius, una mena de cartell personal per a guanyar el lideratge de l’independentisme de cara a les eleccions del 14-F. Sense explicitar-ho, Junqueras disputava a Puigdemont el paper de “cèsar” que, des de posicions distintes, i cadascú a la seva manera, volen representar anys a venir dins el moviment independentista. En l’article de Junqueras, per exemple, abunden els “hem estat”, “som”, “serem”, “vam”, “volem”, “creiem”… i  un definitiu i esclaridor “us proposo que caminem junts”. Una pretensió, per cert, que no és pas nova: el 2012, Artur Mas es va arrogar aquest rol cesarista transitant de president d’una autonomia a dipositari de la demanda d’independència del carrer, oferta per l’ANC a palau després de la diada d’aquell any, i reconvertida en frustrada reclamació fiscal a Madrid. Un rol que Mas va accentuar a partir de la consulta del 9-N, aprofitada, amb certa murrieria despòtica, per forçar ERC a incorporar-se al pacte electoral i estratègic finalment batejat Junts pel Sí. El bloc sorgit d’aquell pacte representava el gruix de les classes mitjanes del catalanisme central i centrat que, pesés a qui pesés, determinava –i encara determina, com remarca Junqueras– el curs de la política catalana i espanyola. La pretensió cesarista de Mas va ser tallada de soca-rel per la CUP, però encara n’hi ha que coven l’esperança d’apropiar-se l’espai vacant –l’article de Junqueras revela que ell n’és un dels aspirants; l’altre, òbviament, encara que no ho faci tan explícitament, seria Carles Puigdemont. (Deixo de banda, tot i que no em sembla una qüestió menor, els rèdits carismàtics que cada un d’ells pot extreure de la respectiva condició de pres i d’exiliat.)

El contingut de l’article de Junqueras revela la mítica que mou “universalment” tots els aspirants a la torxa cesarista, i que, sense tants escarafalls personalistes, és, també, la de Puigdemont. Diguem, de seguida, que en una societat el cesarisme és característic de situacions de fallida de les estructures de dominació enfront de la crisi de poder de les classes dirigents, i es presenta com un intermediari benèfic entre l’ordre i el desordre, la desunió i la unió, l’escepticisme i l’esperança –sempre, és clar, en benefici del poble. Però, en l’àmbit independentista, el cesarisme seria l’antídot contra el desordre derivat de la fallida enfront del poder espanyol, del desconcert que ha portat a la desmobilització popular i de la desunió per sostenir estratègicament una confrontació sostinguda amb l’estat. Però el cesarisme, que, socialment, vol fer de ciment per a recompondre la divisió al si de les classes dirigents, en el cas de l’independentisme vol reorganitzar la classe dirigent que abans-d’ahir era autonomista, ahir es va tornar independentista, i ara navega a la deriva, entre la integració en el neoautonomisme i la crida a la confrontació sistemàtica amb l’estat. Carles Puigdemont apel·la al catalanisme històric i Oriol Junqueras ho fa en nom d’un projecte que abraci tots els independentistes; en el disseny de Puigdemont, hi apareix un “moviment avalat per àmplies i creixents majories electorals”; en el de Junqueras, “una majoria política indiscutible, que s’expressi clarament en totes les eleccions”. Però, encara que tots dos posen com a testimoni la seva fe en el poble, l’absència clamorosa és que eviten analitzar les raons que van dur aquest poble a desistir del poder directe guanyat amb sang, suor i autoorganització fins a un 1-O que invoquen tant l’un com l’altre. Cap mot, doncs, sobre el motor que ha remogut les aigües estantisses de l’autonomisme (i menys mots encara sobre el paper que hauran de tenir, en un futur immediat, les institucions autonomistes): parlem del contrapoder guanyat a poc a poc per la gent al carrer des del llunyà febrer del 2006. Parlem de la posada en pràctica de la llibertat que s’anomena positiva, o sigui, la de projectar el nostre pla de vida i seguir-lo sense haver d’adoptar projectes aliens; el desig de l’individu de ser amo de si mateix; el desig que la vida pròpia i les decisions pròpies depenguin de nosaltres, no de forces externes, siguin quines siguin; el desig de ser instrument dels propis actes de voluntat, no pas de les dels altres; el desig de ser subjectes, no pas objectes; el desig de moure’ns per raons, per propòsits conscients, que són els nostres, no per causes que ens afecten, diguem-ne, des de fora; el desig de ser agents que decidim i que no decideixen per nosaltres, dirigits per nosaltres mateixos, i no manegats per la naturalesa exterior o per altra gent. El fracàs extrem d’aquest desig de poder propi s’ha traduït en la frustració de l’independentisme i la temptació de superar-la mitjançant intermediaris –els cèsars. Mireu, però, què callen, i sabreu què traginen, sota l’aparença d’una benèfica neutralitat.

La part més vulnerable de l’ambició cesarista és el seu pessimisme social, perquè –al marge de tiquets electorals i programes regeneradors–accepta la crisi com una mena de fatalitat, amb el seu cercle viciós de deute –que genera endeutament–, de dictadura de la tecnocràcia sobre la política –que genera populismes–, de frontera difusa entre interessos privats i bé comú –que genera corrupció– i de sacrifici dels vulnerables –que genera misèria, precarietat i humiliació. Tot allò que les classes populars castigades abans, durant i després de la pandèmia, ja no poden acceptar –l’anomenada “qüestió social”, una  nafra que cap dels compromesos amb el cesarisme interclassista, però bàsicament rendit a l’evidència de l’únic sistema acceptable per a ells, no vol –no pot– mirar als ulls. En el seu moment, la no entrada de la CUP en la llista unitària de Junts pel Sí era la representació de la pugna entre aquell cesarisme incipient de Mas –necessari perquè les classes mitjanes, mancades de lideratges forts, se sentissin segures– i el pluralisme de l’estructura social catalana. Una pugna que es va voler difuminar fent creure que, a pesar de tot, la CUP continuaria essent un puntal del pacte i, de retruc, un factor de desunió de les classes treballadores. En aquest punt, les classes mitjanes, representades per la llista unitària, van demostrar els seus límits analítics i les seves pors, tot considerant que la CUP podia ser utilitzada a conveniència pels actors polítics. Però la CUP era un espai de lluita, reflexió i organització de l’independentisme anticapitalista i no pas una llotja de transacció de poders ni una organització de professionals demanant tanda a les portes giratòries de les institucions: de fet, la CUP es va constituir en intel·lectual orgànic que va definir el procés entre el 2015 i el 2017 i en fibló tàctic que va menar a la celebració del referèndum de l’1-O. Això significava que podia –i pot– fer de emulgent entre els fets socials i els fets de consciència nacional, perquè no s’hi superposava –ni s’hi superposa–, sinó que procurava –i procura– lligar-los. Com tampoc no era un agent cristal·litzador de poder, a la manera de Podem respecte del 15-M, perquè no aspirava –ni aspira– a fer de delegació del poder, sinó que volia –i vol– ser estimuladora del poder des de baix. (Aquesta necessitat d’apoderament popular és un tret característic de la realitat catalana, perquè, a falta d’una educació procurada per un estat propi, les classes populars han hagut de fer-la pel seu compte, i a costa de deixar-hi la pell, amb tots els avantatges –autonomia respecte al pactisme amb l’estat espanyol– i els inconvenients –incapacitat per dirigir la construcció d’un estat propi.) Finalment, pel seu paper de frontissa entre la consciència nacional i la consciència social, la CUP podia ser propiciadora d’una articulació nova entre institucions i moviment. Sóc dels qui pensen –i ho vaig dir moltes vegades– que la CUP havia d’haver format part del govern de concentració abans de l’1-O i el manteniment de l’aposta contra l’estat, però què i qui hi havia a l’altre costat? Hi havia un personal polític que no coneixia bé la pulsió del moviment, que mirava de reüll el company de coalició, i que veia en la CUP una vespa que no el deixaria dormir tranquil.

I ara, tornem-hi, amb les especulacions sobre el paper de la CUP en el futur de les estructures del futur poder neoautonomista. No seré pas jo qui digui què cal fer o deixar de fer. De moment, l’embrió d’Unitat Popular que pot representar la candidatura encapçalada per Dolors Sabater ja és, en primer lloc, una posada en dubte de qualsevol temptació cesarista, tant dins del moviment –per controlar-ne la dinàmica– com sobre el cos social –per neutralitzar la lluita entre classes. En segon lloc, és un intent de soldadura entre la crisi perpètuament perpetuada i la recomposició social a partir de la defensa de la vida de tothom, i a la nació sencera; però, sobretot, pot ser un catalitzador de la recomposició política des de baix com a contrapès del neoautonomisme que ens amenaça. I, en  tercer lloc, és una esperança de crear una aliança de classes no feta des de dalt, sinó pastada en les arrels de la unitat entre alliberament nacional i alliberament social –Junqueras afirma que aquests eixos són indissociables, cosa que neguen, a bastament, les polítiques d’abans-d’ahir, amb els tripartits; les d’ahir, amb els últims governs de coalició independentista; i les de demà, amb la col·laboració a l’estabilitat de l’actual govern espanyol sota pretext de millorar la “redistribució”. Semblen ignorar que allò que es necessita, mínimament, tant a escala nacional com a escala social, és la “reapropiació”.

N’hi ha que es deuen preguntar: i què hauria de fer una candidatura d’Unitat Popular si obtenia, posem per cas, quinze escons? Ben fàcil, els respondria, jo, humilment: disputar la presidència als dos cèsars. I, potser, insistirien: per a què? I els respondria, jo, humilment: perquè, al marge de programes, personalismes i reconversions doctrinals, l’estructura social i nacional que tenim és la que és, i abona, tal com és, la necessitat que les classes mitjanes i treballadores es procurin un estat propi extraient l’energia de les seves contradiccions socials; contràriament, d’estat propi, no n’hi haurà.