La unitat, com i per a què?

1. L’altre dia, durant la rebuda als exiliats davant la seu d’Òmnium, vam tenir ocasió d’escoltar dues intervencions que, sense proposar-s’ho expressament, donaven una certa idea de la unitat estratègica de baixa intensitat que pretendria de forjar novament l’independentisme institucional. La primera intervenció venia a dir-nos que l’estat espanyol no és pas un monstre invencible, sinó que, com demostrarien la llei d’amnistia i el primer retorn d’exiliats, és vulnerable; per la seva banda, la segona intervenció negava cap dret a jutjar ningú en termes injuriosos (“botiflers”, “traïdors”) en pro de la unitat patriòtica i superant les distintes sensibilitats presents al si de l’independentisme. Totes dues intervencions s’alimentaven mútuament: si l’estat és vulnerable, això demostraria que la tàctica negociadora menada fins ahir mateix era correcta, i que cal continuar-la; i si cal oblidar greuges comparatius i posar-ho tot al mateix sac, això voldria dir que tots plegats ens haurem d’aplicar una “amnistia” interna, com si res no hagués passat, per poder tornar-hi.

2. Si deixem de costat l’afebliment, desànim i paràlisi de l’independentisme d’ençà de les eleccions autonòmiques del 2021, que han desembocat en la pèrdua de la majoria parlamentària, conservada fins i tot en plena aplicació del 155; i si deixem de costat que aquest afebliment, desànim i desmobilització de l’independentisme ha permès que l’estat espanyol continuï impunement amb la política bifront de fer veure que concedeix amb la mà esquerra allò que sap de cert que rebutjarà la mà dreta; i si deixem de costat que aquest afebliment, desànim i desmobilització permeten que una franja minoritària de l’independentisme institucional, al capdavant del govern en funcions, negociï amb el PSOE engrunes econòmiques, i amb el PSC la investidura d’un president espanyolista sense embuts, podem estar segurs que l’ordre potser podrà regnar al si d’una unitat independentista impostada, però que no ho farà sobre la tossuda realitat d’un país ocupat i en camí de ser anorreat com a nació.

3. La unitat de l’independentisme només es podrà recompondre amb una lluita antagònica, ferma i contínua amb l’estat espanyol. Els intents de mantenir una ficció negociadora, quan no es disposa de forces capaces d’imposar el poder propi, són, en el millor dels casos, mostres d’ingenuïtat i, en el pitjor, actes de supervivència particular, legítims, però que només reforcen el poder de l’estat espanyol. Ara com ara, aquesta lluita antagònica, ferma i contínua ha d’arrencar amb l’oposició a la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat; ha de continuar amb la mobilització al carrer per la Diada amb mitjans nous i propostes innovadores; i ha de tenir, en la repetició d’eleccions, l’oportunitat d’imposar un programa per a fer la independència que posi en ordre de combat el moviment independentista i capgiri el fals ordre autonòmic.

4. N’hi ha que potser esperen esdeveniments atzarosos per començar a moure’s; o que pensen que les ensopegades de l’estat espanyol obriran noves fissures, entre els seus aparells, sota la mirada d’Europa; fins i tot hi pot haver qui vegi en el retorn del president Puigdemont l’oportunitat d’afegir-se al carro de la legitimitat per aglutinar al seu voltant una nova força que, amb un programa propi, escombri els derelictes inservibles de l’aparell autonomista a mig naufragar. Tot plegat podria crear situacions dinàmiques, escenaris interessants i alternatives engrescadores, no en tinc dubte, però la sola cosa que avui pot moure i remoure la situació d’afebliment, desànim i paràlisi seria una nova empenta massiva sota el control i el guiatge de les entitats compromeses amb el carrer. Encara disposem d’uns quants dies per a provar-ho.

P.S. Dissabte, al carrer, érem uns cinc mil ben comptats, Marta Rojals.