02.09.2019 - 21:50
|
Actualització: 03.09.2019 - 10:42
Ahir, entre les nou i les deu del matí, de sobte i de la manera més simple, la unitat de l’independentisme es va fer visible, més enllà de les nombroses diferències entre els diversos sectors, que és evident –i raonable– que persisteixen i persistiran. Me’n va alertar una piulada de la secretària general d’Esquerra Republicana, Marta Rovira, que va ser resposta immediatament per Mireia Boya i per Carles Puigdemont. I per Oriol Junqueras. I, a partir d’ací, per un gruix més que notable i creixent de persones i organitzacions, clarament representatives de tot el ventall independentista. No van mancar-hi veus crítiques, de gent escamnada per tot allò que ha passat fins ara. Ho entenc perfectament. Ja no es pot demanar fe després de tot això que ha passat. Si de cas, el pas dels dies, de les setmanes, ja ens indicarà l’abast d’aquesta maniobra del Tsunami Democràtic. De mica en mica, comprovarem si per aquí es pot refer tot allò que durant dos anys s’ha anat esmicolant.
Ara com ara, poca cosa més en sabem, a banda el que explica la web i la sensació bastant generalitzada de satisfacció que ha deixat la sorpresa. És evident, en vista dels missatges i les explicacions, dels vídeos, de tot plegat, que parlem de la resposta organitzada a la sentència, però no d’això i prou. I, d’entrada, tot indica molt clarament que no és pas una cosa improvisada. Segurament, a la reunió del cap de setmana de Ginebra se’n va parlar, segur, però el disseny, la presentació, les idees que hi ha al darrere del concepte meteorològicament polític, no s’improvisen un diumenge. I això obliga a pensar en un pla elaborat i pactat, segurament durant molt de temps. Que anava fent camí mentre en públic les batusses no cessaven.
I a parer meu aquest és el missatge immediat a retenir. Fa molt de temps, massa, que l’independentisme ha projectat la imatge d’estar tremendament renyit i amb posicions contradictòries, una imatge que ha fet somniar a l’unionisme que ens tenia derrotats. És evident que, a cada casa, alguns peons s’han dedicat a escampar i engrandir un debat tòxic i intencionat sobre l’estratègia a seguir o sobre què és i no és anar units, fins i tot sobre qui és independentista i qui no. Però mentre això passava –i, segons que intuïm, apartats dels focus–, hi ha qui ha sabut sumar i agrupar, convèncer i posar d’acord. No sabem si en un programa de reacció a la sentència i prou; o bé si aquestes onades portaran a onades més grans. Però, ara com ara, és prou i és molt. Només cal veure el nerviosisme amb què ha reaccionat l’unionisme, quan ha comprovat que les seues fantasies, mentals o publicades, no són sinó fantasies.
