L’unionisme, desconcertat, fuig

Començant pel final, impresentable, plantar la rojigualda, és difícil per no dir impossible entendre res. O són incopetents a més no poder, en tots els camps, o directament els hi repantinfla tot, i no es preparen per a res. Amb yo soy español….sembla que en tenen prou.
Pel què fa sl seu panorama, és desolador, incert també, però insegur, feble, i decadent.
Estem assistint a la decadència de”castella” permeteu-me, però sempre ha set ella. Costarà potser més del què voldríem, però no té cura. És terminal, i nosaltres tenim una salut de ferro.
Cada vegada falta menys…
El gran vslor que vol Cs a Espanya es una pallassa diabòlica que fa actuacions penoses, i de mala persona…
Quien a hierro msta a hierro termina. Inés
Visca la república Catalana

La capacitat de fer el ridícul, i no obstant això, no posar-se vermell, amagant la pròpia incompetència amb l’ajut dels mitjans de comunciació afins, o en alguns casos, decorant la ignorància amb paraules buides, és un recurs antic, repetit, que només vaticina més submissió de la classe que aplaudeix dita ignorància, en mans de la minoria que ja li va bé el servilisme general.
Si la majoria no és exigent, la minoria se n’aprofita.
Quina paradoxa! arreu la classe baixa, mitjana és majoria ; els individus que obeeixen, són la majoria; els electors són majoria.
La classe dirigent és minoria; els individus que manen, són minoria; els elegits són minoria. Tot i això, aquesta minoria s’encarrega d’adormir la consciència dels seus conciutadans perquè continuïn movent-se en la conformitat, en la submissió.
Si alguna vegada aquesta majoria s’organitza per qüestionar-ho, bé apliquen la fúria repressora, bé compren/ el lideratge crític.
Si repassem la història, no ha canviat res substancialment en els darrers dos mil·linis. Per posar un exemple, des d’Espartac, fins Assange, la repressió és implacable. La compra de voluntats també es repeteix, des dels col·laboradors ibèrics amb els romans, fins avui en dia. M’hi ha fet pensar l’article d’en Barnils sobre Coscubiela i Álvarez.
Quina llàstima quan l’esquerra progressista fracassa, es ven. Quin mal fa en sembrar conseqüent malfiança, la desmobilització, i finalment l’auge de la dreta reaccionària.

Amb l’escarni de Sanchez a Machado veurem si a espanya encara queda algun república digne, per cantar-li les quaranta. Però em temo que no.
Els socialistes a més de la ideologia han perdut la vergonya i com que veuen que les mentides i l’estanquera venen molt dons també s’hi apunten.
Ara, a la fracassada de l’Arrimadas sembla que se l’hagin tret del damunt a Catalunya. M’hi jugaria alguna cosa que el Valls, tant senyor ell, hi ha tingut quelcom a veure.

Estem davant d’una crisi d’estat molt seriosa i profunda que no és l’única ni serà l’última al club d’estats de la UE; allò que si que és possible és que Catalunya – i també la nació catalana completa- sigui a hores d’ara el laboratori polític més important d’Europa. Com em sembla recordar que diu el Secretari de la Intersindical-CSC el “No pasarán” passa per Catalunya. com va esdevenir igualment el 6 d’octubre de 1934; si llegim atentament i sense els adoctrinaments que han anat afegint les interpretacions més tendencioses i perverses dels espanyols tant de dretes com d’esquerres tant espanyols de Catalunya o com de qualsevol altre lloc de les Espanyes, la proclama del president Companys aquell 1934, comprendrem que va ser la primera crida d’alerta antifeixista davant l’allau de nazisme i mussolinisme que s’acostava i que ningú de les potències europees benpensants estava interessat a veure i a combatre. També ara el moviment independentista català conté per si mateix una dosi molt alta d’ antifeixisme i antitotalitarisme i alguna cosa d’això oloren les rates polítiques fracassades, que com les empreses de lBex-35 fugen buscant
un millor clima i més bon formatge al cor de l’Espanya “constitucional”; a la cap de l’oposició només cal desitjar-li bon vent i barca nova.

No se si l’independentisme creix o no. No veig que tinguem una articulació millor que fa uns mesos, ni crec que haguem aconseguit eixamplar la base. Veurem en pocs mesos si seguim o no mobilitzats electoralment, perquè a les eleccions hem de comptar amb força més gent que les manifestacions, per grosses que siguin. Vull creure que sí.

El que no crec és que l’unionisme estigui desconcertat ni que estiguin fugint llur líderes.

És tan senzill com que llur pla per Catalunya és el cop de garrot i punt. I més amb VOX.

Que aquí no treuran prou vots per ajudar a governar a Espanya ? Ja ho saben. Saben que tenen 2 milions de ciutadans en contra que, si no aconsegueixen que s’abstinguin, els donaran una minoria tirant a minsa a qualsevol elecció (bé a qualsevol, no: ja veureu quants alcaldes C’s o PSC+C’s surten al cinturó de Barcelona).

Ho compensaran amb els vots anticatalans d’Almeria o Santander, per posar un exemple. Ja fa anys que el model “per governar a Espanya cal guanyar Catalunya” s’ha acabat. Ara per governar Espanya n’hi ha prou amb sembrar prou odi anticatalà arreu d’Espanya i en mobilitzar-los contra nosaltres. Tàctiques nazis. Veureu quants cops surt Catalunya durant totes els campanyes electorals i quants cops els problemes reals d’Espanya. I funciona, tu !!

Arrimadas va on creu que té la possibilitat de seguir endavant en la política que realment l’importa, és a dir, la d’Espanya, no la de Catalunya. De debò algú creu que li ha importat mai governar la que per ella és una autonomia minvada plena de ciutadans indepes que li fan mig fàstic ?

A Catalunya, si C’s o PSC posen una cabra, els seus la voten, perquè la majoria de ciutadans que els dóna suport està corcada per l’odi a l’altra banda (cosa que és, per mi, terrible i que no ens albira un bon futur com a societat) i per tant és igual qui posin aquí.

Aquest és llur càlcul. Cal dir també que l’Arrimadas té uns bons recanvis: l’inefable Carrizosa, o l’estupenda Roldan faran de hooligans tan bé com ella.

Mai, mai, mai, hem de subestimar l’enemic. Encara que ens faci ràbia saber que poden estar guanyant. Per assolir un objectiu primer cal tenir clar on som. Sense això errem el diagnòstic. I ja fa masses segles que ens equivoquem. No ens ho podem permetre gaire més.

C’s té un vot molt volàtil a Catalunya. Només cal veure com fluctuen els seus nombres a les eleccions al Parlament, les municipals o les generals espanyoles. Els millors resultats els han tret a les eleccions del 21D, i suposo que la marxa d’Arrimadas a Madrid va per aquí. Crec que ho llegeixen malament i es fotran una hòstia considerable el 28A. Des del nostre petit 20% de la pell de brau, de moment només podem aspirar a seguir fent ingovernable Espanya fins que s’avinguin o es vegin forçats a seure a negociar.
La situació de tot plegat la va plasmar magistralment a les acaballes del segle XVIII el pintor aragonès Francisco de Goya en el caprici “El son de la raó produeix monstres”. Ara a Espanya hi ha molta gent dormint…

D’ acord amb l’ editorial i Blanca Serra. Afegir que tot i que tinc clarissim que creixem, em fan por les crides dés d’ alguns sectors de l’ independentisme a no votar. Hem de demostrar la nostra força en vots a tots aquells europeus que ténen ganes de donar-nos un suport més explícit, però que necessiten legitimar-lo amb una dada sobre la taula. Com que el referèndum no va ser reconegut com un referèndum vàlid pels observadors internacionals ja qué es van requisar moltes urnes i no es van poder comptar tots els vots, ens demanen que els demostrem que arribem al 50% a qualsevol dels comicis que vénen. És el que es troben cada día els que internacionalitzen la causa. I té sentit dés del seu punt de vista. Si han d’ afrontar un conflicte diplomàtic i polític amb Espanya, han de tenir quelcom ón agafar-se que sigui incontestable. I de moment, no tenim més força que la raó, la capacitat de movilització i el vot.
Tots volem Unitat, i si es presenta la Crida o bé una reedición de Juntxcat a les generals, tindrà molts suports, pel que llegeixo i escoltó arreu. Però sigui com sigui, hem de sortir tots i votar independència. Sempre és més útil dir ” estic aquí”, que una abstenció que serà llegida com una abstenció unionista tant per l’ espanyolada, com per tota aquella Europa q prega perquè ” el problema català” acabi d’ una vegada i es vagin tancant fronts oberts que amanacen i fan trontollar els xiringuitos que les èlits malden per preservar amb tanta energía. No ens fem trets al peu si no sabem què en farem de foradar-nos-el.

D’aquests editorials per insuflar optimisme. Val.
Realment patètic el numeret de l’Arrimades. Ahir a CatalunyaRàdio el seu company de partit Cañas no sabia com justificar-ho… i va acabar posant d’excusa Puigdemont!!! Ja ja ja, es veia ben clar que per a ell també era un numeret.

Que l’independentisme creix, Vicent, és quelcom que “percebs” o que “saps”. Si és lo segon estaria molt bé respaldar-ho amb dades.

Tenc moltes ganes de tornar a escoltar Cuixart i Forcadell, dues grans veus injustament silenciades.

I quant al rei Felip i el seu discurs, li aplicaria allò tan castellà de “dime de que presumes y te diré de que careces”.

Bon dilluns a tothom !

Algunes aportacions són molt interessants, especialment la de B. Serra.
Jo sóc d’aquells que es plantegen si és més efectiu votar o fer una abstenció conscient. Per descomptat, el que no faré és votar els ex-independentistes. Em queda l’opció de la CUP, com a reprovació dels altres, no tant pel que fan ells.
Això pel que fa a conteses electorals en aquest sistema pseudodemocràtic o de democràcia burgesa, com en dèiem abans els militants d’esquerra.
Pel que fa al procés sobiranista, tinc clar que cal continuar la guerra de desgast pacífica, i que hem de preparar accions de desobediència civil organitzada i efectiva. És l’únic camí, com sap tothom. Els primers a saber-ho són els unionistes, és clar.

Potser estan una mica desconcertats però tenen molt clar que “els dirigents independentistes han comès EL PEOR DE LOS DELITOS POSIBLES i lo pagaran muy caro. No se escaparan de ésta” [Aznar dixit fa uns dies].
Canviaran l’estrategia i prou: Estan disposats a tot per demostrar a Europa que vam despreciar la Constitució.. cosa molt greu per Merkel o Macron o la majoria de mandataris mundials.

Els presos només es podran escapar del càstig si poden demostrar que la constitució és il·legítima per franquista i militar.

No minus valorem el contrincant. El que pot semblar una fugida pot ser només passos convenients davant de l’eliminació de l’autonomia. Si el triplet d’extrema dreta guanya les eleccions castellanes el primer que faran és eliminar sine die l’autonomia de Catalunya. No només ho porten al programa, sinó que el PSOE els donarà suport com ha vingut fent fins ara. El 155 des l’any passat ho admet tot. Sense autonomia no hi ha parlament i sense parlament no hi ha sous de parlamentaris. El que ens sembla una fugida pot ser simplement la recol·locació dels càrrecs avançant-se a la pèrdua de sou i feina.

Els qui parlen d’eliminar l’autonomia no se si tenen clar que no es constitucional. El 155 va prendre el control del govern, no pas eliminar el Parlament. Tot i amb això, encara no s’hi ha pronunciat el TC, tot i que no ho confio gens.

Els qui diuen de no anar a votar si no s’hi presenta la CUP han de saber que Catalunya tindrà els mateixos diputats al Congrés, tant si els independentistes votem com si no. Per tant, estaran regalant la cadira a Cs, PP i PSC. En tot cas, que demanin una llista de diputats independentistes insubmissos, però no pas no anar a votar.

Llegint l’editorial d’avui i generalment en tots els articles, veig que quan parlem de l’unionisme, ho fem sobre els seus líders i quan parlem del moviment independentista, ho fem sobre la voluntat popular. Si be aquesta és la manera correcte d’enfocar les coses, perque ambdós pensaments funcionen així, el fet de no parlar mai dels votants aporellistes, o 155ístes, anticatalanistes per definició, com perque no s’ofenguin, que tots sabem que son molt sensibles (parlo dels colons residents aquí, els d’Espanya ja s’ho faran) i passar de puntetes molts cops sobre els nostres líders, com perque no es trenqui el vincle, també és tancar una mica el camp de visió de les coses, no? Per molt incòmode que resulti parlar-ne, sempre és millor fer-ho.
Si els candidats unionistes marxen sense arrossegar uns quants dels seus votants (que no sembla), soportarem uns altres amb les mateixes fotos, mateixos twits, que continuaran repetint els seus seguidors com un mantra, amb els mateixos raonaments, irònicament parlant. Aquest és un problema que haurem d’abordar en un futur, la massa crítica de votants espanyolistes. Per incòmode que resulti.
I els nostres? No volen entendre alguns que l’unitat és la força? Lamentable, però és el que tenim avui. Desde el convenciment de que haig de votar sí o sí, digueu-me, com ex votant d’erc, amb èmfasi a la ex, que mai he votat per l’espai convergent ni post ni res (el President legítim és un altre cosa) i la meitat de les cup, que té més veu, no m’agrada, qué haig de fer? No tenim massa temps, però no podríem incomodar-los fent tota la pressió que poguem per, o be tenir una nova opció potent de país, o bé unir el que lamentablement tenim?

Vicent fantàstic article, d’una anàlisis acurada, personal l’he llegit amb goig, i gaudint-ne m’ha esperonat l’ànim que tinc tostemps amatent. Les tasques de tots catalans/es, brillant d’anys que estem lluitant per l’alliberament social i nacional mencionant alguns punts que han estructurat una feina positiva, doncs, Vilaweb la seva constant encert, amb l’experiència d’un magnífic membre del PSAN, els polítics empresonats/es., per la perenne tirania espanyola, fan des de la seva feixuga situació feina per vèncer, els que estan el govern, amb molt poques atribucions tots correctes, Els a l’exili una feina primordial seguint el mandat del poble, i tota la ciutadania, vibrant a cada actuació al carrer i on fan manifestacions.Vèncer és una urgència pel benestar de tothom, per recuperar els rets i Constitucions destruïdes cremades de segles per els ogres protonazis que han estat el bressol de totes els assassins com Hitler, inspirats en la inquisició i totes les maldats de de la cruel guerra que han fet contra Catalunya i confederació en molta freqüència, per mantenir els profitosos ,fruits econòmics de les colònies.

Preocupada pels suposats problemes d’autocrítica dels independentistes, i el paràlisi dels seus líders, fa temps que penso en l’ús de tàctiques de guerra tipus “canvi de règim”, “shock and awe” “dominació rapida” etc. entorpit per hostatges, pels fets de l’1-O i associats, amb tot el bagatge que te per una societat. En aquest context, crec que possiblement, els unionistes es troben en dificultats per la resistència inesperada, i per això de moment desconcertats. No durarà gaire, suposo, després de les eleccions ja veurem el grau de violència elegit. O sigui, les paraules “guerra bruta” no són només metafòriques. Infravalorem la gravitat de la situació?

M’ha sobtat, per exemple, sentir en la boca de Sáentz de Santamaría, una referència a la decapitació del moviment, una cita directe de Sun Tzu, el filòsof clàssic de les tàctiques de guerra. Amb l’evident incompetència lingüística que pateix, no puc dir res més, per això faig referència al text següent (anglès), que diu moltes coses interessants. http://www.au.af.mil/au/awc/awcgate/ndu/shocknawe/ch2.html

Un cop assumit que s’ha de votar, i un cop assumit que no s’ha de votar erc o qualsevol altre partit que no vulgui l’unitat (és a dir, tampoc la CUP), o es formen Candidatures unitàries ràpid o només tenim la Crida.
A tots els que tenen problemes perque estan encara imbuits de la propaganda d’ERC que parla de la Crida com si fossin ex-convergents (ai mare! que no ho veieu que és propaganda?), jo diria que escoltessiu el que diu i el que demana el nostre President legitim, l’únic que està treballant per la Republica Catalana.
I ho torno a dir, ell és l’únic que hi treballa i que hi creu. Jo no tinc cap dubte. Cap ni un.
ERC ens ha trait i també la CUP d’aquests ultims dos anys. Com enyoro en David Fernandez! …malgrat que, actualment, ell tampoc podria imposar cap altra linia respecte a la que estan marcant ara els grans milhomes de la CUP. Els que instiguen a actuar i després s’en van a la rereguarda per criticar els de la primera linia, que reben cops per totes bandes.

Segueixo llegint amb preocupació algunes crides de desencantats a no votar degut a la manca d’una candidatura unitària de País.
Haig d’entendre que són desencantats i no fonamentalistes d’ERC que intenten minvar els independentistes que no siguin de la seva corda.

CAL VOTAR, no fer-ho és deixar pas al naZionalisme espanyol, això cal tenir-lo molt clar.
I si malgrat el que la majoria desitgem, no es produeix una candidatura unitària de País, pel desmarque de Junqueras, cal tenir clar que NO serà a ERC a qui hem de votar.

Diu en R. Resina: “Els totalitarismes del segle XX esgrimien un pretext científic (…) Eren les lleis de la història que dictaven el veredicte contra els enemics de classe (…) La falsa objectivitat d’aquelles teories era la disfressa d’un poder que es dotava així de l’absolutisme de les realitats inqüestionables. Avui la superstició no és cientista ni historicista, sinó jurídica. La Llei, amb majúscules, hipostatitzada i abstreta de la relativitat de la política i de les lluites socials, no és res més que una metàfora del poder. Equiparar-la axiomàticament amb la justícia no té cap més fi que descoratjar els qui pretenen qüestionar la legitimitat d’unes lleis concretes(…) Tanmateix, per l’estat idòlatra, la Llei no respon a la voluntat de la ciutadania, sinó que aquesta és cridada a respondre davant la Llei. Així és com el poder, prenent-la de les mans del poble, aspira a eternitzar-se fora de la història, com un fet transcendent”. Per tot això l’article de l’editorial d’avui no és optimista i prou. Recull aquesta lluita desesperada per fer que un model de poder segueixi dempeus i viu, quan està fora de lloc. Està fora de lloc per com aprofita un moment de tensió, per entre “ río revuelto, ganancia de pescadores”. No caiem en témer aquesta apel·lació a la dictadura al qual tant ens conviden. És tant teatre que no pot ser-ho més. I davant tot teatre, el més sensat sempre resulta ser deixar que la funció acabi, i els llums obrin la claror. I sí, l’independentisme sap esperar que la funció s’acabi. I sí, sap mantenir el pols dels seus dirigents, i del seu poble. Un gran valor pel món que ve, un poble que sap mantenir el pols.