Duel de clubs rojos a Berlín

Quan es parla de futbol i política, és inevitable d’anar a parar al cas del FC Sankt Pauli. És un club modest, fundat l’any 1910 i molt lligat al barri més alternatiu de la ciutat d’Hamburg. A Sankt Pauli no tan sols hi ha el barri vermell, les prostitutes i els cabarets, sinó que ha estat un dels epicentres del moviment de l’esquerra revolucionària alemanya des del temps de la RAF i també del moviment okupa. És allà on hi ha l’estadi Millerntor, feu del club de la calavera, un dels pocs –si no l’únic– que en els seus estatuts es declara antifeixista, antiracista i contrari a qualsevol discriminació. La història del club és perfectament explicada en català al llibre Sankt Pauli – un altre futbol és possible (Tigre de Paper), de Carles Viñas i Natxo Parra. No hi apareix, perquè és molt recent, el suport generalitzat a Israel i condemna a Hamàs del club i dels seguidors, que ha desconcertat alguns dels milers de seguidors que té escampats pel món, incloent-hi el Fanclub Catalunya, que va decidir plegar veles.

Menys coneguda és la història de la Union Berlin, que té alguns paral·lelismes amb el club d’Hamburg. Fundat a la capital d’Alemanya quatre anys abans, el 1906, era l’equip de futbol dels treballadors del metall de la zona, el barri de Köpenick, que en l’època del mur va quedar a l’Alemanya oriental. No tenen un perfil polític tan marcat com el Sankt Pauli, però sí una llarga tradició obrera i esquerranosa. Els socis berlinesos, per exemple, van obligar el seu club a rescindir el contracte amb uns lucratius patrocinadors perquè tenien unes llunyanes connexions amb l’extrema dreta. A Hamburg els socis van obligar a retirar els anuncis sexistes de la graderia per respecte al gran nombre de dones que assisteixen als partits, el percentatge més gran d’Alemanya.

Més semblances. Tots dos són els segons equips de la ciutat, els més petits i humils. Els equips més poderosos són el Hertha Berlin i el Hamburger SV. Curiosament, però, ironies de la vida, enguany els dos clubs poderosos juguen a la segona divisió i els dos equips petits planten cara a Bayern de Munic, Leverkusen i Dortmund a la divisió d’honor. El Sankt Pauli ha pujat aquesta temporada i la Union Berlin s’hi ha mantingut després de patir fins al darrer minut la temporada passada. Tots dos clubs tenen lligams amb la música també. L’himne de l’Union Berlin el va enregistrar la gran Nina Hagen i és un d’aquests himnes que posa la pell de gallina quan tot l’estadi el canta a ple pulmó. Per una altra banda, el Sankt Pauli comença els seus partits amb “Hell’s Bells” d’AC/DC i celebra els gols amb una cançó de Blur, a banda que molts grups de música han mostrat públicament el suport al club.

Acostumat a jugar a divisions inferiors, la Union Berlin va fer història la temporada 2018-2019 quan va pujar a primera. Paradoxalment, per a un equip amb poc pressupost, un ascens també pot ser problemàtic. L’estadi, preciós, situat enmig d’un bosc, no complia cap de les condicions necessàries ni de seguretat exigibles a un equip de primera. Aleshores el club va fer una crida als socis i durant tot un estiu un exèrcit de fusters, soldadors, paletes i més proletaris va fer feina de franc per deixar l’estadi a punt. Al Sankt Pauli també li va arribar una gran crisi econòmica a final dels anys setanta, arran de l’ascens a segona divisió. Ells també se’n van sortir gràcies a una gran campanya popular i la implicació de socis i seguidors.

Després d’aquesta llarga introducció, arriba l’hora del partit. Va ser divendres passat, a Berlín. Fa bon temps i la majoria dels 22.000 assistents hi arriben amb transport públic, molts altres amb bicicleta. Al metro es veuen samarretes amb la calavera i vermelles de la Union Berlin convivint sense problemes. Durant una època es va voler forçar l’amistat entre totes dues afeccions. Quan el 2004 el Sankt Pauli va jugar un partit benèfic amb la Union Berlin per ajudar a recaptar fons perquè els berlinesos poguessin pagar la llicència fins i tot es va parlar de germans de sang, aprofitant que la campanya que van posar en marxa simulava una campanya de demanda de donacions de sang. Però no. Les dues afeccions es respecten mútuament i en general no s’agredeixen, però tampoc no beuen cervesa plegades.

Una de les coses que impressiona de l’estadi An der Alten Försterei, que es pot traduir per ‘antic guardabosc’, és el volum, passió i durada dels càntics. Durant el partit, són molt rars els moments de silenci. Quan una afecció fa una pausa per agafar forces, l’altra li agafa el relleu. Quan la Union Berlin fa el primer i únic gol del vespre, l’estadi esclata. Tot i que òbviament hi ha un gran marcador electrònic, a una cantonada es conserva l’antic marcador de fusta i l’encarregat canvia manualment el número 0 per un 1 a la casella de l’equip local. Quan s’acaba el partit, el públic no se’n va tot d’una i certament no ho fa abans que acabi el partit. Es queden una estona a saludar els jugadors –com també passa als partits del Barça femení– i si és el cas celebrar-ho amb una darrera cervesa.