La Unió Europea, entre l’ambició i la involució democràtica

Una de les raons que Catalunya no pugui esperar cap empatia de la Unió Europea és l’estructura d’aquesta comunitat. No és una qüestió d’intel·ligència ni d’afectes humans sinó de lògica institucional. La carta de presentació estatal és condició de pertinença i, per tant, de reconeixement. Res no hi fa la mida ni la riquesa ni la personalitat històrica ni el nombre d’habitants de l’entitat nacional –per això països minúsculs com Malta o Luxemburg hi estan representats i voten com els grans; allò que compta és el petit detall, tan eteri com poc científic, que ningú dubti que aquestes entitats tenen unes característiques que permeten inserir-les en la categoria “estat”. No vull pas dir que les característiques siguin objectivament constatables, car en aquest cas Catalunya en presenta de tan evidents o més que alguns dels estats de la Unió Europea, o que són en camí d’entrar-hi. Vull dir que han de ser-ho subjectivament, que ha de prevaler la voluntat de reconèixer-les. Allò que compta de debò és que no les posin en dubte la majoria d’altres estats. Aquesta condició fa que un estat de formació recent i encara exterior a la Unió Europea, com Sèrbia, o fins i tot un de negat per més d’un estat membre, com Kossove, sigui més a prop de l’admissió que no pas un país que ja hi és de facto però sense capacitat representativa. Un país pot esdevenir un estat en la mesura que convingui a uns altres o, com a mínim, que no el percebin com una minva pels seus interessos.

Actualment aquesta condició es regira contra Catalunya, perquè una altra raó de la insensibilitat europea envers el seu drama és la doctrina de prioritzar l’estabilitat dels estats i garantir la immobilitat de les fronteres. Aquesta doctrina resulta irònica en un context de teòrica supressió de les fronteres interiors i de projectada integració dels estats fins a tornar-los residuals.

És clar que la integració s’aconseguiria més efectivament amb la dissolució dels estats dintre d’una sobirania europea. També és evident que la descomposició dels estats plurinacionals en les entitats nacionals subjacents, que estarien representades en una federació europea, és la millor fórmula per a conformar uns Estats Units d’Europa amb representació popular i territorial equilibrada. La coexistència dels pobles se’n beneficiaria perquè es desactivarien les tensions que genera el centralisme en alguns estats actuals, fins i tot en alguns de genuïnament federals com Alemanya, on la cursa per la candidatura de la Unió a la cancelleria ha destapat la tensió històrica entre la CDU majoritària i la CSU bàvara, com ho féu en una altra època la candidatura del partit reformista de Miquel Roca, una mena d’UDC catalana, a les eleccions espanyoles.

Les possibilitats de la Unió Europea de durar i esdevenir una potència política no demanen reforçar l’actual model burocràtic ni la caòtica confrontació entre la Unió i les sobiranies estatals, posada en evidència per la congelació dels fons europeus d’emergència per la pandèmia mentre el tribunal de Karlsruhe decideix sobre la seva constitucionalitat en clau alemanya. El futur de la Unió Europea requereix més aviat generar una sobirania compartida i una autoritat no identificable amb cap de les nacions subsidiàries.

Que la feblesa dels estats sigui causa de moltes guerres contemporànies, idea defensada per Philippe Delmas quan la Unió Europea a penes començava a caminar, no és del tot erroni. Al passat recent hi havia les guerres dels Balcans i els conflictes a l’Orient Mitjà o en estats africans fallits. Però la tesi que l’estabilitat, és a dir, la conservació dels drets adquirits dels estats actuals, passa davant els drets humans i l’extensió de la democràcia, que Delmas qualificava d’utopia perillosa, demostra la corrupció de les idees matriu del republicanisme francès en un nacionalisme de perfil estretament jacobí.

Amb una idea desmesurada i força ridícula del pes polític de França, aquella tesi pretesament realista ignorava que una de les principals causes d’inestabilitat és precisament l’abús dels drets humans per part d’alguns estats i que la seguretat que els ciutadans reclamen de l’estat no és sols la protecció davant l’agressió exterior sinó sovint encara més, garanties de no ser agredits a l’interior per l’estat mateix. Aital agressió, en forma de discriminació o de franca violència per qui n’exerceix el monopoli, és la principal causa d’inestabilitat dels estats i de les guerres civils. O, si les forces són molt desiguals, és causa de la subjecció de la minoria per la majoria, o de la majoria per la minoria quan l’elit deté fermament el poder, com fou el cas a Sud-àfrica durant l’apartheid.

A Delmas li semblava hipòcrita que països com Malta gaudissin del mateix dret de vot a la Unió Europea que països com França, els quals, una vegada acomplert el ritual igualitari, eren els que de veritat decidien l’agenda de la Unió. Alhora no tenia cap inconvenient, ni sentit del ridícul, de pretendre que una potència obsoleta com França –víctima de la il·lusió de ser encara una gran potència pel fet de disposar inútilment de la bomba atòmica– pogués exigir l’equiparació amb els Estats Units d’una Unió Europea que llavors existia més com a projecte que com a realitat política. I en nom de què ho exigia? Doncs ni més ni menys que de la integració de l’Europa Central, com si aquesta àrea geopolítica, eufemisme del nucli dur franco-alemany de la Unió Europea, hagués de ser una prioritat ja no europea sinó dels Estats Units.

La inconsistència entre reclamar una associació paritària entre els Estats Units i la Unió Europea, d’una banda, i defensar una relació jerarquitzada dels estats associats dintre de la Unió, d’una altra, no demostra pas una comprensió més realista de les relacions de força que defensar una relació més equitativa en el si de la Unió. L’equitat no pas entre estats sinó entre ciutadans, que a la llarga podria estabilitzar l’esmunyedissa identitat europea més que no pas la llunyana equiparació transatlàntica, arribarà –si arriba– multiplicant el nombre d’estats fins on calgui per aconseguir un model tan integrat com el dels Estats Units, on la diferència de mida i de capacitat econòmica entre, per exemple, Delaware i Califòrnia ni és causa de fricció ni sacseja els fonaments de l’estat.

La Unió Europea és molt lluny de superar el biaix històric en favor dels estats grans, i oblidant-se dels rius de sang que aquests estats han fet córrer fins a adquirir les fronteres actuals, creuen que immobilitzar-les eternament és un amulet contra la guerra. Per això resten cecs a la possibilitat que modificar-les democràticament per acomodar les realitats interiors contribueixi a estabilitzar el continent en un novus ordo seclorum que elimini les raons dels conflictes actuals i eviti ruptures doloroses.

La conclusió a la qual condueix la visió jacobina de la Unió Europea és la mateixa a què ha arribat Espanya quan s’ha vist interpel·lada per un nacionalisme de formes exquisidament democràtiques. Si l’exercici del vot posa en perill la integritat de l’estat, l’estat es defensa asseient el vot al banc dels acusats i acusant els drets universals de ser una deu de violència. Com escrivia Delmas sense cap rubor l’any 1995: “El nostre objectiu ha de ser l’estabilitat i no pas la democràcia.” Aquest graduat de l’Escola Nacional d’Administració, antic conseller del Ministeri de Finances francès i vice-president d’Airbus, era tot un precursor.