El fracàs afganès i la flaquesa sistemàtica de la diplomàcia europea

El 8 de juny passat, Josep Borrell, cap de la diplomàcia europea, va dir: “Tant el govern afganès com els talibans han de tenir clar que el nostre suport polític i financer continuarà condicionat al compliment dels drets humans i la qualitat democràtica del país.” La inversió estrangera a l’Afganistan, d’ençà que les tropes nord-americanes van expulsar-ne els talibans, el desembre del 2001, ha estat profusa. Durant vint anys, els Estats Units, al capdavant de tot, hi han destinat 1.920 bilions d’euros. Però també la Unió Europea, que –tal com deia Borrell– hi ha enviat més de 3.500 milions d’euros i “recursos importants de capital polític”, a més de perdre-hi “una gran quantitat de vides” de soldats.

L’argument de la inversió era de “reconstruir el país“, segons el terme que encara avui empren als Estats Units. O bé: “Apuntalar l’estabilitat i el desenvolupament del país”, en mots de Borrell. Aquesta ha estat la narrativa, tots aquests anys: Occident maldava per alçar dret l’Afganistan a còpia suposadament de carreteres, grans infrastructures, l’entrenament de policies i militars oficials, l’establiment d’un govern electe, l’estructuració d’un estat de dret, la formació de funcionaris, l’enfortiment dels serveis públics i el disseny d’una política econòmica pública ben calculada. Però aquest procés de pretesa reconstrucció ha estat fallit sistemàticament. Per deixadesa i negligència, entre més obstacles, res d’això no ha anat endavant.

El fracàs estrepitós de la reconstrucció

Cap prova més eloqüent que els vint anys de provar de “reconstruir l’Afganistan” han estat un fracàs que la celeritat amb què s’han desintegrat el govern i l’exèrcit afganesos, amb el suport dels Estats Units, l’OTAN i la Unió Europea. Al mes de juny, els assessors d’intel·ligència del president nord-americà, Joe Biden, preveien que Kàbul podria caure en mans dels talibans en cosa de mesos. El pronòstic es va anar escurçant progressivament, però el 8 de juliol, fa poc més d’un mes, Biden encara deia amb contundència que es podia evitar una victòria dels talibans. “Tenim 300.000 soldats afganesos ben equipats, tan ben equipats com qualsevol país del món, i recursos aeris, contra vora 75.000 talibans”, deia.

El fracàs d’aquesta reconstrucció es va començar a conrear quan el govern de George W. Bush va decidir de destinar la major part dels seus esforços a la invasió de l’Irac per a enderrocar Saddam Hussein. Feia tan sols dos anys de la invasió de l’Afganistan, i el procés de construcció d’infrastructures, sobretot de la carretera principal que havia de connectar tot el país amb forma circular, va quedar a mig gas. La rebaixa de la presència nord-americana va permetre als talibans de recuperar terreny, i això va causar no tan sols que la reconstrucció s’aturés, sinó que quedés en segon pla, mentre el conflicte armat tornava a prendre força.

L’ofensiva talibana ha tingut un èxit tan veloç, entre més raons, perquè, tal com han criticat alguns ex-alts comandaments militars nord-americans, la intervenció estrangera no ha reeixit a dotar el país d’un exèrcit oficial funcional. A mesura que avançaven els talibans, bona part de soldats afganesos simplement s’hi afegien. La corrupció dels governants afganesos, permesa i fins i tot abonada pels governs internacionals que hi donaven suport, encara ha engrossit el cercle viciós. El fet cert és que, malgrat la iniciativa indubtable dels Estats Units, en aquest fracàs també hi ha tingut un paper important la Unió Europea.

El paper inconsistent de la Unió Europea

L’equilibri intern dels vint-i-set estats membres, sempre complicat, fa difícil una política exterior consensuada i, per tant, condemna la Unió a fer un paper sovint de segona fila, galdós, de mer espectador que es limita a expressar preocupació quan es violen drets humans o creix la inestabilitat. En el cas de l’Afganistan, aquesta feblesa no s’ha resolt mai durant les dues dècades que ha durat l’ocupació estrangera. La inhabilitat per a acordar un objectiu comú concret, ni tan sols d’unes prioritats consensuades, ha provocat que no hi hagués una política coherent per part de la Unió Europea a l’Afganistan.

En un dels aspectes en què la Comissió Europea va coincidir que calia actuar, l’entrenament de la policia i les forces armades afganeses, el fracàs ha estat estrepitós. El 2017 i el 2019, dos informes encomanats per la Comissió Europea mateixa destacaven errors greus en la implantació dels programes d’entrenament europeus, que els havien impedit de reeixir. N’hi havia d’interns, que assenyalaven la descoordinació, però també d’externs, que apuntaven que la subordinació excessiva a l’estratègia nord-americana, basada en una militarització molt accentuada dels agents, havia obstaculitzat que els objectius formatius europeus prosperessin.

La descoordinació, doncs, ha condemnat sovint la Unió Europea a la dependència de les estratègies dels Estats Units, que tanmateix han estat reiteradament erràtiques, però que tenien uns interessos econòmics i programàtics molt més compactes. Les desavinences entre tots dos encara han accentuat més aquest problema. Alemanya, per exemple, ha estat partidària de diferenciar-se’n notablement, i bona part dels països nòrdics, més propensos a arrenglerar-s’hi.

La Comissió Europea de la presidenta Ursula von der Leyen s’ha declarat més partidària d’una política diplomàtica més forta i activa que no pas l’anterior, presidida per Jean-Claude Juncker. Però Borrell mateix va fer explícit que els talibans tenen com més va menys incentius per a comprometre’s a cap acord de pau ni a preservar els drets humans. Quins n’haurien de tenir, si les potències que han donat suport al govern oficial abandonen el país i ells exploren unes altres aliances, sobretot amb la Xina?

Així doncs, la descoordinació condemna a la subordinació d’una potència més rígida, com ara els Estats Units, però també fa més gran la incapacitat europea d’imposar el seu poder coercitiu per aconseguir objectius concrets. La Unió té un paper secundari en la diplomàcia dura –la presència militar i les sancions com a plats forts–, i la seva diplomàcia tova, basada en gran part en el paper de garant dels drets humans, és feta miques quan hi ha un canvi al taulell.

Amb el cap mig cot, Borrell ha publicat una convocatòria lacònica d’urgència per als ministres d’Exteriors europeus. Les conclusions a què s’arribi són ara per ara molt lluny de canviar res a l’Afganistan.