Unió desapareix en la misèria a què Duran la va portar

Duran adéu i no tornis mai més. Aquest comiat seria el que li escauria a un personatge que des de sempre ha sabut viure amb l’esquena dreta a redós de CDC de Pujol i cia. Quan CDC va fer el pas de passar a l’independentisme, va sobrevenir el trencament i es va demostrar que UdC va ser traïda per uns arribistes amb moltes pretensions però amb molt poca base social, cosa que s’ha anat demostrant posteriorment assolint un dels fracassos polítics que l’ha fet desaparèixer de tots els àmbits institucionals excepte algun alcalde o uns quants regidors repartits per tot Catalunya que ara hauran de refundar-se o desaparèixer. Amb tot, com afirma el Vicent, la majoria de la militància ja va deixar clar clar que no podia suportar a Duran i Lleida i va marxar per fundar Demòcrates fa poc i la llàstima han estat els 80.000 vots que van treure que no va servir per tenir cap diputat enlloc i en canvi no va permetre a JuntsxpelSí tenir la majoria absoluta, cosa que hagués posat el camí molt més fàcil cap a la independència que no ha estat.
Ara tot plegat estarà més clar.

La pregunta que em faig és per què CDC no es va desempallegar de Duran molt abans? Eren tan ineptes de no conèixer la força real de Duran? Li devia alguna cosa? Duran sap alguna cosa compromesa? Ja li estava bé com anava tot i preferia no fer-ho trontollar?
M’agradaria molt que algú ho expliqués.
Duran ha viscut una vida a tot tren a costa d’Unió i de tots nosaltres. A més s’ha esquitxat amb alguns assumptes tèrbols com el cas Pallerols. Que li aprofiti! Procurarem oblidar-lo quan abans millor.

Ha fet mal, tant com ha sabut, amb la voluntat que aquest continués essent un poble sotmès. I la història li ha passat de manera implacable pel damunt, sense cap pietat ni clemència.

¿Parlem de Duran o de Coscubiela Rabell? Perquè tots ells volen que el poble de Catalunya segueixi sotmès a Castella, les seves lleis i supremes corrupcions.

La nostra presidenta del parlament va fer esment a les Constitucions catalanes d’abans del 1700. Eren constitucions absolutament democràtiques i populars amb evolució i canvis permanents que la corrupció pública no podia existir.

D’llà on Fachin i Coscubiela ens volen portar és d’on ens va arribar tota la podridura actual.

Fa uns anys (2011) va sortir publicada una informació sobre Duran: pagava més import d’amortització d’hipoteques que ingressos declarats. Com podia ser? Ningú ho va aclarir.

Amb el procès, curiosament, mentre la caverna, els fiscals, i les cloaques de l’estat, amenaçaven amb temes de corrupció (veritables o falsos) a membres de CDC, Unió van ser condemnada i va acceptar part de la culpa del cas Pallerols. Duran va demanar perdó (2013). Però la brunete mediàtica no s’hi va encarnissar.
A partir de llavors, Duran va fer mans i mànigues perquè Unió renunciés als seus principis sobiranistes, amb el resultat final que tan bé explica Vicent Partal.
Per què?
No crec que fos per manca de visió política. Ell ha estat sempre astut i ha sabut aprofitar les situacions noves al seu favor. També aquesta.

Jo sempre he cregut que l’Estat, a l’igual que devien fer amb càrrecs de CDC, deurien advertir-lo que o unionisme, o denúncies i aixecada de catifes.
De fet, avui queda clar com actuaven els ex-ministres Jorge Fernandez Diaz, i José Manuel García-Margallo.

Davant el dilema, i si fos així, ja hem vist quina opció va triar ‘lo pelat’. I veient el què ha passat amb altres ex-càrrecs de CDC, prou bé que li ha anat (a ell clar, no a Unió).

Veient el final d’un partit produït sense cap dubte per la traïció del seu líder, és fàcil intuir el final de dos o tres partits més, els liders dels quals estan copiant literalment al Duran i patint com ell un síndrome d’Estocolm galopant. Dit això em pregunto què es pot imaginar què passarà amb el Rajoi quan els seus votants descobreixin que per culpa de la seva no política i incapacitat total els ha destruït el país i els ha matat la vaca que els ha alletat durant tants segles a cost zero? Com a mínim, jo crec que un exili de per vida a algun planeta llunyà no se l’estalvia.

Em sap greu que unes sigles històriques que van néixer per l’impuls de gent honesta, idealista i que fins i tot s’hi van deixar la pell, acabin traïdes per un aprofitat de la vida sense cap més ofici conegut que el d’entabanar a tothom qui podia per mantenir el seu modus vivendi. Va enganyar a molta gent que va creure en ell, en l’etapa autonomista d’aquest país, però els vents de canvi no perdonen, el temps acaba deixant a tothom al seu lloc! Sincerament, crec que ni era nacionalista català convençut!

Sobre la referència que Josep Riera fa sobre la publicació del 2011 de les informacions de les amortitzacions d’hipoteques de Duran i Lleida, eren més altes que els ingressos declarats, com és que no hi han denúncies?. Perquè no s’investiga?.
Què sap de tanta gent perquè tothom calli?.
Es pot exigir als màxims responsables dels partits que responguin el deute de UDC amb els seu patrimoni?
Com s’avalaven els crèdits? Les entitats financeres que van concedir els crèdits no han de tenir garanties del seu retorn com a qualsevol altre client?. Que reben a favor? Son pagaments a favors?

En Duran ha anat a salvar la seva jubilació tranqui·la. I a la vista de tot allò que els està passant als altres, ha salvat també la tranqui·litat dels seus. Aquí és on es pot veure la dimensió dels grans polítics, malgrat els errors que puguin haver comès. La decisió de Jordi Pujol de promoure l’Artur Mas i no en Duran; la decisió de promoure l’independentisme clarament (“si no volem ser residuals, cal que creixi l’independentisme”) que va fer perdre la por als militants de CDC per abandonar l’autonomisme i passar-se decididament cap a l’independentisme. En Duran ha traït Unió i no només en Carrasco i Formiguera, sinó tants d’altres, com en Coll i Alentorn, que el seguirán traïnt a través de la Fundació que porta el seu nom. Que deixin tranquils els morts que no es poden defensar, i que, sisplau, facin donació de la bandera histórica del partit, que, no podía ser d’altra manera, és una bandera catalana emmarcada en una vitrina. Va viure l’exili i va tornar quan ningú ja no li podía fer mal (pensaven). Sisplau, feu-ne donació al Museu de Catalunya, on ja ningú la podrá fer servir de tapabruts.