Unilaterals, si volem ser multilaterals

Em trobe gent molt desconcertada per les declaracions d’alguns membres del govern sobre com es farà la independència. Crec que, en part, és normal, perquè ara ja hem entrat en una fase en què cal filar molt prim i, per tant, els eslògans lleugers no són suficients. Però també em fa la impressió que hi ha un cert desconcert pel que fa a la redacció  del relat. Parla massa gent i diu massa coses, segurament. Potser no seria cap mala idea una conferència d’aquelles solemnes en què algú –supose que correspondria al president– explicàs amb claredat els matisos de tot plegat, el què i el com, per a evitar que cresquen els rumors i que per culpa del nerviosisme ens perdem en la confusió.

Mentrestant, he de dir que jo no veig encara que ningú haja dit res que siga discordant del full de ruta marcat per Junts pel Sí i per les associacions civils independentistes. Em fa la sensació, en canvi, que donem categoria molt solemne a coses molt anecdòtiques i que es poden entendre perfectament. Des de l’acceptació del referèndum si mai Espanya en proposa cap fins a l’ús de l’expressió ‘sobiranisme’ o del concepte de multilateralitat.

Ara fa uns quants dies, quan el vice-president Junqueras va fer servir aquesta idea de la multilateralitat, no deia cap barbaritat ni feia cap pas enrere. Simplement posava l’accent en una part de l’equació que repeteix des que va arribar al govern: que la solució final serà multilateral, òbviament. No pot ser de cap més manera, sobretot en el marc europeu. Jurídicament, Catalunya no tan sols decidirà, quan toque, si marxa d’Espanya, sinó també quina relació té amb els altres vint-i-set estats que avui conformen la Unió Europea. Catalunya avui forma part del Regne d’Espanya i també de la Unió Europea. De manera que la multilateralitat és més que evident. Allò que els catalans decidim serà fonamental, l’única cosa decisiva, però no ho serà tot. Els altres també tindran veu i fins i tot és possible que vot.

Entendre això i fer-ho servir a favor nostre no és fer-se enrere respecte de res. Per una raó senzilla que és a la base de tot i que tothom pot entendre: és impossible de formar part d’un projecte multilateral si no existeixes. Si Catalunya no és un estat no podrà participar en cap debat multilateral. Discussió acabada. I la condició per a entrar en l’escena internacional, per a formar part del club dels estats, és proclamar la independència –proclamar-la unilateralment o proclamar-la d’acord amb Espanya. Que qualsevol de les dues maneres val.