Els unilaterals

Aquesta setmana, tornant de Madrid, vaig trobar membres de la delegació catalana de la Mesa de Diàleg dalt el TGV. Dimecres al vespre, al bar del tren, em van explicar allò que l’endemà comentaven programes de ràdio i televisió i que va acabar a la portada de l’ABC: la delegació espanyola els acabava de dir, dins la Moncloa, que hi havia vies perquè els presos polítics fossin alliberats. La part espanyola va insinuar, sense dir-ho directament, i amb totes les penques, si amb això els catalans en tindrien prou. Presos en canvi de deixar-ho estar? Un insult se’m va escapar. La resposta de la delegació catalana diu que va ser aquesta: “No hem vingut a resoldre casos personals, i el conflicte polític existeix, amb presos polítics o sense.” Poques hores després, un dels membres de la Mesa de Diàleg, Josep Maria Jové, descobria que la justícia espanyola dictava acte de processament contra ell per desobediència, prevaricació, malversació i revelació de secrets. Fiança milionària. Delicte? Haver organitzat el Primer d’Octubre.

Ai, si la Mesa de Diàleg acabés amb els seus membres a la presó, multats, o inhabilitats. Ai. Seria la negació del diàleg. La mort. I el reforçament immediat de la via unilateral.

El segon element que aquesta setmana ha donat empenta a la via unilateral ha estat Artur Mas. Qui ens ho havia de dir. Al llibre que acaba de publicar es mostra escèptic sobre la via negociada (que continua fent seva) i no censura, en cap cas, el conflicte obert amb l’estat espanyol. Al capítol final, hi escriu: “Hi ha la creença, de nombrosos sectors sobiranistes catalans, que l’únic camí possible acabarà essent el conflicte obert amb l’estat, protagonitzat per una ciutadania disposada a tot o a molt, capaç de resistir la pressió i la repressió de l’estat, i amb una mobilització prou forta i persistent per a aconseguir fer realitat l’anhel de llibertat i d’independència. No cal dir que un escenari com aquest requereix calcular bé els costos de tota mena, explicar-los i assumir-los, i assegurar-se que el plantejament té sòlides garanties d’èxit i petites dosis d’improvisació.”

Dijous el vaig entrevistar i vaig demanar-li per què, al llibre, no censurava un conflicte obert i directe amb l’estat espanyol, i es limitava a descriure’l. Resposta: “Per què políticament no vull deixar de dir que aquest recurs hi és sempre. Una cosa és que no sigui la meva prioritat (…), però que jo pensi que no som al punt on podríem ser en aquest sentit, no obsta perquè políticament, i intel·lectualment, pensi que segons com vagin les converses amb l’estat espanyol, si els catalans volen arribar a ser independents, aquest escenari no el poden oblidar del tot.”

Qui ens ho havia de dir.

Finalment, el tercer element que ha acabat de donar empenta als unilaterals ha estat l’acte de Perpinyà d’ahir, protagonitzat, entre més, pel president Puigdemont. Puigdemont, agradi o no, és l’home que en darrera instància va decidir de no anar al conflicte obert amb l’estat espanyol el Primer d’Octubre. Fa temps va dir que es penedia d’haver frenat la DUI el 10 d’Octubre per donar una oportunitat a un diàleg que era fals. Ahir va fer un pas més. Va fer un discurs en què parlava de controlar el territori. Tal qual. Qui ens ho havia de dir. “Aquest és un camí eixorc. I l’estat espanyol només escolta i només entén la veu d’un poble mobilitzat. Hem d’estar en mobilització permanent, sí senyor (…) El Consell de la República va néixer per donar-nos un mot d’ordre. Per preparar-nos. Per preparar-nos per la llibertat (…) Ens hem de preparar i organitzar a tot arreu del territori, amb una xarxa territorial que efectivament controli el territori (…) Ara hem de preparar, amb la mateixa fermesa que vam fer el referèndum, la lluita definitiva. És el que tenim al davant el pròxim temps.”

D’on som més lluny? De controlar el territori o d’un referèndum pactat amb l’estat espanyol? Aquest és el dubte que divideix en dos l’independentisme en un debat que aquesta setmana ha viscut un capítol especialment intens, com intenses són les paraules de Clara Ponsatí: “No ens deixem entabanar per fotografies de taules i diàlegs d’enganyifa que només busquen fer guanyar temps a Pedro Sánchez. Ens hem de preparar, ens cal preparar el pròxim embat per la ruptura, per alliberar-nos de l’estat espanyol des de les institucions i des del carrer.”

Jo diria, humilment, que el llibre de Mas, el judici contra Jové i el canvi de Puigdemont fan que Clara Ponsatí cada vegada estigui menys sola. I que el seu discurs cali. I que els unilaterals, aquesta setmana si més no, en surtin reforçats. I amb ganes de preparar-se.