12.05.2019 - 21:50
No em direu que no cansa: un dels mantres habituals entre articulistes i tertulians reticents i contraris al nostre procés d’emancipació és dir i repetir i tornar a repetir i no deixar de dir que la unilateralitat ha fracassat. Aquesta és, diuen ells, una de les lliçons dels fets de la tardor del 2017. I per tant, diuen, cal passar pàgina de les temptacions unilateralistes. Diuen. Com si la cosa hagués anat així. Però hi va anar de debò?
Ens hem fet un fart de constatar-ho: el camí que hem fet tots aquests anys, si més no fins al setembre del 2017, ha cercat sempre el diàleg i la bilateralitat; hem estès persistentment la mà esperant de trobar també algun dia una mà estesa al davant. Si de cap mal devem haver pecat és de no haver gosat mai de tirar gaire pel dret. Fins que a la fi, en vista de tanta acumulació de negligència i de menyspreu, entre els dies 6 i 7 de setembre i el 27 d’octubre, es van apuntar finalment alguns gests unilaterals; ara sabem segur que amb més voluntat d’ultimàtum, com una crida desesperada a la negociació, que no pas una afirmació autodeterminada de la pròpia independència.
No, fet i fotut ni tan sols el mes d’octubre, més enllà del referèndum, no va ser un moment d’actes unilaterals. El dia 10 es va proclamar la independència i es va suspendre immediatament. I el dia 27 es va tornar a declarar com qui diu només per poder emprendre el camí de l’exili o de la presó i començar aquesta etapa d’ara. No, d’unilateral només hi ha hagut sempre el gest, la insinuació, l’amenaça. I en vista de la insistència a ignorar el clam i la possible resposta violenta, de la qual ja tenim el tast del Primer d’Octubre, cada vegada que ho hem tingut a tocar hem acabat fent marxa enrere.
Per això em sembla que no és fora de lloc d’esperar que algun dia ens demanem què hauria passat si s’hagués apostat sense vacil·lar per la unilateralitat. Si el 3 d’octubre, potser de tots el dia que vam aconseguir acumular més força, s’haguessin arriat les banderes espanyoles dels edificis públics. Si el dia 10 o el 27 no s’hagués deixat glaçada la il·lusió de tots els qui estàvem disposats a defensar la república. Potser és una especulació inútil. Que no ens n’hauríem sortit? D’acord, és una possibilitat. Però per què no ens en podíem sortir? O, si preferiu plantejar-ho d’aquesta altra manera: què hauríem hagut de fer per sortir-nos-en?
Que per què perdo el temps amb aquestes càbales? Perquè estic convençut que el moment de l’acte unilateral encara no ha arribat. Però arribarà. La incapacitat de l’estat espanyol i dels seus gestors, tinguin el color que tinguin, per a entendre i acceptar res d’allò que ha passat –quin astorament, el de les acusacions, cada vegada que algun testimoni defensa davant el tribunal, sense por i sense excusar-se’n, la voluntat popular i la desobediència civil…– me’n fa convèncer.
El moment de la unilateralitat s’acosta. I no hi podem renunciar. Perquè renunciar-hi seria igual que rendir-se. Que deixar-ho estar. Que acceptar que tot plegat no ha valgut la pena. Acceptar, per tant, que la repressió és el camí. I no: el camí és la fermesa, la dignitat, l’autodeterminació. La independència només es podrà fer fent-la. Preparem-nos, doncs, per poder-la fer i, així que es doni el moment, fem-la. I, aleshores, defensem-la.
