L’única carta de Colau damunt la taula

Ada Colau té raó en una cosa: tan sols ella diu clarament amb qui pactaria. ERC i el PSC. La resta es limiten a posar vets: Jaume Collboni promet de no investir Colau ni Xavier Trias. Trias no investirà Colau. Ernest Maragall diu que no pactarà amb el PSC i ni revalidarà Colau. Però fent veure que dibuixen línies vermelles, tots s’obren a la geometria variable. Colau, no. La seva obsessió és fixar el marc del progressisme contra la dreta: “Les forces progressistes som 28 regidors de 41, la majoria més àmplia”, ha dit avui en una conferència de premsa a l’Agència Catalana de Notícies. Tant li fa que Maragall i Collboni es descartin l’un a l’altre: “Ja vaig començar el mandat amb un pacte creuat entre ERC i el PSC, però he demostrat que si jo lidero sóc capaç de superar aquests vets creuats entre forces progressistes.”

En la claredat de Colau hi ha punts obscurs. El primer és que no té tantes opcions com els altres, que tenen una relació amb Junts molt més ambigua. Colau posa totes les seves cartes a repetir la fórmula actual perquè no en té més. Per això ella mateixa força tant el seu relat: “Sóc la garantia que ERC i PSC mirin cap a l’esquerra i no cap a Junts.” El segon és que els seus dos socis potencials es distancien d’ella més que mai, en fons i forma. Maragall renega de la manera com s’han fet els eixos verds, de l’aplicació de la norma estrella de Colau en habitatge –la reserva del 30% de pisos socials per a les noves promocions– i diu que no ha sabut superar el model de Trias; Collboni la va deixar sola al govern, diu que posarà com a condició “un model de creixement econòmic” que Colau combat, i critica que els eixos verds han causat conflicte. Com garantirà Colau que no se li giren d’esquena?

La resposta de la batllessa és un acte de fe: “Hi ha tres forces que estem força igualades, amb variacions. Les enquestes també deixen molt clar que serà molt important qui quedi primer.” És el mateix argument que a Madrid fa servir Unides Podem per justificar aquest reformisme lent. El problema és el PSOE, confieu en nosaltres per arrossegar-lo. I, mentrestant, el PSOE fa i desfà. Sobre els sondatges, que últimament li auguren un repunt, però que van assenyalant Collboni, diu que tan sols “insinuen tendències”: “Allò que segur que diuen és que hi ha un gruix de persones que es decidiran el darrer dia.” El sondatge del CIS el primer dia de campanya deia que hi ha un 28% d’indecisos a Barcelona. Decantaran la balança. La mitjana dels sondatges deixa la CUP fora de l’ajuntament i augura una patacada forta per als republicans. Colau espera de beneficiar-se’n.

L’altra zona fosca de Colau és qui decidirà els pactes de govern. Ella i el seu equip de confiança, que tindran un pes preponderant en el procés, o les bases de Barcelona en Comú? És una qüestió fonamental per a desxifrar què passarà l’endemà de les eleccions, sobretot en cas que Colau no guanyi. Entrarien a govern com a soci minoritari dels socialistes? Es podrien repartir el mandat? Anirien a l’oposició? Els sondatges indiquen que els votants dels comuns prefereixen un pacte amb Esquerra Republicana, però fa quatre anys la direcció del partit va decidir d’arrabassar la batllia a Maragall, acceptar els vots de Manuel Valls i governar en coalició amb els socialistes. Colau ha dit que les bases del partit hi diran la seva, però no ha volgut concretar si tindran més d’una opció per a triar, o si només podran votar “sí” o “no” a la proposta que els faci arribar la direcció. Sembla que serà això segon: “Quan hi hagi una proposta final d’acord de govern, de cartipàs, això se sotmet a votació de les persones activistes de Barcelona en Comú”, ha dit avui.

Tota sola contra el canvi climàtic

Colau ha mirat de reconvertir les superilles, el front per on més l’ataquen, en un debat sobre el canvi climàtic i no pas sobre la mobilitat i l’urbanisme. En lleva de l’equació el risc d’encariment dels lloguers en el futur i les dificultats per als treballadors de fora de la ciutat que han de venir en cotxe. Rectificacions en el procediment? No. Tot és una qüestió de clima: “Som l’única formació que fa front a l’emergència climàtica”, ha dit avui. El seu relat és que les onades de calor dels pròxims anys seran més tòrrides que no s’havia previst i que cal continuar amb els eixos verds peti qui peti perquè és qüestió pràcticament de vida o mort: “Hem de continuar pacificant, reduint el trànsit i ampliant el verd i l’ombra.” Els matisos són sospitosos. “Em preocupa veure com tantes formacions insisteixen en el negacionisme climàtic, com la senyora Ayuso a Madrid”, ha fet Colau. “A Barcelona, la majoria de formacions volen frenar la transformació verda de la ciutat.”

Així, els comuns perfilen la imatge de Colau com a guia del poble, que es carrega a l’esquena les pors i les reticències de la resta per fer-los avançar a desgrat. Els lemes de la candidatura són, de fet, “Barcelona obre camí” i “Hi ha qui vol tornar enrere. Nosaltres volem seguir endavant”. És una estratègia binòmica, pensada per a aprofitar la inèrcia, per a explotar la mandra dels votants en un moment d’esgotament de lideratges. El mateix paràmetre l’ha emprat sobre uns nous jocs olímpics d’estiu, tot allargant una polèmica força prima. Trias tan sols va dir l’altre dia que no s’havia de descartar mai l’opció de fer-ne uns de nous, i, Collboni, que el PSC era el partit dels jocs, tot i que trobava poc rigorós discutir-ne en campanya. A Colau li ha servit per a enfortir la dicotomia: ella és el futur i els altres, el passat. “No estic d’acord amb recuperar projectes del passat amb caràcter nostàlgic perquè no es tenen idees de futur”, ha dit avui.

En l’eix temporal, Colau ha trobat una mina d’or. Cada dia entren a Barcelona, i en surten, per treballar mig milió de persones. Fins a quin punt la seva transformació de la mobilitat es pot dur a terme sense millorar l’eficàcia de la xarxa de Rodalia? Quin pla té per a fer-ho, tenint en compte que el seu partit és al govern de l’estat espanyol, que fa temps que en nega el traspàs a la Generalitat? La resposta és la mateixa. Està a favor del traspàs, però la qüestió no té a veure amb el model de país, sinó amb un poti-poti de futur i el clima: “L’emergència climàtica, l’emergència de la sequera, l’emergència de les onades de calor, demostra que això és una emergència amb què hem de fer front amb caràcter d’urgència. Ja hem demanat a l’estat, i hi insistirem, que es faci una tramitació d’urgència de les obres de Rodalia.”

Això val fins i tot per a l’aeroport. Els qui volen ampliar-lo també són al sac del negacionisme climàtic. Colau traça amb habilitat els vasos comunicants. “Ni una proposta més d’inversions per a infrastructures del passat, com ara l’ampliació de l’aeroport. Totes les inversions que proposen d’ampliacions d’autopistes o de l’aeroport les volem a Rodalia, que és el transport de 108 milions de passatgers l’any, i que és el principal transport quotidià de la gent treballadora que es mou a la ciutat metropolitana”, ha exposat avui. És un altre caramel per a seduir joves independentistes: duresa amb les qüestions de model de país –“Rodalia és una vergonya històrica”–, sense expressar-ne la part de conflicte territorial.

La proposta més concreta que ha explicat avui la batllessa és la creació d’una òptica municipal –en la línia del dentista, que ja ha fet 50.000 visites d’ençà que és obert– per a donar ulleres als veïns vulnerables que no se les poden permetre. El càlcul és arribar als 20.000 ciutadans l’any amb una dotació de 400.000 euros. A l’espot electoral, Colau diu: “Els canvis que hem fet ja es poden veure i tocar.” Entre propostes de nínxol i lluites contra gegants, l’única carta que Barcelona en Comú té damunt la taula encara li pot servir per a guanyar les eleccions. Malgrat tot.