Ungles i dents

Em miro el barri amb més atenció que mai, n’observo la gent, cada cop me’n sé més cares, de vegades només ens saludem amb un cop de cap, però ens reconeixem. Crec que puc afirmar que tots tenim la sensació de caminar sobre arenes movedisses. Obren bars. Obren restaurants. Tanquen escoles. Tanquen botigues de tota la vida. S’anuncien pisos de luxe i… obren clíniques dentals i salons de manicura. 

A menys de cinc minuts de casa tinc dues clíniques dentals i tres salons de manicura. A casa ens tallem les ungles a la pica del lavabo i el dentista el coneixem pels seus cognoms, no pel nom d’una cadena, i diria que molts dels nostres veïns fan si fa no fa el mateix. He decidit llegir aquests canvis com un avís. 

La setmana passada parlava de la gent, que és l’únic que ens queda per sobreviure en aquest racó de la ciutat que malda per convertir-se en una extensió més del centre que cada cop és menys centre, que s’escampa com una taca d’oli i afecta cada cop més carrers. Ara entenc aquest missatge dels nous comerços com un clar: ‘Només us queden les ungles i les dents‘.

Les franquícies de les clíniques dentals ens prometen finançaments a mida per tenir les incisives blanques i esmolades, inverteixen tant en publicitat i imatge que et preguntes si dins de la consulta l’odontòloga recita eslògans i té tots els estris dels colors corporatius, i si no pot ser que aprofitant l’efecte de l’anestèsia t’endinyi una reproducció a escala del logotip de la cadena a l’empastament de torn. 

Els salons de manicura són sempre mig buits i la majoria de les clientes són xineses que es fan les ungles de les mans i els peus com si després les haguessin d’anar a exposar al Louvre o al Macba, lluents, acolorides, amb volum, aquella mena de barroqueries que et fan imaginar tot un reguitzell de situacions quotidianes que són impossibles de fer amb aquelles urpes bigarrades, esmaltades i brillants a les puntes dels dits. 

I jo observo les dents i les ungles dels veïns cada dia i veig incisives desiguals i de tots els colors del blanc, i veig ungles curtes i sense color, i veig que caminen com camino jo, mirant de no fer cap pas en fals. El barri com un camp de mines. Obres pertot, això ja no és nou, però ara ens mirem les obres demanant-nos per a qui les fan, a qui acontentaran, convençuts que en nosaltres segueixen sense pensar-hi gaire. 

Només ens queden les ungles i les dents, ens ho diu cada carrer de Sant Antoni: gent, ungles i dents. I de fet no passa només al nostre barri, no passa només a la nostra ciutat, no passa només a les ciutats; a tot arreu, gent, ungles i dents i res més, és hora de tenir-ho present per saber amb què es compta i estalviar-se desencants anunciats. 

Em miro el barri amb més atenció que mai perquè al barri hi és tot, com hi és tot al teu barri o al teu poble o al teu racó de món. Llegeixo els canvis i les cares dels veïns. Caço converses, en provoco, sempre que puc teixeixo complicitats entre la gent, l’estiu hi ajuda, tots som al carrer, tots busquem les ombres dels arbres, tots ens aturem un moment o altre a admirar la xicranda de Borrell amb Tamarit, com a la primavera badàvem amb els petits ametllers florits del voltant del mercat. Al barri hi és tot encara que ens ho prenguin, que ens l’esborrin, que cada cop ens vagi menys a mida. La gent amb les ungles curtes i les dents imperfectes som aquí i ens somriem i ens saludem amb la mà i dels dits dels uns als dits dels altres surten uns fils que fan que el barri sigui un teixit que ni l’ungla més esmolada, ni la incisiva més perfecta, poden trencar. 

Em miro el barri amb més atenció que mai, arenes movedisses, vigilar de no fer cap pas en fals, però hi ha els fils. Tenim els fils.