The Washington Post · Leo Sands

Fa uns 1,5 milions d’anys, quatre individus van caminar per la riba fangosa d’un llac i hi van deixar petjades. Si no es van creuar, és possible que fos per poc –probablement per unes quantes hores o, fins i tot, minuts.

Allò que fa que el descobriment d’aquestes petjades sigui tan extraordinari és la identitat de qui les hi va deixar.

Amb una tecnologia innovadora, els investigadors han analitzat detalladament aquestes empremtes i han conclòs que van ser fetes per dues espècies diferents d’homínids –els nostres parents prehistòrics– i al mateix temps.

Segons els investigadors, una de les petjades pertanyia a un primat antic, el Paranthropus boisei, i les altres van ser deixades per tres individus d’Homo erectus, una espècie humana arcaica. Les conclusions es van publicar dijous a la revista Science.

Els científics expliquen que aquestes petjades, descobertes a l’actual Kenya, són la primera prova clara que totes dues espècies van viure en un mateix hàbitat. Una troballa que suscita preguntes sobre com es van relacionar. La resposta, encara desconeguda, podria ampliar la comprensió de l’evolució dels nostres avantpassats.

“És la primera vegada que sabem fefaentment que vivien l’una al costat de l’altra”, diu Kevin Hatala, paleoantropòleg de la Universitat de Chatham, que va ajudar a excavar les petjades i analitzar-les en 3D. “Probablement eren conscients de l’existència de l’altra espècie, si vivien tan a prop. Això suscita qüestions interessants sobre la competència i la coexistència.”

Un equip de paleontòlegs i excavadors va descobrir les petjades el 2021 a prop del llac Turkana, al nord de Kenya, on eren enterrades sota capes de sorra i roca volcànica dipositades fa uns 1,5 milions d’anys.

Analitzant la forma dels peus que van deixar les empremtes, els autors de l’estudi van determinar que les petjades eren de diferents espècies d’homínids. “Caminaven de maneres lleugerament diferents. Tots dos eren bípedes i es movien amb habilitat, però hi ha diferències subtils en com caminaven”, explica Hatala.

L’anàlisi mostra que els bípedes –que caminaven drets sobre dues cames– probablement eren adults. Un dels dos, el primat antic Paranthropus boisei, caminava a uns 6,5 quilòmetres per hora, un ritme relativament ràpid segons l’anàlisi de la seva petjada.

Uns pocs centenars de milers d’anys després d’aquesta trobada, el Paranthropus boisei s’extingiria per raons encara desconegudes. En canvi, l’Homo erectus va sobreviure un milió d’anys més, probablement com a predecessor dels humans moderns. Totes dues espècies són homínids, membres del llinatge humà que es va separar dels ancestres dels simis fa més de sis milions d’anys.

Craig Feibel, geòleg de la Universitat Rutgers i coautor de l’estudi, explica que els caminants van deixar empremtes ben definides en una superfície humida, que es va ser enterrada de seguida sota una capa de sorra abans no s’assequés i es trenqués. Aquesta ràpida cobertura és el que va permetre d’estimar que les petjades s’havien deixat amb poques hores de diferència.

A diferència dels ossos, les petjades fòssils no poden ser transportades per l’aigua, depredadors o carronyaires, fet que permet als científics d’identificar-les amb molta precisió en un lloc concret.

Ja hi havia proves que totes dues espècies havien coincidit en el temps, però és la primera vegada que es demostra de manera tan directa que també compartien un mateix hàbitat. Analitzant petjades semblants trobades a la mateixa regió amb les mateixes tècniques, els autors de l’estudi van identificar més llocs on diferents espècies d’homínids també s’havien creuat.

I els resultats plantegen una qüestió important: com es van relacionar aquestes dues espècies humanes prehistòriques?

Els autors de l’estudi tenen la hipòtesi que, durant el temps que van coexistir, probablement tenien dietes diferents. Mentre que el primat s’havia adaptat a mastegar vegetals, l’Homo erectus era més caçador-recol·lector. Això suggereix, però no confirma, que no competien intensament pels recursos en aquell moment.

Feibel diu que la riba del llac per on van caminar aquests individus era calenta i plujosa de manera estacional, amb un clima semblant al del Serengueti actual. L’entorn era ric, ple de fauna i amb molta aigua, compartit amb criatures prehistòriques com ara porcs, antílops, tigres de dents de sabre i girafes gegants. Més petjades trobades al mateix lloc eren d’ocells, bòvids i èquids. Les petjades d’ocells eren “inusualment grans”, algunes de més de vint-i-cinc centímetres d’amplada.

Els canvis climàtics posteriors podrien haver forçat el Paranthropus boisei i l’Homo erectus a una competència més intensa, atès que la disminució de recursos els hauria obligat a adoptar estratègies alimentàries més arriscades i de més recompensa, segons que expliquen els autors.

Hatala diu que és plenament possible que les interaccions entre aquestes dues espècies haguessin influït en l’evolució de l’Homo erectus.

Fred Spoor, professor de paleontologia al Museu d’Història Natural de Londres, que no va participar en la recerca, creu que l’estudi dóna una bona hipòtesi de treball sobre la coexistència d’aquestes dues espècies a la vora del llac.

“Això no vol dir pas que es reunissin per saludar-se”, matisa. Creu que observar com interactuen ximpanzés i goril·les a l’Àfrica central podria ser un bon punt de referència per a imaginar una trobada entre aquestes dues espècies d’homínids.

Finalment, l’abast i la naturalesa de qualsevol interacció entre Paranthropus boisei i Homo erectus encara és desconeguda. Tanmateix, les conclusions de dijous encaixen amb la idea que l’evolució humana primitiva va ser un procés caòtic i desigual, en què diverses espècies d’homínids van coincidir cronològicament i van formar un arbre genealògic amb múltiples ramificacions, més que no pas una única cadena evolutiva.

“Era un procés molt més complicat, amb múltiples branques”, diu Spoor. Durant la major part dels darrers sis milions d’anys, diverses espècies d’homínids van coexistir, diu, i els darrers neandertals es van extingir fa solament trenta-vuit mil anys –un instant si pensem en el temps prehistòric. “La realitat és que la situació en què ens trobem com a humans, tots sols ara com ara, és més aviat inusual”, conclou.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb