22.09.2020 - 21:50
|
Actualització: 23.09.2020 - 09:59
Els manuals geopolítics francesos, els millors del món per al meu gust, quan parlen de l’estat espanyol solen remarcar tres factors que en determinen la història i la política: l’allunyament geogràfic del centre europeu, la mala tria de la capital i la seua altitud mitjana o, per a ser més exactes, la combinació entre el fet que la nació espanyola viu a una altitud considerable i les altres nacions vivim en territoris de vora mar, força més avall.
La geopolítica és la ciència que estudia l’impacte profund de la geografia en la política en el curs dels segles. És una especialitat que sol fornir explicacions molt raonables sobre els fenòmens a llarg termini, encara que és poc útil per a explicar coses de molt detall. Tanmateix, entendre-hi és de gran ajuda. Per això, quan vaig sentir aquell fragment del discurs de la presidenta Ayuso que tanta hilaritat ha despertat a les xarxes, insistint a dir que Madrid és Espanya, no vaig poder estar-me de relacionar-ho amb les tres claus que els estudis clàssics donen sobre la geopolítica espanyola. Perquè Ayuso sembla que vol corregir-les a còpia d’entusiasme i voluntarisme, però si han perviscut durant segles no és perquè sí i això explica moltes coses. Observem-ho.
El primer element és obvi: l’estat espanyol és en un extrem d’Europa, lluny. El Principat, o el nord d’Itàlia per a posar un cas comparable, encara poden entendre’s com a part d’una certa centralitat europea, carolíngia, però el conjunt de l’actual estat espanyol, no. És un problema que tenen.
El segon ha estat a bastament explicat. La capital històrica lògica d’Espanya hauria estat Lisboa o Sevilla, que haurien encarat Espanya cap a la mar; o potser Barcelona, que sens dubte hauria pogut orientar el conjunt més cap al centre d’Europa. Fins i tot Toledo tenia més condicions lògiques que no Madrid, per la capacitat de navegació del Tejo. Madrid, ja podeu mirar els mapes, és l’única gran capital històrica europea que no és en un lloc ben comunicat. Ni per mar ni per riu. Però la van triar, i això condiciona, perquè era on anava a caçar el rei i la cort pensava a divertir-se i prou. A partir d’això van alçar una ciutat que no té cap més remei, des de fa segles, que xuclar tot allò que l’envolta, perquè per ella sola no pot viure.
Finalment, el tercer gran element destacat en termes geopolítics és poc conegut però a mi sempre m’ha semblat el més interessant. L’escola geopolítica francesa deixa clara la incapacitat de formar una nació espanyola coherent per la dificultat del relleu –i també explica amb aquest fet alguns dels seus problemes econòmics històrics més grossos.
El conjunt de l’estat espanyol, si lleves els estats alpins, és el que té l’altitud mitjana més alta de l’Europa occidental, 660 metres, i això és degut, precisament, al fet que l’anomenada Meseta Central té una mitjana d’altitud de 650 metres. Però parlem d’un bloc de gairebé 400.000 quilòmetres quadrats i el conjunt del territori d’administració espanyola actual, a la península ibèrica, és de 494.000. I tanmateix tots els nacionalismes no espanyols ens encabim en aquests escassos 94.000 quilòmetres quadrats.
La dada no és gens menor, doncs. I amb aquesta dada a la mà i amb l’espai visual dibuixat al cap, sobretot en tres dimensions, no costa gens d’entendre l’anàlisi geopolítica francesa quan explica que en les fondalades que hi ha al marge d’aquesta gran taula geogràfica elevada ‘s’han refugiat pobles que des de la Meseta no s’han pogut controlar històricament per les dificultats geogràfiques que els significava arribar-hi des del centre’. La feble població d’aquest altiplà impedia, a més, l’existència d’un continu geogràfic i això també ha anat històricament a favor dels territoris refugi que els catalans de totes les denominacions, els bascs, els asturians i els gallecs –i en bona part també els andalusos– hem tingut. Qualsevol mapa de població actual dibuixa de manera ben evident el desert que hi ha entre Madrid i el bloc mediterrani des de València fins a Girona i entre Madrid i l’espai atlàntic. Només en direcció a Múrcia, i afectant –ai!– cada vegada més Alacant, o en direcció a Andalusia hi ha una mínima continuïtat poblacional partint de la capital dels Borbons.
L’artificialitat de l’estat espanyol és enorme, per tant, en termes naturals i és una bona explicació del fracàs nacionalitzador d’Espanya. Per això ha donat històricament una importància tan gran a la radialitat per provar de superar-la. Al segle XVIII, al XIX, al XX i al XXI. Però, tot i que amb el TGV han avançat més que mai, són conscients que encara no en tenen prou perquè la idea d’Espanya que té Madrid, i que ja és l’única que accepten, puga impregnar les fondalades on encara els altres ens refugiem –sabeu aquell mapa polític famós de Twitter que sempre es repeteix?
Quan Ayuso diu tot això que Madrid en realitat és Espanya i que tot Espanya en un moment o altre passa per Madrid, en el fons reconeix que no pot aconseguir d’una manera natural que la resta ho siga. Ni ara. I que per tant la dreta trumpista vol fer un salt endavant. No pas contra Catalunya sinó directament contra Barcelona. Ayuso demana una Espanya-ciutat impossible, però sap que es gastaran els diners que siguen per provar d’aconseguir-ho. Contra la voluntat de la gent i si cal, també, contra les evidències de la geografia.
Però mireu-vos-ho com jo: ja no saben com fer-ho.
PS. Us demane que llegiu la impressionant entrevista que publiquem avui amb Laura Masvidal, dona de Quim Forn, on denuncia la gravíssima situació en què viuen ara els presos: ‘Estem pitjor que mai’, diu. De fet, no us demane tan solament que la llegiu sinó també que la feu córrer tant com siga possible.
