Unes gotes de Plató a propòsit de l’estancament del procés

En democràcia una de les frases més asinines és: “A mi X (poseu-hi el nom d’un president de govern, d’un ministre o d’un partit) no em representa.” Tret de casos molt rars de democràcia directa, allò que vulgarment anomenem democràcia és un sistema pensat per organitzar societats complexes mitjançant la delegació de la funció governativa. Aquest sistema pressuposa una relació proporcional, no pas d’equivalència, entre minoria rectora i majoria regida. Dit amb unes altres paraules, un càrrec electe no representa ningú en concret sinó la funció que ocupa. No és el delegat d’un sol votant, sinó de molts i no els representa de la manera com la còpia representa el model. Per al votant seria un negoci excel·lent disposar d’un doppelgänger que patrocinés els desigs i fins i tot els capricis particulars en el procés legislatiu. Però una tal representació a la menuda exigiria doblar la societat amb un nombre de comparses governamentals equivalent al nombre de votants, idea que cau pel propi absurd. La conseqüència que el govern el monopolitzi un nombre limitat de representants és que la suma i resta de desigs i rebuigs mitjançant els comicis dóna l’aproximació més fiable de la voluntat popular. Agradi o no, si el procediment és lliure i transparent, el govern sortit de les urnes representa el conjunt dels votants. No dic pas els qui han votat els candidats del partit guanyador, sinó tots els qui han votat, inclosos els qui s’han abstingut, car abstenir-se és una manera de participar.

Per tant, tenen una part de raó els qui, tot practicant l’esport de bescantar els Estats Units, que fa progre, troben l’argument insuperable en el fet que Donald Trump accedís a la presidència. Deixem de banda aspectes gens irrellevants dels comicis del 2016, com la impopularitat de la candidata demòcrata –que jo mateix no vaig votar, sinó que vaig preferir llençar el meu vot en favor de Jill Stein– o la disconformitat d’una part important de la població amb el desequilibri entre les àrees tecnificades de les ribes oceàniques i l’Amèrica devastada per l’exportació de la indústria a països amb mà d’obra més barata. Atacant l’establishment sense misericòrdia, tant o més que no ho fan els antisistema catalans, que sovint són trumpistes involuntaris, Trump semblà un àngel venjador a moltes víctimes dels tractats de comerç de Bill Clinton fins als d’Obama. No hi fa res que Trump guanyés per una majoria molt ajustada; una vegada proclamat president representà tota la població dels Estats Units mentre durà la legislatura. Exactament com Joan Carles I representà els catalans durant el seu regnat i com Felip VI els representa mal que els pesi, per més que “els catalans no tenim rei” o reclamin que no l’han votat. Perquè algú els pot respondre que la constitució bé que la van referendar, tant com l’estatut que en penja. Però, en fi, si filant molt prim s’insisteix que la legitimitat no rau en el sistema sinó en les persones, Trump em representà tant com als catalans els representa Pedro Sánchez i abans els havia representat Mariano Rajoy i encara abans José María Aznar i Felipe González. L’estadant de la Moncloa els representa tant o més que el del palau de la plaça de Sant Jaume, en consonància amb l’escala de les decisions que els afecten. I és que participar en el joc implica haver-se d’atenir als resultats. La democràcia ja ho té això i no serveix d’excusa que l’equip rival no ens agradi.

A La República, Plató, que no era pas entusiasta de la democràcia, mostra Sòcrates rebatent el sofista Trasímac de Calcedó, que afirma que la justícia és l’interès del més fort. A aquesta definició Sòcrates hi oposa la idea habitual, sobretot entre polítics, que governar és vetllar per l’interès dels ciutadans. Ara, si governar és escarrassar-se en benefici d’altri, per quins set sous ningú voldria el càrrec? Per què hauria de voler sacrificar-hi temps i salut? D’acord amb Sòcrates, hi ha tres maneres de recompensar el polític: els diners (“la pagueta”), l’honor (la vanitat), i el càstig en cas de refusar. Glaucó pregunta com es pot incentivar amb un càstig la feina de governar. Sòcrates li respon que aquest és el mòbil més noble, car l’ambició i l’avarícia són indignes i per això no tempten els millors. Els ciutadans nobles no volen ser considerats com a mercenaris ni que els diguin lladres per ficar la mà a la caixa dels cabals públics. I puix que estan guarits de vanitat, tampoc no els mouen els honors. Per aquesta raó, diu Sòcrates, consideren deshonrós apressar-se a ocupar els càrrecs, en lloc d’esperar-se que la societat els hi obligui.

Aquesta observació sempre m’ha semblat exacta aplicada al món acadèmic, que és l’espai on més he pogut observar la política (o micropolítica) de primera mà. A la universitat la dèria d’ocupar llocs administratius, generalment més ben remunerats que no pas la docència, sol ser premonitòria d’un abús de poder. Al govern d’una universitat, una ciutat o una república, s’hi hauria de posar els més remisos. Que la tasca sigui un sacrifici i no pas una bicoca és l’única garantia que es professi com un servei. El càstig de qui es negui a prestar-lo consistiria a ser governat per algú menys íntegre o menys capaç.

A Catalunya hi ha massa gent esbatussant-se per les places de govern. Els partits polítics fins i tot tenen planters de trepadors en les joventuts respectives. Què pot esperar-se de gent que de ben jove deixa veure la vocació de manar i durant anys s’entrena en l’obediència de les consignes ideològiques i en l’art de fabricar-les? Plató defensava la necessitat d’educar els guardians de la república en l’abnegació, simplicitat de gustos i austeritat. A la seva república la selecció recau en els menys adelerats de riqueses i de consideració. Per contra, als planters de líders de la república catalana s’hi destaca en proporció a l’obsequiositat i servilisme, l’altra cara de la voluntat de poder.

Sòcrates afirma que en un estat format exclusivament de bones persones la gent es barallaria per escapolir-se dels càrrecs. De la pugna per ocupar-los neixen les injustícies que després es manifesten en el govern. La injustícia, no pas la raó, és la cosa més ben repartida del món. I encara que no sigui patrimoni exclusiu de cap partit, és la causa que impedeix l’acció en comú. “On vulgui que s’instal·la la injustícia –diu Sòcrates–, ja sigui en una ciutat, un exèrcit, una família, o en qualsevol altre cos, aquest cos esdevé incapaç d’una acció unida a causa de la sedició i la confusió.”

La paraula “sedició” té una inflexió particular en aquests moments, perquè, arran del sacseig jurídic que ha desencadenat, recorda que a Catalunya la injustícia té una profunda arrel espanyola. D’aquesta arrel soterrada a la constitució brotà l’article 155 com una mongetera de fesols màgics enfilant-se per tots els graus de la repressió. La misèria judicial espanyola brolla de l’humus d’una constitució sorgida d’una història d’injustícies. A causa d’aquesta història que es preserva codificada en la constitució, Espanya és una casa dividida contra ella mateixa; una família que prova de tapar les esquerdes amb pastetes de més injustícia. El mal podem identificar-lo en origen sense cap dificultat, però ningú no s’hauria d’enganyar que on més esquerdes ha obert la fractura del règim és a Catalunya. És així perquè l’efracció sempre serà màxima allà on la injustícia sigui consentida, car llavors es refracta en cada bocí i cada engruna de poder. La pèrdua d’iniciativa no és aliena a la fragmentació i multiplicació de la injustícia en les renyines dialèctiques que degraden tothom. La dificultat d’engegar res que tingui un bri de convicció i cap recorregut rau en l’acceptació general de la injustícia com a moneda de curs legal. En això, com en la democràcia indirecta, preval el fet que mentre no es capgiri l’ordre existent ningú no pot al·legar que a ell no el representa.