09.02.2021 - 21:50
|
Actualització: 10.02.2021 - 10:21
A mesura que s’acosta diumenge, els partits polítics van elaborant més i més les opcions per a formar govern. És evident que tot serà pura especulació fins que diumenge a la nit no es veja clar qui hi ha a la primera posició, a la segona i a la tercera. I fins que no sapiguem quina distància hi ha entre tots tres. Això, les xifres, marcarà institucionalment els mesos a venir, potser els anys i tot. I fins que no tinguem els resultats a la mà no podrem començar a descartar algunes de les opcions possibles, si no arriben a la suma aritmètica necessària.
Diumenge a la nit, segurament, és quan sabrem, per exemple, si és possible o no un govern només independentista o si és possible o no un govern només dels que tradicionalment s’han dit d’esquerres. I serà a partir d’això, i superat aquest escull, que es podran dibuixar fórmules insòlites, com aquesta de possibles governs en minoria –govern només d’un dels partits independentistes amb el suport estrictament parlamentari dels altres dos–, que ahir es va començar a insinuar. Sóc escèptic respecte d’això: el sottogoverno, igual que va passar el 2017, pressionarà moltíssim per no perdre el càrrec i l’ofici. En qualsevol cas, tot això ens ho trobarem i d’això parlarem ben àmpliament a partir de diumenge. Però, mentrestant, de fet abans de votar, hi ha una cosa sobre la qual em sembla necessari de reflexionar.
I és que les eleccions a Catalunya, des del començament del procés d’independència, no han estat mai unes eleccions corrents, d’aquelles en què la màxima aspiració és triar qui gestionarà aquest departament del govern o aquell. No ho van ser les del 27 de setembre de 2015, que va guanyar Junts pel Sí. No ho van ser, molt menys encara!, les del 21 de desembre de 2017, quan van formar un govern de coalició independentista, en teoria per a fer una restitució que en realitat no ha arribat mai. I no ho seran tampoc les de diumenge. De cap de les maneres. Perquè això que hi ha en joc, políticament parlant, és molt més que quin serà el partit que forma o encapçala el govern de la Generalitat.
És veritat que, situats en el punt en què hem arribat del procés, i a diferència de les dues eleccions anteriors, no tot allò que passarà a partir de diumenge és en joc dins el Parlament de Catalunya. Perquè ara ja hi ha dinàmiques molt poderoses que defugen el control institucional espanyol i autonòmic i que, passe què passe diumenge, continuaran vives i avançant de manera independent. Dinàmiques al carrer i dinàmiques judicials a Europa, per posar l’exemple de dos àmbits ben diferents.
I és precisament per això que abans de pensar com formar govern, o al costat d’haver de pensar qui formarà govern, els votants, els votants independentistes si més no, no hauríem de perdre de vista el marc general del procés, el moment en què ens trobem i com volem que continue, o fins i tot si volem que continue. Sobre això, crec que és molt interessant que les dues opcions polítiques majoritàries, Junts i Esquerra, es vagen separant ja tan clarament i parlen cada vegada amb menys prevenció respecte de l’altre. Perquè si no hi ha unitat possible entre els partits i les seues cúpules –que segurament no n’hi haurà mai més–, és evident que resta només a les nostres mans, en el nostre vot a les urnes, la responsabilitat d’aclarir quina és la direcció que el país vol seguir, quin dels dos camins que traça la bifurcació entre reformistes i rupturistes ens disposem a transitar.
PS1. Recordeu que els vots no tenen amo i que per tant els percentatges varien i variaran sempre a voluntat de la població, d’allò que la població vulga a cada moment. No s’ha escrit enlloc que haja d’haver-hi dos, tres o cinquanta partits i que ells hagen de negociar cada pas en reunions de despatx. La unitat es pot fer per dalt, amb negociacions i pactes, però també es pot fer per baix, amb la concentració del vot per part dels ciutadans i facilitant lideratges que depenguen menys de la cohabitació, sempre complicada –i, en el cas català, irritant. Vosaltres mateixos.
PS2. Ahir Josep Borrell va rebre de valent a Brussel·les. I no solament de mans del president Puigdemont, que es va poder desfogar a plaer contra ell a ben pocs metres de distància. Josep Casulleras n’ha fet la crònica: “Borrell passa un calvari a l’eurocambra i reacciona irat i parlant de Catalunya“.
PS3. Julià de Jòdar, en el seu article setmanal a VilaWeb, fa una proposta concreta: “Per un govern de concentració nacional-popular“.
