Unes dècimes de seny

Nit electoral. M’arriba un whatsapp que diu que a la seu d’Unió Democràtica hi ha canapès. M’hi arribo amb la vaga sospita que tot plegat és un sarcasme. Les cares dels militants que s’apleguen a la porta són un poema i no auguren el millor sopar. Al vestíbul de la seu hi ha una gran pantalla, des d’on els apoderats, exhaustos després d’una llarga jornada electoral, segueixen amb circumspecció les successives compareixences dels altres partits. Emmarcada a la paret, hi ha una senyera històrica d’Unió Democràtica dels anys de la Segona República, que va estar custodiada a França durant quaranta anys d’exili, fins que va retornar, l’any 1978.

Arriben un parell de motoristes de telepizza amb unes quantes ‘margarites’ per a la direcció, però ni rastre dels canapès. Si en tenien, els han llençat. Malaguanyats canapès. Malaguanyats també els 100.000 vots que han arreplegat i que no han arribat a sumar el 3% d’una participació massiva. Antoni Carballido, militant històric d’Unió, em diu que ha estat molt dur fer d’interventor a la Zona Franca. ‘En alguns col·legis hem tret cinc paperetes.’ Carballido ja sap que l’escrutini no portarà res de bo, però està convençut que Unió no s’acaba aquí. ‘És un partit amb molta història i amb molt futur. Hem perdut els militants amb més experiència, que han preferit saltar a Junts pel Sí per mantenir els seus càrrecs de confiança a la Generalitat i l’ajuntament, però s’ha quedat molta gent jove, encara molt inexperta, que n’ha d’aprendre i n’aprendrà.’ Carballido coneix el jovent d’Unió, parla de la canalla amb tendresa i, com que veu que tinc ganes de saber-ne més coses, em promet que m’aconseguirà la filla del Duran i Lleida perquè l’entrevisti.

Mentrestant parlo amb dos joves militants que estan plantats davant la pantalla de plasma i escolten els discursos triomfals de Mas i Romeva al Born CC, on Junts pel Sí celebra la victòria. ‘No s’adonen que han pres una deriva que no porta enlloc’, em diuen amb una punta de ressentiment. ‘Ja s’ho trobaran. Aquest no és el camí.’ Els recordo que en el seu parlament Mas ha parlat de ‘concòrdia’, que és la paraula més vella del catalanisme moderat. Els parlo de Francesc Cambó, però ells, dolguts, només senten els crits de Romeva i fan que no amb el cap.

M’acosto a Carles Torrecilla, professor d’ESADE i sisè de la llista d’Unió per Barcelona, que conversa animadament amb militants més joves. Una noia li pregunta: ‘Professor, què s’ha de fer davant l’adversitat?’ Torrecilla li respon sense vacil·lar amb una frase ignasiana: ‘No fer mudança.’ Ja ho va dir el fundador dels jesuïtes: ‘En tiempo de desolación, nunca hacer mudanza.’

Al cap d’una estona apareix Sánchez Llibre, que surt a animar la militància. ‘Cent mil vots en dos mesos de campanya és tot un èxit’, em diu. ‘Jo sóc periquito i ja estic acostumat a perdre. No us equivoqueu, aquí no hi haurà sang’, m’adverteix després de preguntar-me per a quin mitjà treballo.

Carbadillo em diu que encara no ha trobat la filla de Duran i Lleida, però Espadaler ja surt del despatx. La militància el rep amb una gran ovació. La plana major del partit desfila cap a la sala de premsa, on els esperen periodistes i càmeres, a punt per a fer la connexió televisiva.

Duran i Lleida comença la seva intervenció amb un ‘lapsus linguae’, donant les gràcies a tots els votants de Convergència i Unió. Es disculpa i rectifica: ‘És la primera nit electoral que Unió va sola’, diu, i afegeix que posa el càrrec a la disposició del consell nacional del partit. Duran fa 41 anys que és militant i insisteix que Unió ve de molt lluny, i que en les primeres eleccions democràtiques només va treure un diputat. ‘Aquesta vegada ens ha faltat temps, però hi ha un espai’, diu. Després pren la paraula Espadaler, que ha anat fent anotacions en un full mentre Duran feia el seu discurs. El cap de llista d’Unió dóna les gràcies als 100.000 votants. ‘No pensem dimitir de les nostres idees. Llàstima que ens hagin faltat unes dècimes.’ El 2,5% dels vots, que és just el percentatge que ha faltat als independentistes per superar el 50% dels vots, no ha estat suficient perquè Unió aconseguís representació al parlament.

Ara, mentre els uns fan valer vots i els altres escons, els demòcrata-cristians es debaten entre la força i la forca. La minoria d’Unió és absoluta i el seu espai electoral ara mateix minúscul, però s’ha emportat unes dècimes de seny que haurien pogut decantar la balança.