Una viva mostra de normalitat

Fa molts anys, em van dir que en èuscar, per dir ‘camisa’, feien servir una paraula àrab: ‘alkandora’. No em pregunteu per què, però em va quedar ben gravat a la memòria. Me n’he tornat a recordar aquest cap de setmana, just quan he après un segon arabisme habitual en llengua basca: ‘azoka’. És el terme que serveix per a designar una fira o mercat, equivalent al ‘soc‘ del català antic, i a Euskal Herria és sinònim des de fa mig segle del principal esdeveniment dedicat a la producció cultural del país, la Durangoko Azoka. En efecte, la Fira del Llibre i el Disc de Durango és realment això, una plaça, un gran mercat, en el qual és fàcil de perdre’s i marejar-se de primer moment. Tres, dos, un: immersió!

Amb epicentre a l’immens pavelló de Landako Gunea, probablement l’edifici més gran de Durango amb permís de la basílica de Santa Maria (a l’espectacular pòrtic porxat de la qual un grup de valents i enginyosos ciutadans van plantar fa precisament cinquanta anys la llavor de la fira actual), en aquest basar de la cultura basca han posat parada enguany cent cinquanta editorials, discogràfiques, associacions i mitjans de tot el país (el Zazpiak Bat complet), amb l’èuscar com a llengua habitual (però no exclusiva).

Comprovo ràpidament que també és l’idioma normal de la riuada de gent que omple els passadissos del recinte i el desborda. I, enmig de la gentada, descobreixo amb una certa admiració que la una bona part dels estands porten noms d’editors, de segells i d’entitats ja ben consolidats: els coneixia i seguia fa vint anys, quan tenia vint anys (i escaig). Hi veig Elkar, Elhuyar, Sua, Txalaparta. Més enllà Esan Ozenki (ara Talka), Gor, Ohiuka. Al mig AEK, Euskaltzaindia, HABE… I encara hi ha espai, creixent, per als menuts en creixement, fruit sens dubte de l’escolarització ja normalitzada en èuscar i, segur, de l’edat de procreació dels de la meva generació.

I, de manera excepcional, observo una altra normalitat d’aquest mateix 2015 –potser regal del cinquantè aniversari?– en l’àmbit institucional: al costat del govern d’Euskadi, de les tres diputacions basques i d’Euskal Kultur Erakundea (EKE) en representació del moviment cultural d’Euskadi Nord, enguany, gran i esperada notícia, hi ha també el govern de Navarra, que com el del País Valencià s’ha alliberat des del mes de maig passat de dues llargues, fosques i tristes dècades de Partit Popular.

‘Això que ha passat a Navarra és una anomalia. Que de vegades la cultura i la llengua quedin subjectes a aquests vaivens polítics és una cosa terrible. Ha passat amb l’Azoka i amb tot, de fet: les ikastoles, les ràdios, les televisions… Ara hi ha una espècie de ressorgiment a Navarra. Fins quan? No se sap, però espero que com a mínim si després hi torna a haver un altre canvi de govern tot això que es faci ara quedi i vegin que l’èuscar no mossega ni es menja ningú.’ Qui s’expressa així és Lutxo Egia, encarregat de l’espai Ahotsenea de la Durangoko Azoka, que m’explica amb més detall com ha evolucionat aquesta gran plaça basca en cinquanta anys i em descobreix no sols els noms consagrats de la cultura en èuscar, sinó també els més novells que caldrà seguir.

Malgrat que la situació de la llengua és complicada (ho va comprovar ell mateix a l’estiu quan va intentar de viure tot un mes únicament en èuscar a Bilbao), reconeix que en el mig segle de vida de la fira han canviat moltes coses, quantitativament i qualitativament: ‘Els sistemes literari i discogràfic bascs s’han consolidat molt. Ara hi ha molta gent jove que ha nascut i ha crescut amb l’èuscar literari perquè l’ha après i l’ha estudiat, s’ha normalitzat. L’any 1965, en canvi, tothom estudiava en castellà i l’èuscar quasi continuava prohibit al carrer.’ I un detall molt important: ‘En aquella època, de fet, tot just es començava a estandarditzar la llengua. Sempre diem que l’èuscar és la llengua més antiga d’Europa i tot això, però no: és la llengua més moderna o com a mínim l’última que s’ha estandarditzat, a partir de la dècada del 1960. Fins pràcticament el 1980 els escriptors havien de recórrer a les fonts més tradicionals i històriques de la literatura, els clàssics (que en èuscar són una font riquíssima en estil, val a dir). En canvi, ara els més joves han estudiat en èuscar estàndard i el fan servir per escriure sobre temes molt més variats que no en el passat, abordats sense pors ni complexos.’

De quins autors parlem? ‘De consagrats, parlaríem de Ramon Saizarbitoria, Bernardo Atxaga i Joseba Sarrionandia. Després n’hi ha uns altres també de molt reconeguts, a la ratlla dels quaranta anys, com Harkaitz Cano, Kirmen Uribe, Unai Elorriaga, Eider Rodriguez, Ixiar Rozas i Miren Agur Meabe, aquesta última una mica més gran. Són escriptores i escriptors importants, ja. I entre els qui pugen amb força, en destacaria Danele Sarriugarte i Hedoi Etxarte, per esmentar-ne dos.’

La ‘casa de la veu’, com Egia em tradueix el concepte Ahotsenea, és justament l’apartat de la fira dedicat a donar veu i altaveu a tots aquests creadors literaris i musicals d’Euskal Herria. És una de les vuit grans seccions en què es divideix la Durangoko Azoka i va néixer el 2008 arran d’un descontentament en les edicions immediatament anteriors: ‘Ens semblava que la fira es quedava cada vegada més muda, convertida en un lloc on els autors simplement anaven a vendre i signar nous treballs cada any. Calia acostar els creadors a la gent, al públic, perquè poguessin compartir la seva experiència i explicar-los la seva obra.’

O defensar-la dalt d’un escenari, en el cas dels músics. En aquest àmbit, Egia considera molt destacable la varietat d’estils musicals que passen pels micròfons d’Ahotsenea: ‘Entre els setanta grups programats en cinc dies, enguany tens grups de metal, rock, punk, ska, música mestissa, sons electrònics, hip-hop i rap, cançó d’autor…’ Va de bòlit i pràcticament no ha pogut treure el nas per l’envelat on es fan els concerts, però així i tot em reconeix que dissabte va poder dedicar cinc minuts a Bostenbor i en va quedar meravellat: ‘No els coneixia ningú i va ser un concert espectacular. Aquesta també és la cosa bona de l’espai: descobrir-hi un grup i preguntar-se automàticament d’on han sortit tants bons músics.’ ‘Aquest any per l’escenari també han passat des de veterans com Txapelpunk i Piztiak, a la cinquantena, fins a un nou grup de Tafalla, a l’extrem sud de Navarra, amb set músics de catorze i quinze anys’, conclou satisfet de demostrar que l’escena musical basca continua amb la vitalitat que va començar a adquirir fa entre dues i tres dècades, gràcies a grups de màxima projecció com Kortatu i Negu Gorriak.

Dos noms, precisament, que se’m materialitzen el mateix dissabte ben entrada la nit, amb el recinte de la fira ja tancat, al centre de Durango. Just on fa cinc dècades va néixer aquesta aventura cultural anomenada ‘azoka’ (o ‘euskal [li]buru bazar’, deixo aquí la proposta), un esbart de nois ha entrat amb tota naturalitat a la plaça i, al so d’una bateria i unes guitarres amplificades, ha començat a ballar, primer amb bastons i després a ritme de jota accelerada, temes mítics i clàssics com ‘Sarri Sarri‘ i ‘Gora herria‘, corejats unànimement per un cada vegada més nombrós i joveníssim públic. ‘Aquest és l’esperit de la Durangoko Azoka’, he pensat: ‘I aquesta és la màgia, alhora, de la cultura basca, en constant evolució, ebullició i revolució sense abandonar la tradició.’