Una victòria històrica: la majoria de la llibertat

L’endemà de la gran manifestació contra la sentència de l’estatut, i ja em perdonareu l’autocitació, aquest editorial el vaig titular ‘Del milió i mig als seixanta-vuit‘. En aquell text reclamava de passar del milió i mig de manifestants que demanaven la independència als seixanta-vuit diputats que podrien proclamar-la.

D’ençà que els independentistes vam ser per primera volta milions al carrer fins que hem tingut, finalment, els seixanta-vuit escons necessaris per a marxar d’Espanya han passat 1.905 dies. Guardeu-los en la memòria, que ja us dic jo que no viureu mai res que s’hi puga assemblar.

Guardeu-los amb enyor, si cal, però no oblideu mai que vosaltres n’heu estat els gran protagonistes. Tots plegats hem arribat ací gràcies a tot de petits gests, de decisions lentes i assumides a poc a poc però amb fermesa, de detalls que marcaven la diferència. Recordeu-vos d’aquell dia que us feia mandra d’eixir al carrer i que finalment us vau alçar del sofà. Recordeu aquella vesprada que plovia tant que semblava poc prudent d’emportar-vos la senyera i malgrat tot ho vau fer. Recordeu aquella conversa en aquell bar que tombà els recels d’un amic, d’un company de feina que no ho veia clar i que des d’aleshores es va sentir independentista. Recordeu-vos de quantes vegades vau pensar ‘no guanyarem, no guanyarem…’ i malgrat això acabàreu anant a aquell acte, a aquella conferència, a aquella presentació, a aquell sopar d’on vàreu tornar amb les piles carregades.

Ara encara no ho tenim tot fet, però sí la part més difícil de totes. La independència no arribarà demà al matí ni els problemes s’acabaran demà a l’hora de sopar. Però entrarem en una nova fase que posarà fi al règim nascut de la transició i que tindrà dos grans focus d’atenció.

Per una banda, Junts pel Sí haurà d’impulsar el projecte de secessió negociant-lo amb la CUP i, per tant, adaptant-lo fins allà on siga possible i raonable a les seues exigències. I, per una altra, molta atenció a les reaccions internacionals. Perquè entrem en una fase en què la intervenció de les autoritats de la Unió Europea serà decisiva, i ací està una de les claus d’aquests mesos vinents. La intransigència de l’estat espanyol dient que no a tot acabarà empentant-lo contra les cordes, especialment després de l’evidència de les urnes. Qualsevol error que Madrid puga cometre d’avui endavant serà l’error definitiu.

Siga com siga, avui, 1.905 dies després del més gran error que Espanya ha comès en la seua història, ja sabem que la independència arribarà inevitablement. Ja sabem que hem construït el moviment democràtic més impressionant que ha vist Europa en decennis. Ja sabem que tenim una classe política que escolta la veu del poble i que treballa per canalitzar-la a les institucions. I sabem, per damunt de tot, que tenim un poble que no s’espanta, que sap caminar com un sol home quan cal i que pot plantar cara a qualsevol problema que li posen al davant. Perquè, sí, som invencibles.

(El meu agraïment més sincer a tothom.)