15.08.2014 - 02:00
|
Actualització: 11.08.2016 - 10:26
La precisió és el tret predominant d’aquesta carta. La primera part va adreçada a l’esposa de Joan Sales, Núria Folch, que anomena ‘Noory’. La resta, per a Joan Sales, és una descripció minuciosa d’un espai habitat, d’un paisatge i, sobretot, d’un moment: la lectura del poema ‘Mireia’, de Mistral, a càrrec de Maria Planas i les germanes Mercè i Esperança Figueras. És ací on l’habilitat literària de Màrius Torres, amb un detallisme finíssim, esdevé art.
«Estimada Noory: Penso especialment en tu aquestes darreres setmanes, perquè sóc a punt de llegir Plató de cap a cap.
[…]
Penso també en la teva hamaca. I en tu, que mai no t’he sentit llegir versos. És una molt íntima satisfacció per a mi, ‘as a poet’, pensar que hi ha, tan lluny d’aquí, en un país llunyà com un somni, una veu de dona que llegeix els meus versos.
Vet aquí un altre any que s’acaba. Aquests dies d’Advent deuen ser, entre tots, la presa favorita de la nostàlgia. Que 1941 ens sigui propici! Passat festes provaré un nou tractament que sembla digne d’atenció, encara que sigui italià. Però, t’ho confesso en veu ben baixa: és més per mala consciència que per veritable desig que vull escapar de la meva malaltia.
La petita, tindrà aquest any un tronc de cocoter per tió?
Bon Nadal!
[…]
Estimat Joan: No vaig respondre la teva carta de seguida, i mira quants dies han passat. Hauràs rebut una carta de la Mercè en polonès, i alguns mots que se t’enviaven des de Mas Blanc fa pocs dies. Mas Blanc és una petita finca de Maria Planas, a 4 km d’aquí, que el seu pare va comprar per passar-hi els darrers anys de la seva vida, quan van tornar dels sanatoris de Leysin, al cantó de Vaud. És un gran bastiment del segle XVIII, sòlid i sobri, sense cap pretensió de vanitat, però ben bé fet per contenir un esperit com el de la Maria:
Tan amplament que no el té presoner…
La façana s’obre a una gran era desbrossada al mig del bosc, i flanquejada d’una banda per la casa dels masovers –en què hi ha un rellotge de sol amb la inscripció: ‘Nisi signo serenas’–; i de l’altra per una ‘pèrgola’ de glicines. La façana de migdia és feta de dos nivells de galeries construïts modernament. Aquestes galeries estan orientades a un petit jardí deliciós en pendent, fet de llorers en obelisc, escales plenes d’heura, grans parterres. Hi havia un massís de sàlvies que conservaven el seu escarlata radiant malgrat ser a finals de novembre. Ben a prop seu, les primeres violetes de l’any. Aquest jardí està encerclat pel bosc, que el separa dels camps de conreu. El pas del jardí al bosc es fa insensiblement. Hi ha pins entre les roses, lliris sota les alzines. Els arbres són grans i la gespa té aquella dolçor que el temps generós dóna a la gespa igual que als vins. El menjador és a la planta baixa, i es prolonga amb una llar de foc d’allò més seductora. La casa no té llum elèctrica. Al capvespre, a l’entorn d’un bon foc de pi, la Maria i l’Esperança van llegir ‘Mireia’ per a nosaltres. Va començar gairebé de per riure –després no se sabia acabar. Era emocionant el contrast de les dues veus: fresca i sostinguda, una mica distant, la de l’Esperança, feia pensar en un rierol amagat i alegre, en robes de lli molt fresc una nit d’estiu. La de la Maria era greu i apassionada com un violoncel. Quan les noies canten la cançó de Magalí, la Mercè va intervenir i va ser l’ocasió que la cantés d’una manera que hauria encisat les sirenes. Una vetllada exquisida.
Trobo en la teva carta alguna cosa que em fa creure que el clima de les vostres Antilles no és tan pestífer. Això és que t’ha ensenyat a estimar encara més les ciències positives. Me n’alegro –encara que el clima de Puig d’Olena sembla tenir efectes del tot contraris. Si continuem evolucionant d’aquesta manera, potser arribarem cadascun a les ex-opinions de l’altre, i això anirà molt bé per a les nostres discussions.»
[Podeu llegir la carta mecanoscrita, en francès, ací.]
Text extret del llibre ‘Les coses tal com són‘ (de l’editorial Acontravent).
VEGEU TOTA LA SÈRIE DE CARTES PUBLICADA.
