Una tercera oportunitat?

Els esdeveniments d’aquestes últimes hores entorn del pacte entre Junts pel Sí i la CUP han originat un ‘Dragon Khan’ emocional entre les bases independentistes difícil de conduir. Després d’un període –que començà la nit electoral mateix– en què no es veia cap eixida a la situació, el to i les escenificacions d’aquestes darreres vint-i-quatre hores han fet emergir una possibilitat de pacte que, pel que m’arriba, podria tenir alguna substància.

Avui la CUP votarà que no a la investidura de Mas. Això és normal i lògic i s’ha d’entendre. La manera de fer de la CUP reclama un procés de validació de les decisions que necessita temps, molt més que no el que necessiten els altres partits. La CUP no pot girar en un dia.

En circumstàncies normals, el no d’avui hauria implicat, tal com ja vaig dir fa dies, convocar eleccions el mes de març. Evidentment, Junts pel Sí no té cap raó per a continuar convocant plens d’investidura si els ha de perdre. Seria un exercici inútil i no portaria sinó un desgast insostenible.

La CUP, alhora, fa dies que sap que l’estratègia de desgastar internament Junts pel Sí no funcionarà. Tot indica que o Mas és el president de la Generalitat o hi haurà eleccions al març. I, per tant, la CUP haurà de prendre la decisió més transcendental de la seua història: o accepta que Mas siga el president en canvi que Junts pel Sí accepte moltes de les seues exigències o es convoquen unes eleccions de resultat incert en el moment que l’independentisme ja té totes les cartes a la mà per a fer el colp definitiu. La CUP va prometre dues coses en campanya: que no faria president Mas i que no faria descarrilar el procés. Ara es troba en aquell moment en què haurà de triar en quina de les dues promeses posa l’accent.

A la sessió parlamentària de despús-ahir es van veure alguns gests que es podien interpretar positius, especialment aquell ‘som 72’ d’Antonio Baños. I ahir la CUP es va reunir al Palau de la Generalitat amb Mas; i, si fins ara no s’havia filtrat ni un sol punt tractat a cap reunió, ahir les càmeres hi eren presents i se’n féu córrer el contingut. L’oferta de les tres vice-presidències és antiga i ja havia estat presentada fa dies, però ahir es va recuperar oportunament amb una enorme concreció.

I per què? Doncs perquè si avui la CUP es limitava a votar que no, sense fer cap gest d’acostament a Junts pel Sí, la desesperació de molts votants independentistes podia esdevenir una explosió d’indignació difícil de controlar. Sabent que avui diran que no, calia deixar una porta oberta. No per fer teatre, sinó perquè hi és de veres.

És cert que, acabada la reunió, la CUP va dir que no hi havia condicions per al pacte, però era difícil d’esperar cap altra cosa. La pregunta és si hi ha camí per a una tercera oportunitat, per a una tercera sessió d’investidura. Tot fa pensar que hi és, totes les dades que m’arriben a mi afirmen que hi és: un de sol, el darrer. Sobre el paper hi hauria temps fins el 9 de gener, tot i que, a la pràctica, això no pot ser. La suspensió del Constitucional i les amenaces que ha proferit aconsellen d’anar de pressa i que el parlament no faça res més abans de la investidura del president.

Per tant, crec que hi ha un marge de dues setmanes o tres que encara podem exhaurir tots plegats, esmolant la paciència al màxim i controlant la tensió i les emocions. No crec que avui siga el dia de plegar veles. Encara. Sempre que tothom tinga present que a la recambra només hi quedarà una bala, ja.