Una sorprenent marea verda de cultura al servei dels Països Catalans

Més de dues-centes mil cases, escoles, ajuntaments i institucions dels Països Catalans varen arribar a tenir en algun moment els volums verds de la Gran Enciclopèdia Catalana, una obra magna que va arribar a aconseguir un immens prestigi i que fins i tot va fer que hi hagués gent que demanés crèdits bancaris per comprar-la. És, com afirma l’historiador Josep Lluís Martín Berbois, “una obra de país”. Aquest èxit va ser totalment inesperat, i més si sabem la història d’aquest projecte, com es va dur a terme, les dificultats que es varen haver de superar, els grans noms que hi ha al darrere i que varen acabar fent-la possible i el cost humà i econòmic que va tenir pretendre explicar el món, en català i amb una perspectiva de Països Catalans.

Doncs bé, tot això ho explica el llibre que Martín Berbois ha dedicat a la història de l’Enciclopèdia Catalana que, curiosament, ha acabat publicant l’editorial Base, tot i que la idea d’explicar la història d’aquest compendi del saber havia estat, precisament, d’Enciclopèdia Catalana. “Això ja ens dóna un poc la idea de tot plegat; això i que la documentació inicial que em van facilitar va ser un cartipàs i el nom i contacte de deu persones que hi havien treballat”, diu l’historiador. Tot plegat converteix el llibre en una peça encara més valuosa.

Aquesta aventura va començar el 1964, quan el geògraf i sots-director de Planeta-Larousse, Enric Lluch, va proposar a Max Cahner, editor i historiador de la literatura catalana, de fer una enciclopèdia universal en català. A final d’aquell any i començament del 1965, Cahner va començar a dissenyar l’obra. Segons que explica Martín al llibre, “ho va fer des de Perpinyà perquè el règim franquista l’havia expulsat de Catalunya a causa de les constants activitats polítiques i culturals clandestines que duia a terme arreu del territori català. La realització d’una enciclopèdia en llengua catalana tenia l’evident finalitat d’intentar capgirar l’àrdua situació cultural en què es trobaven els Països Catalans i, al mateix temps, podria ser un èxit comercial que ajudés les finances d’Edicions 62.”

Aquí ja tenim algunes de les claus de l’obra: antifranquisme d’una banda, construcció del país complet d’una altra. I, a més, un intent de guanyar diners. Un dels noms fonamentals per tirar-ho tot endavant, el de l’home que, curiosament, més diners va perdre amb l’Enciclopèdia: Max Cahner. Però anem a pams.

Una obra en creixement constant

En el moment que el projecte arrencà, es va voler fer una obra en només tres volums, que a poc a poc es va anar engrandint, passant primer per una idea de vuit toms fins a arribar als quinze de la primera edició i als vint-i-quatre de la segona, a més dels suplements i els atles. Fossin tres o fossin vint-i-quatre, era clar que calia un capital humà difícil de trobar a casa nostra: especialistes en determinades matèries, que en poguessin escriure i que ho poguessin fer raonablement bé en català. També calia algú amb una mirada global i una visió de conjunt per a fer de director i tot un seguit de gent més resolutiva i amb mirada empresarial.  El director triat va ser el filòleg Jordi Carbonell i de Ballester (1924-2016) que abans de fer-se’n càrrec va refusar-ho dues vegades, però que al final va acabar acceptant per la pressió de Max Cahner.

La redacció de l’enciclopèdia tenia encara més dificultats: el diccionari català de Pompeu Fabra s’havia publicat feia més de trenta anys i hi havia tot un seguit de conceptes que no tenien denominació catalana –que s’havia d’inventar– i la resta s’havia d’actualitzar. A més, tot i que s’havien comprat els drets d’una enciclopèdia universal italiana i se’n podien adaptar les entrades, hi havia totes les dels Països Catalans que s’havien d’escriure de bell nou.

“Cal imaginar el moment. Som als anys seixanta, amb una redacció que sap poc català, però que té molta voluntat per a crear una eina de consulta de país, i que ho ha de fer tot de nou. Si cal redactar una entrada sobre un poble de la vall de Boí o del Pallars, cal anar-hi, informar-se i fer les fotografies. No és fàcil”, explica Berbois.

La dificultat del finançament

Lògicament, un dels principals entrebancs que va trobar el projecte va ser el finançament. Calia trobar inversors. Un dels aliats forts va ser Banca Catalana, per mitjà de Jordi Pujol. Aquesta entrada de capital, que es va anar ampliant en diversos moments, va donar més estabilitat a una plantilla on hi havia gent que realment necessitava aquesta feina, com ara alguns pares de família o intel·lectuals que no tenien cap més feina. Joan Fuster va ser una de les personalitats fortes de la casa: s’encarregà de moltes més coses de les que li havien encomanat originàriament i supervisà de facto tot allò que tingués a veure amb el País Valencià. Fuster necessitava els diners, però en algunes temporades l’empresa no li pagava regularment o li pagava menys que no li corresponia. I ell, que és home seriós, alertava dels problemes.

Quins són aquests problemes principals? Doncs un retard nombrós en la confecció dels texts i dels fascicles –perquè originàriament l’Enciclopèdia es venia en fascicles–, un desbordament de les matèries a tractar, perquè es va decidir que el component científic ha de ser tan important com l’humanístic, i una redacció fortament polititzada, que entenia l’antifranquisme també com a lluita de classes. Si l’empresa o la propietat era vista com la burgesia catalana, de dretes, bona part dels treballadors eren d’esquerres. I això va originar força tensions, amb vagues, discussions ideològiques, assemblees constants i endarreriments en la feina, a més d’algunes protestes sonades a la seu de Banca Catalana.

Dins l’Enciclopèdia hi havia totes les opcions i visions possibles del catalanisme, tot l’espectre. “Fins que no es va posar fil a l’agulla i es va anar per feina tot va ser bastant complicat. Sovint el director feia costat als treballadors i incitava a les vagues. Fins i tot el varen haver d’anar a treure de la presó per una protesta. Tot això inquietava molt Banca Catalana.” Sort que al banc hi havia una figura que al principi no veia clar això el projecte, però que amb el pas del temps es va convertir en un dels defensors més ferms: el president Jordi Pujol.

Al final, la cosa va acabar bé, l’obra es va dur a terme i fins i tot s’hi varen guanyar diners, gràcies a una extraordinària xarxa de comercials i gràcies al fet que tothom va entendre que la Gran Enciclopèdia Catalana era molt més que una eina de país, era una eina útil, imprescindible en molts casos, per a entendre el món amb la nostra perspectiva. Ara aquesta obra magna ja té la seva història.