Una seu a València

Amb aquelles coses que marca el pudor, la justificada tendència a mantenir a ratlla el meliquisme, a controlar l’autobombo, com sigui que n’hi vulguem dir, el cas és que l’esdeveniment ha quedat constret a una notícia estricta, de les de donar la informació precisa i estalviar-s’hi galindaines. Que suposo que és com ha de ser. Que no ho suposo: que està bé que sigui així. Però que la cosa, el fet, la nova bé mereix una celebració. I que no se m’acut millor manera de començar temporada que aquesta: amb l’alegria de saber que VilaWeb ja té redacció a València.

Establir informativament, referencialment, l’espai sencer dels Països Catalans com a àmbit primer de tota notícia, i d’aquí al món, és una de les marques de fàbrica d’aquest diari. Sempre. Tant si, quan llegim que la vila de Benigànim ha estat confinada, o que la jutgessa que la vol desconfinar és una militant ultracatòlica, els lectors sabem situar la població a la Vall d’Albaida com si no. Més encara: tant si sabem on és la Vall d’Albaida com si no. O, fins i tot, si m’ho permeteu: tant si sabem què és la Vall d’Albaida com si no.

Que això també passa. Aquesta tristíssima anomalia.

Precisament per corregir-la, per ajudar a treure’ns de sobre (especialment a la gent principatina; i, entre la gent principatina, especialment a la barcelonina) la reducció regionalista, des de bell començament VilaWeb ha tractat el conjunt de la nació com això que és: un conjunt. Divers i contradictori i de contrastos i de matisos i de tot però en conjunt. I consta, perquè així ho expliquen quan arriba un aniversari o un reconeixement, que ha estat una decisió presa a consciència, de cor i de convicció i de no hauria tingut sentit fer-ho de cap altra manera. Presa a consciència i mantinguda a consciència també, fins i tot quan els vents autonomistes han bufat amb la força de les coses donades institucionalment per bones, fins i tot quan actuar altrament ha significat posar en evidència la incomoditat de dir Perpinyà o Palma mentre l’interès dels estats que ens sotmeten reclama distància o silenci; dir València quan s’ha establert que València ha de quedar, per a la resta, sempre tan lluny.

Més que això: perquè no n’hi ha prou a parlar de, sinó que cal, també, parlar des de. Sabent que quan dius Alacant dius casa. Que quan dius Fraga dius casa. I que és des de Fraga i des d’Alacant que es llegiran les notícies de Fraga i d’Alacant (no només des de Fraga i des d’Alacant i no només les notícies de Fraga i d’Alacant, és clar, però també). I que mai ningú d’aquest país no ha de sentir-se, si llegeix VilaWeb, objecte de corresponsalia.

Vet aquí la clau.

I d’aquí l’alegria, la celebració. Perquè si, des de bell començament, en el contingut i en la terminologia i en les variants de la llengua i en les referències i en tot, aquest diari ha tingut per divisa i normalitat l’autocentrament i la visió àmplia (‘els lectors tenen el dret de rebre, amb la màxima qualitat i elegància, la millor versió que es pugui obtenir de tot allò que passa al país i al món’), ara ha aconseguit de fer créixer la redacció al sud del país, a València. I és una fita veritablement important i definitòria. No sé dir-ho amb circumloquis: important i definitòria. Tampoc no me’n vull estar: encara que no tingués la relació que tinc amb VilaWeb, la notícia seria igualment i objectivament això, important i definitòria.

Perquè mostra que la juguesca que en aquell llunyà 1995 podia semblar esbojarrada o utòpica ha funcionat, perquè ha estat una història d’èxit (més de 20.000 subscriptors!) que parla d’esforç i de conviccions i també del país que tenim, perquè aquest èxit ha permès, ara, obrir seu a l’emblemàtic edifici Octubre, al cor de la ciutat de València. I perquè, fixem-nos en la terminologia, no és corresponsalia sinó seu.

Seu.

No hi ha pas ‘corresponsal a València’ (corresponsal: ‘adj. i m. i f. Periodista que envia informacions al seu periòdic des d’un altre lloc o un altre país’), sinó una cap de redacció (Esperança Camps, per cert, escriptorassa absoluta) que s’incorpora a la direcció. Del conjunt. Des de la seu de València. Del diari. Que és a casa.

Com si fóssim un país normal.

O, més exactament, perquè volem ser un país normal.