20.09.2015 - 06:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Ni fent servir les 24 hores d’un dia sencer el president Obama tindria prou temps per a seguir l’actualitat política de totes les autonomies del món. Imaginem que Obama, segurament a petició d’una part i d’una altra, hagués de dir coses semblants a les que va dir l’altre dia sembla que a propòsit de Catalunya. No podria. Però tots sabeu que això no passarà, de manera que es posa de relleu com la temptativa del govern espanyol de fer servir els principals polítics del món en el fons el que està aconseguint és que la qüestió catalana passi a ser una de les qüestions rellevants de l’esfera internacional.
Cameron, Merkel i Obama el que han aconseguit aquests dies és que unes simples eleccions autonòmiques caminin de boca en boca per mig món.
Tal i com en el referèndum d’Escòcia van tractar d’intimidar a la gent gran amb motiu del preu de l’energia i les retribucions per jubilació -segons certs estudis posteriors a les eleccions, van arribar a intimidar-la-, ara volen intimidar la gent de Catalunya amb l’argumentació que es van a quedar fora de la Unió Europea i en plena misèria.
Tracten de fer por perquè al capdavall, el futur de Catalunya el decidirà una petita part de l’electorat, com en gairebé totes les eleccions. Això ho decidirà el 15% de l’electorat, aquelles persones que -sense ser partidàries fermes de la independència però sense ser tampoc gent que els sembla malament- volen un procés viable que compti amb totes classe de garanties i no ocasioni cap incidència. A elles va adreçada la por.
El Govern d’Espanya va iniciar la campanya amb denúncies d’estafa contra Convergència. Si això era només una carta, van començar massa d’hora; a no ser que aquesta setmana emprin una traca i de les grosses.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Queden set dies per a les eleccions catalanes. El temps passa a una velocitat de vertigen i el que semblava un període llarg se’ns ha passat com el no res.
Queda la setmana clau, és clar. Per ací la gent camina preocupada amb el volum de l’agressivitat i la por que ens volen posar al cos i especulant sobre el que poden arribar a inventar en aquests set dies. Sense descartar les mentides. Qualsevol cosa val per tal d’impedir el que sembla una constant en les enquestes (quan escric això falta veure el que publiquen els diaris d’avui) i al carrer: que l’independentisme guanyarà.
Fins ara la campanya ha separat clarament els camps i les actituds. El del sí no ha comès cap error important i quan hi ha hagut complicacions entre Junts pel Sí i la CUP s’han solucionat amb una certa elegància. El camp del no, però, és un galliner. En el debat televisiu de dijous per primera vegada es van veure gestos de complicitat entre ells però fins llavors tots semblaven més obstinats a remarcar el que els separa que no a crear ponts a partir d’allò que els uneix.
I supose per això que aquesta serà la clau de la segona setmana de campanya: serà capaç d’unir-se el no? Els veurem junts donant la cara per romandre a Espanya? No crec que els resulte gens fàcil. Catalunya Sí que és Pot i Unió no es sentiran massa còmodes donant la mà als altres. PP i Ciutadans en realitat s’estan barallant ja per desembre més que per setembre. I el PSC canvia d’opinion cada dia. A més amb tanta amenaça com ens estan bolcant comencen a ser visibles les primeres discrepàncies dins Unió i CSQEP. N’hi ha gent que no pot engolir-se qualsevol gripau.
En qualsevol cas si el camp del no s’uneix i aconsegueix articular una certa opinió conjunta és possible que això els dóna algun respir i una esperança, encara que també té riscos enormes. El primer i fonamental és que després de passar-se mesos dient que això eren unes eleccions del mes normals seria molt difícil explicar com és que ells també actuen en clau plebiscitària. El segon i pitjor és que el front del no reforçaria l’altre front. Esperarem una setmana. Esperarem el moment definitiu que serà diumenge que ve, mentre vostès estiguen llegint el seu exemplar de Berria.
