Una setmana i un dia internacional d’una minoria i una llengua minoritzada

Tenim setmanes internacionals de tota mena, ara estem en plena Setmana Europea de la Mobilitat Sostenible i Segura i a l’octubre hi ha la Setmana Mundial de l’Espai, entre altres. També tenim dies internacionals. Demà és el Dia Internacional de la Pau i fa quatre dies va ser el Dia Internacional de la Preservació de la Capa d’Ozó

Avui, 20 de setembre, comença una altra setmana internacional prou important, la Setmana Internacional de les Persones Sordes, que enguany té el lema “Celebrant pròsperes comunitats sordes”; durant la setmana es tracten tot de temes, que es poden veure a la web de la World Federation of the Deaf.

Aquesta setmana també se celebra el Dia Internacional de les Llengües de Signes, dijous, dia 23 de setembre, una data que les Nacions Unides va declarar oficial l’any 2017, fent-la coincidir amb la setmana internacional per a reivindicar aquestes llengües com una part de la diversitat lingüística i que es garanteixin els drets lingüístics. I enguany el lema és “Llengües de signes, drets humans”. A més, el 3 de juny és el Dia de la Llengua de Signes Catalana.

Tot plegat és una demostració de la perseverança de les persones sordes –sí, nosaltres diem què volem i què necessitem, no és bo ni correcte que ens ho diguin els altres; com els homes no han de dir com hem de ser les dones, ni els blancs han de dir com són els negres, els espanyols no han de dir com hem de ser els catalans, etcètera–, com a reconeixement que tenim la nostra comunitat –amb individus heterogenis i amb capacitats i fluïdeses lingüístiques diverses–, les nostres llengües de signes, que són vitals dins d’una societat i una educació que pretén ser inclusiva i multilingüe. Ho pretén, perquè encara no ho és. L’audiofonocentrisme i l’audisme encara són molt presents en la societat, sobretot a l’àmbit mèdic i educatiu. Els individus amb sordesa podem signar, parlar i escriure; amb un bon enfocament intermodal i multimodal, arribem a ser més bons multilingües si també adquirim una llengua signada al corpus lingüístic, amb els docents adients. Sobre això, podem rellegir l’article publicat el 3 de juny de 2021 a VilaWeb que aprofundeix una mica sobre aquest enfocament més saludable i fins i tot més sostenible.

Per aquesta raó sempre s’ha reclamat el principi que defensa la Federació Mundial de Persones Sordes –“Res sobre nosaltres, sense nosaltres”–, com una crida a treballar plegats, a tenir una visió compartida, amb professionals sords dins i amb el mateix estatus que la resta. Les famílies de nens amb sordesa i els seus professionals, tant de l’àmbit educatiu com de l’àmbit sanitari, han de poder comptar amb més professionals amb sordesa des del primer dia, i amb naturalitat, tal com ho fan als països més avançats. D’aquesta manera hi hauria una certa “prosperitat” d’aquests infants amb sordesa i famílies que creixerien amb més normalitat i naturalitat, sota una mirada conjunta i compartida. S’hauria de deixar de banda el capacitisme i la condescendència, que prou mal ens fa. En tot plegat hi ha fins i tot un regust de colonialisme, amb intents molt subtils d’eradicar o apartar les llengües de signes, o bé de fer esperar que les aprenguin més tard, que “ara per ara no cal” i podria ser un risc biopsicosocial. Tenir més recursos hi ajuda molt. Les persones amb ceguesa aporten més recursos, les persones amb autisme també (i molts d’aquests recursos són no verbals, però els tenen tots a l’abast). Tenir més recursos és fomentar la inclusió. Històricament, en l’educació del sord, ha costat moltíssim d’adquirir aquests recursos, per dicotomies o visions oposades que no hi haurien de ser. Caldria donar-ho tot, i després ja es veurà. Les motxilles poden anar plenes d’eines i s’agafa l’eina que necessitis en cada moment.

Per aquesta raó, a Catalunya es commemorarà el seu dia internacional el divendres primer d’octubre, a Badalona, organitzat per la Llar de Persones Sordes de Badalona. Hi haurà un parell de conferències centrades en l’educació dels alumnes amb sordesa i en la llengua de signes. Ens preocupa que encara hi hagi aquesta visió reduccionista –centrada sobretot en l’audició i en la parla– i fins i tot amb distincions per ús de codi: que si és oralista o signant, com si les altres llengües no fossin possibles o no poguéssim ser multilingües. Mundialment, les persones sordes ho volem tot i necessitem tots els recursos. I volem ser multilingües incloent-hi les llengües de signes, que són llengües inclusives i facilitadores, per accedir amb més seguretat a la comunicació i informació. A més, això ens proporciona un gran benestar psicosocial. Són tan necessàries com les llengües parlades i escrites de casa nostra. Les llengües de signes són molt minoritzades i amenaçades, sobretot perquè no es potencien des de l’àmbit mèdic i educatiu; ens calen professionals que dubtin menys de la validesa, sense prejudicis, por ni recels. I incloure més docents i professionals amb sordesa; d’aquesta manera, conjuntament, avançarem i les comunitats sordes seran encara més pròsperes, més formades i més sanes. Com a societat, necessitem més dones arreu per a no tenir un món dominat per homes; treballadors i docents que parlin més el català per a no caure en el parany de la bilingüització i de la castellanització. L’equilibri és important, i més sostenible per a tothom. Junts sumem.

Marta Vinardell-Maristany, psicopedagoga i logopeda